Comportament animal/Història

Salta a la navegació Salta a la cerca

L'observació del Comportament Animal és un fet des dels inicis de l'activitat humana. Tot i això, ens sembla important senyalar els inicis de l'Etologia com a inicis de la disciplina moderna.

Primeres aproximacions[modifica]

Ja al paleolític, els humans depeniem de l'enteniment del comportament animal per a la nostra supervivència. Específicament, conèixer la seva preferència d'hàbitat, els patrons de moviment, i les seves capacitats sensorials era essencial tan per caçar preses com per evitar predadors. Les pintures rupestres, figuretes i gravats de l'època ens descriuren escenes de la vida i de rituals religiosos, i sobvint hi apareixen detallats el que semblen diferents espècies d'animals.

Del neolític, s'han trobat uns cranis humans amb forats, que indiquen que van ser sotmesos a neurocirurgia. Segurament es va fer amb l'objectiu de curar mals de cap o desordres mentals, però ens interessa especialment per ser els primers vestigis de manipulació del comportament d'una espècie, la humana, i que poden indicar un coneixement bastant avançat del comportament, sobretot tenint en compte l'època.

Segons els natius americans, el món estava poblat per persones que eren després transformats en diversos tipus d'animals. Per tant, tots els animals i els himans tenien ànima. L'estret lligam entre els dos era sovint mostrat en rituals, on es simulava el comportament de diferents animals. Per exemple, el gran monticle de la serp (Great Serpent Mound, a Ohio) és un túmul que representa una serp, Uktena, amb poders sobrenaturals. Tot i ser una visió fantàstica, és una història que denota la gran importància que donaven al comportament de les serps i altres animals.

Les descripcions dels sumeris mostren que feien ús de l'opi, modificant el comportament humà per produir efectes euforitzants.

Els antics egipcis, al seu torn, mostraven un especial interès pel temperament i les capaciftats sensorials dels diferents animals, com ens mostren les seves deïtats individuals. Tenien una visió molt desenvolupada del més enllà, amb elaborats rituals per preparar el cos i l'ànima per una existència pacífica després de la mort. Les creences sobre l'ànima i les seves necessitats portaven a numeroses cerimònies per la preservació del cos. El vervell, aparentment, no es condierava essencial per l'eternitat, i es tractava amb un grau menor de dignitat. Sovint es treia a trossets pel nas amb una cullera, i era cerimoniosament descartat.

A l'antiga grècia, Plató sostenia la visió de que la ment humana era uan entitat pre-existent en algun lloc dels cels, abans de ser enviada per unir-se amb un cos a la terra. Hipòcrates creia que el cervell no només estava relacionat amb la sensació, sinó que també era on s'assentava la intel·ligència. Aristòtil veia la naturalesa himana com a hàbits formats i un desig per la felicitat. Els seus escrits contenen les primeres referències a la psique i al concepte de tabula rasa.Aquest concepte es refereix a la tesi que els individus neixen sense una ment preformada, és a dir, "en blanc", i que els seus coneixements es van construint gradualment en vase a les exèriències i les percepcions sensorials del món exterior. Heròfil va estudiar el sistema nerviós, i va distingir entre els nervis sensorials i els nervis motors. Erasístrat va estudiar el cervell, i va distingir entre el cervell i el cerebel.

Cap a l'any 150, a l'Imperi Romà, Galè va adquirir una visió única dels dèficits conductuals degut a l'estudi de traumes encefàlics. No és d'estranyar que escrivís extensament de la connexió entre la paràlisi i la ruptura de la medul·la espinal. Les seves operacions, que incliuen entre d'altres cirurgia cerebral i ocular, no s'han tornat a recuperar fins gairebé dos mil·lennis després.

Els naturalistes i filòsofs europeus de l'edat mitjana, basats en els textos antics i, en particular en la biblia llatina, van donar poca importància a les visions no teològiques. Tot i això, alguns petits avenços en l'estudi del comportament van continuar emergint. Paral·lelament, a les escoles aràbigues es van descriure nervis cranials i espinals, juntament amb tractaments per desordres neurològics.

A partir del segle XIV, amb el Renaixement, a Europa es va reactivar l'estudi científic en base al pensament deductiu. Descartes va proposar que els sentits eren poc fidedignes, tot i que ho va utilitzar més aviat per mantenir el dualisme cos-ment. També és destacable el model hidràulic que va proposar com a efector de la conducta, obeint gràcies a les lleis de la física els desitjos de l'ànima.

Estudi psicològic[modifica]

  • Psicofísica
  • Psicoanàlisi
  • Psicoanàlisi
  • Psicologia comparada
  • Neurociència

Etologia[modifica]

Genètica del comportament[modifica]

Ecologia del comportament[modifica]

Sociobiologia[modifica]

Psicologia evolutiva[modifica]

Neuroetologia[modifica]

Psicologia moderna i lingüística[modifica]

Bibliografia[modifica]

A textbook history of animal behaviour. John Alcock. Animal Behaviour, volume 65, Issue 1, January 2003, Pages 3-10.