Ciències de la Naturalesa (nivell ESO)/El sistema geocèntric

Salta a la navegació Salta a la cerca

En astronomia, la teoria geocèntrica és aquella que col·loca la Terra immòbil en el centre de l'univers, i els planetes, el Sol i les estrelles girant al seu voltant. Aquesta creença fou habitual en la Grècia antiga i a la Xina i va sobreviure fins al començament de l'edat moderna; a partir de finals del segle XVI fou substituït gradualment pel model heliocèntric. Avui dia, la cosmologia geocèntrica sobreviu com a element literari dins la ciència-ficció. La teoria va ser formulada per Aristòtil al segle IV aC i completada per Claudi Ptolomeu el segle II. Normalment, els filòsofs grecs i medievals combinaven el model geocèntric amb una Terra esfèrica, diferent al model d'una Terra plana relacionat amb altres mitologies. Es creia també que el moviment dels planetes era circular i no el·líptic, una visió que no es posaria en dubte en la cultura occidental fins al segle XVII.1 Tot i que els principis del geocentrisme grec van ser establerts per Aristòtil, el seu sistema no es va considerar com a estàndard, a diferència del de Claudi Ptolomeu, desenvolupat el segle II. La seva principal obra astronòmica, l'Almagest, fou la culminació de segles de treball d'astrònoms hel·lènics i babilonis, i, durant més d'un mil·lenni, els astrònoms europeus i de l'Islam l'acceptaren com a model cosmològic correcte. És a causa de la seva influència que el sistema ptolemaic s'identifica de vegades com a sinònim del model geocèntric. Ptolomeu afirmava que la terra era al centre de l'univers, a partir de la simple observació que, en tot moment, la meitat de les estrelles es trobaven sobre l'horitzó i l'altra meitat per sota d'ell, i de la creença que totes elles es trobaven a la mateixa distància del centre de l'univers. Si la Terra estigués gaire desplaçada del centre, la divisió entre les estrelles visibles i les no visibles no seria idèntica.