Els Països Catalans/Assalt a l’Antic règim (1814 – 1833)

Assalt a l’Antic règim (1814 – 1833)

---

Vers la catalanitat moderna (1700 - 1814)         La revolució burgesa (1833 – 1868)

---

del llibre Els Països Catalans

Cronologia bàsica
1789, juny	Inici Revolució Francesa.
1799, nov.	França: cop d’estat del general Napoleó Bonaparte. La Revolució ha acabat.
1808, feb.	L'exèrcit napoleònic entra a Catalunya i la península Ibèrica.
1808, març	Motí d'Aranjuez: Carles IV d'Espanya ha d'abdicar i el succeeix el seu fill Ferran VII.
1808, maig	Napoleó obliga a abdicar a Ferran VII.
1808-14	Guerra del Francès contra les tropes de Napoleó.
1811-24	Totes les colònies espanyoles del continent sud-americà s’independitzen.
1814, març	Les darreres tropes franceses abandonen el Principat. Torna Ferran VII que decreta el retorn a l’absolutisme.
1814-20	Crisi econòmica. Anys de collites mediocres i inclús dolentes.
1815, juny	Batalla de Waterloo. Derrota de Napoleó que és deportat a l'illa africana de Santa Elena. El congrés de Viena restaura els antics monarques.
1820, gen.	Alçament de Riego. Ferran VII és obligat a jurar la constitució de 1812. Inici del trienni liberal (1820-23).
1822	França: Es creu que Nicéphore Niépce pren el primer gravat fotogràfic del món.
1823, abr.	Invasió de l'exèrcit absolutista francès «Els Cent mil fills de St. Lluís», que restaura l'absolutisme. Inici de l'anomenada Dècada Ominosa (1823–1833).
1823-26	Ocupació francesa del Principat. L'entrada massiva de manufacturats francesos provoca la crisi de la indústria catalana.
1823, dec.	EUA: Doctrina Monroe: Europa no ha d’interferir en els assumptes interns del continent americà.
1825	Anglaterra: Primer ferrocarril de passatgers (Stockton and Darlington).
1826	Retirada de l'exèrcit francès i inici de la política de proteccionisme aranzelària que, amb alts i baixos durant tot el segle 19, serà el cavall de batalla de la política capitalista catalana.
1827, sep.	Comença la insurrecció absolutista radical de la Guerra dels Malcontents en considerar que la política de Ferran VII contra els liberals era massa feble.
1830	Moviments revolucionaris a França, Alemanya, Polònia i Itàlia.
1830 oct.	Bèlgica es declara independent dels Països Baixos.
1831	Anglaterra: el físic i químic Michael Faraday descobreix la inducció electromagnètica (apareix un corrent elèctric quan un conductor elèctric es mou dintre d’un camp magnètic). Tant els generadors com els motors elèctrics es basen en aquesta inducció.
1833, gen.	Bonaventura C. Aribau escriu el poema La pàtria'. La revista El Vapor' publica el poema el 24 d’agost com un cant d'exaltació de la llengua catalana i d’evocació de la pàtria.
1833, set.	Mort de Ferran VII. Regnat d’Isabel II amb la regència de la seva mare. Els partidaris del germà de Ferran VII, Carles, es neguen a reconèixer-la basant-se en una antiga llei i el proclamen rei (Carles V).
1833-40	Primera guerra carlina, que enfronta als absolutistes partidaris de Carles V amb els anomenats liberals, partidaris d'Isabel II.
1833, nov.	Divisió de l’Estat espanyol en províncies. S'acaba amb la unitat administrativa de Catalunya que es divideix en quatre províncies.
1833-65	Primera gran onada d’expansió de la indústria catalana amb predomini de la màquina de vapor basada en la utilització del carbó com a font d’energia.
1833-92	La Renaixença moviment cultural i literari que promou el renaixement del català com a llengua literària i de la cultura després de segles d’estar arraconada respecte al castellà.
1868, set.	Revolució de 1868, sublevació militar lliberal.
1873, febr.	Primera República Espanyola.
1874, des.	Restauració borbònica
1914-18	Primera Guerra Mundial
1917, febr. i oct.	Revolució Russa.
1931, abr.	Segona República Espanyola.
1936-39	Guerra Civil Espanyola.
1939-75	Dictadura del general Francisco Franco.
1939-45	Segona Guerra Mundial.
1977, juny.	Primeres eleccions democràtiques postfranquisme.
2017, oct.	Referèndum d'Autodeterminació de Catalunya. La policia estatal carreguen amb violència contra els votants.
2019, oct.	Condemnats per sedició a noranta-nou anys de presó dos líders d’entitats cíviques catalanes, la presidenta del Parlament de Catalunya i sis membres del govern de Catalunya.

El retorn de la monarquia absolutista borbònica (1814-1820)

D'ençà de 1792 —quan comença la guerra de les potències europees contra la França sorgida de la Revolució— fins a 1815 —quan les tropes Napoleòniques són derrotades a la batalla de Waterloo— va haver-hi guerra a Europa, gairebé sense interrupció. En el marc d’aquestes i impulsada per la rivalitat entre França i Gran Bretanya, les tropes franceses ocupen Catalunya entre 1808 i 1814. En retirar-se dels territoris catalans, deixaren un país atribolat, malmesa la pagesia, empobrida la indústria i danyats perillosament els mercats. Encara no havien acabat de tornar a França, que Ferran VII d'Espanya, alliberat per Napoleó I el 7 de març de 1814, travessà la ratlla de la frontera de Jonquera, el dia 22, i encapçalà una porfidiosa conspiració contra les llibertats noves aconseguides a redós del règim napoleònic. Decreta —el 4 de maig, a València—, en confabulació amb les oligarquies feudals espanyoles, el restabliment de l'antic règim, un gran error com comenta l'historiador Josep Fontana:

Era una decisió absurda, perquè si el sistema s’havia enfonsat el 1808 per les seves pròpies debilitats, era impensable que pogués tornar a funcionar ara, en un país destrossat per la guerra i sense els recursos de les colònies americanes, que estaven en el camí de la independència.

Reimplantà la Inquisició (21 d'abril), els drets territorials de la noblesa (15 de setembre) i beneí la creació de les comissions militars encarregades d'exercir la persecució contra els col·laboradors del règim napoleònic i contra els partidaris del règim parlamentari. La reimplantació borbònica venia en un context de crisi econòmica, la llarga depressió internacional iniciada vers 1812 i destinada a prolongar-se, amb alts i baixos, fins a la dècada de 1840. Els historiadors coincideixen a considerar la postguerra napoleònica, i el regnat sencer de Ferran VII, una etapa dificilíssima, fins a l'extrem que amenaçà, en mots de l'economista i polític Ernest Lluch, el futur de l'economia catalana, ja prou compromès per l'episodi napoleònic. Les dificultats conjunturals eren agreujades per la natura mateixa del règim borbònic, obstinat en la seva supervivència en una societat en trànsit d'industrialització i entossudit en una política econòmica regida per l'agrarisme lliurecanvista, substancialment discrepant amb els afanys industrials dels Països Catalans. La bandera del lliure comerç alçada precoçment, com diu l'historiador de l'economia italià, Giorgio Mori, per la burgesia anglesa, conscient de la seva hegemonia, posava les premisses d'un «desenvolupament desigual», tant entre països com dintre de cada país. La burgesia industrial britànica enfortia els interessos dels grans propietaris dels altres estats —d'on importava matèries primeres i gèneres alimentaris, sense rèmores ni drets duaners, i vers on exportava les seves manufactures—, en detriment d'aquells nuclis de burgesia industrialista que havien anat sorgint a l'Europa occidental.

La política lliurecanvista implementada per la monarquia borbònica, permet l'entrada al Principat de les manufactures estrangeres, com les angleses, més competitives que les catalanes. Moltes fàbriques han de tancar, deixant els treballadors sense feina. Resistir l'ofensiva d'Anglaterra —«un únic gran centre industrial en un món encara agrícola», en expressió d'Friedrich Engels (1820-1895)— o acceptar-ne les conseqüències econòmiques, socials, polítiques i militars fou aleshores l'alternativa que va entaular-se entre la burgesia manufacturera catalana i el règim absolutista espanyol (veure La industrialització dels països en el segle XIX). En un moment en què els principals centres burgesos europeus obtenien que els seus governs imposessin aranzels per protegir i afermar llurs indústries i quan la mateixa Anglaterra, davant la depressió post-napoleònica, prenia mesures de contenció dels preus agrícoles —les cèlebres Corn Laws (1814-1846)— i prohibia l'exportació de maquinària, l'economia catalana malvivia sota un règim polític aliè, immobilista, enravenat en un tradicionalisme monetari, l'única conseqüència del qual, com ha explicat l’economista Joan Sardà, no podia ésser altra que la violenta deflació declarada el 1817 amb una caiguda catastròfica dels preus dels productes agrícoles.

La resistència a tornar a l'Antic Règim

Immobilisme i crisi econòmica, però, a més, voracitat fiscal i defensa ultrancera dels privilegis, aplegaren contra el règim burgesos, intel·lectuals, oficials de l'exèrcit, aristòcrates il·lustrats i reformistes. Un «contuberni de polítics ambiciosos i militars insatisfets, subvencionats per l'or francmaçònic internacional», com havia de fer-ne blasme la inveterada cantarella dretana. La primera escomesa contra el règim (gener del 1817) fou el projecte de liquidar el capità general de València, un puntal de Ferran VII. Conclús sense èxit, era el primer tràmit d'un pla organitzat pel lliberal Vicent Bertran de Lis, home de negocis i figura rellevant de la burgesia mercantil valenciana, i que, comsevulla, tingué continuació.

Luis de Lacy y Gautier litografia pòstuma a la Ilustració Catalana (n. 38 de 20/07/1881).

Una altra acció fou el pronunciament liberal de Barcelona, del 5 d'abril de 1817, dirigit pels generals Luis Roberto de Lacy (1775-1817) i Francesc Milans del Bosch (1769-1834) i que no va triomfa. L'aixecament només prospera en alguns pocs destacaments i la nit de la revolta, les poques companyies disperses i oficials aïllats que es trobaven al lloc de trobada amb Lacy a Caldes d'Estrac, es van veure obligats a fugir, ja que algú els havia traït. El pronunciament havia fracassat, i el capità general de Catalunya, el general Castaños, va rebre l'ordre d'identificar i detenir als conspiradors. Castaños no va posar molta determinació en la labor, la qual cosa va permetre que Milans escapés, però Lacy va ser detingut quan es disposava a embarcar a Blanes. Inexplicablement, havia retardat dos dies la fugida, romanent en una casa del Maresme. Una delació va provocar finalment el seu arrest. Lacy va ser confinat a la Ciutadella de Barcelona. Després d'un ràpid procés, va ser condemnat a mort. La notícia va provocar una ona d'indignació entre els catalans. Inclús es va fer una petició de clemència a favor de Lacy adreçada al rei d'Espanya pels col·legis, gremis i indústries de Barcelona, fet d'una audàcia palesa i que mostra indubtablement les tendències liberals de la burgesia. Davant el temor d'una insurrecció, el 30 de juny Lacy va ser embarcat cap a Ciutat de Mallorca, alhora que es va fer córrer el rumor que el rei anava a indultar-lo. Fins i tot el mateix Lacy s'ho va creure. Però a la seva arribada al castell de Bellver va descobrir que tot era un engany, i el 5 de juliol al matí va ser afusellat en el fossat del castell.

Aquest pronunciament havia estat realment amenaçador i només fracassà per la manca de coordinació de les diverses forces que hi eren compromeses. El que importa ací és remarcar la intervenció burgesa en la causa liberal, per desfer, en mots de l’historiador Josep Fontana, «el tòpic que aquestes temptatives eren obra exclusiva d'uns quants militars descontents i de la francmaçoneria». El retorn al liberalisme tenia el ple suport no només de les classes populars, sinó també de la burgesia. Una nova conspiració tingué lloc encara a València, el gener del 1819, impulsada per Vicent Bertran de Lis i conduïda pel metge militar Joaquim Vidal, avortada a última hora per una delació. En derivaren tretze penes de mort, entre les quals la del jove Fèlix Bertran de Lis, fill d’en Vicent. Aquest no feu sinó intensificar la seva militància antiabsolutista i fugí a Andalusia, on contactà i col·laborà financerament amb el moviment insurreccional del tinent coronel Rafael del Riego (1785-1823), que havia d'obrir, amb el seu pronunciament del gener de 1820, l'anomenat Trienni Constitucional del regnat de Ferran VII.

La perillosa reducció del mercat americà

La Guerra contra Napoleó suscità la formació de juntes revolucionàries a quasi totes les colònies hispanoamericanes. Aquestes estaven controlades, no pels funcionaris de l’estat, sinó per membres de les oligarquies colonials (les oligarquies criolles). La reinstauració absolutista i la política repressiva de Ferran VII situaren aquestes oligarquies, tradicionalment separades dels càrrecs decisius, en la lluita per la independència, a la qual accediren, dins el lapse de 1811-1824, totes les colònies espanyoles del continent sud-americà. En conseqüència, les manufactures catalanes hi perderen els drets de mercat exclusiu. D'ençà del 1805, rere Batalla naval de Trafalgar (1805) entre Anglaterra i França, la primera, triomfadora, no havia reposat fins a controlar el comerç del Riu de la Plata. Entre 1815 i 1830, hi hagué la penetració comercial nord-americana i, tot seguit, la de França. Fins a la fi del segle, però, ningú no hi amenaçà la supremacia anglesa. Després de perdre les tropes de Ferran VII la batalla d'Ayacucho contra els independentistes (desembre del 1824), i que va suposar el final definitiu del domini espanyol a l'Amèrica del Sud, l'Imperi colonial espanyol, restà reduït a les Antilles (Cuba i Puerto Rico) i les Filipines. Una part dels capitals catalano-americans van concentrar-se aleshores a Cuba i Puerto Rico. En menor grau a Filipines, devers on el comerç no tingué via fàcil fins després del 1869 en què va inaugurar-se el canal de Suez. Ultra les sabudes manufactures de les fàbriques del Principat, hom exportà a les Antilles els excedents agrícoles vernacles d'habitud, com vi, oli, fruita seca o aiguardent, la represa dels quals contribuí a revifar la pagesia i el mercat interior. El vi i l'aiguardent eren, principalment, de bon exportar no solament a les Antilles, sinó també Europa amunt, i per això, l'endemà mateix de l'ocupació napoleònica, i àdhuc sota Napoleó, hom atacà de nou els boscos catalans per fer-ne vinyes —potser en detriment dels cereals, car sempre calia comprar-ne. I cal no oblidar que una part important del comerç antillà, específicament cubà, fou també el tràfic de negres. Una altra part dels capitals catalano-americans optà per la repatriació, «injecció de capitals —ha escrit el gran historiador Jaume Vicens i Vives— que experimentà la indústria catalana a conseqüència de la liquidació de determinats afers de les antigues colònies d'Amèrica».

Una tal contracció dels mercats colonials havia de frenar seriosament l'eixida de la llarga crisi postnapoleònica. Determinats sectors manufacturers no pogueren sortir-se'n. La indústria sedera de València, per esmentar una experiència il·lustre, es trobava en franca derrota. Aquesta contracció del mercat colonial en el llindar d'un, com es veurà a continuació, pregon cicle depressiu general sol ser adduïda com un factor de retardament per a la indústria autòctona. En terres del País Valencià, en particular, solament superà la depressió la indústria alcoiana. L'any 1816, a Mallorca, com recorda la historiadora Núria Sales, «només quatre vaixells feren el comerç amb Amèrica; els comerciants, com ha dit Bartomeu Barceló, havien retirat bona part de llurs capitals de l'empresa mercantil per invertir-los en finques rústiques». Tant a les Illes com en l'àmbit continental, diverses àrees experimentaren una ruralització de llurs gèneres de vida.

Entre 1814 i 1820, les collites foren mediocres i àdhuc dolentes. Arreu del país, proliferaren pobres i captaires, ressorgiren els lladres de camí ral. Com ha escrit l'historiador valencià Manuel Ardit, l'aparició del bandolerisme a gran escala, després del 1814, caracteritzà un període que va allargar-se fins a l'any 1823. Fou època de grans batudes en què els bandits, recorda l'historiador català Albert Balcells, eren esquarterats i exposats en gàbies a les entrades dels pobles i a les cruïlles dels camins.

El comerç i la indústria, però, no deixaren de respirar. Barcelona, Reus, València, Alacant o Ciutat de Mallorca, eren bressol de burgesies mercantils. Comerciants, contractistes de serveis reials, homes de negocis, en mots de Jaume Vicens i Vives, «enriquits durant el tràfic negre napoleònic», no sempre van limitar-se a comprar propietats, ans esmerçaren esforços i capital a treure utilitat de la nova conjuntura. Hom tractà d’explorar, d'antuvi, les rutes clàssiques del comerç mediterrani: el 1815, per exemple, va revelar-se excel·lent respecte a les transaccions amb els estats itàlics —la mar Tirrena, principalment— i amb els ports occitans —Marsella, Seta. Hom invertí en les comunicacions terrestres, en situació de pura decrepitud i establertes segons l'ordre secular: el gran corredor català, del Rosselló a València, i les seves múltiples branques adés cap a la mar i adés cap a ponent, la major de les quals, arrencant de Barcelona, anava cap a Lleida i Saragossa. El 1815 era inaugurada la Companyia de Reials Diligències i el 1817 la Companyia de Catalunya, que comunicà Barcelona, Reus i València. Més endavant, el 1825, Gaspar Remisa (1784-1847) —vigatà esdevingut gran banquer de Barcelona i de Madrid— constituí la Societat de Diligències de Barcelona-Perpinyà-València i de Barcelona-València a Madrid, que es veié partida el 1827 per exigència dels socis castellans, que en volien veure la raó social centrada a Madrid.

Però hi havia, a més dels nuclis mercantils, els primers industrials, sorgit principalment en la regió de Barcelona i reunits en el Cos de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó, associació inoportuna en un món on encara l’organització de la producció de béns corresponia als gremis dels respectius oficis. Es va crear el 1799 com una organització d'industrials cotoners amb finalitats proteccionistes i de repressió del contraban. Els seus estatus no varen ser aprovats i hagué d'actuar a aixopluc de la rovellada Companyia de Filats de Cotó, fundada el 1772 per negociants i fabricants d’indianes il·lustrats i de la qual utilitzà títols i privilegis reials. Vers el 1815, encara era dempeus la plana major de fabricants del període florent de 1772-1792, els quals, probablement, ni tan sols havien plegat veles durant el domini napoleònic, del qual degueren aprofitar, com assenyala l'historiador francès Pierre Vilar, el seu sistema continental per introduir-se en els mercats europeus. Dins el complex industrialista barceloní, hi havia encara l'aportació tècnica i econòmica de grups estrangers, especialment occitans i francesos, duts en gran part a terra catalana pels trasbalsos socials descabdellats a l'Estat francès a partir de Revolució Francesa de 1792. «Sabem de francesos —ha escrit Enric Moreu-Rey—, arribats abans de la Revolució que resistiren totes les sotragades i que inscriviren definitivament llurs noms en el progrés barceloní: els Sagnier, els Sivatte, els Maignon o els Bergnes de las Casas, per citar-ne només alguns entre els més prestigiosos de la gran burgesia barcelonina de la primera meitat del segle 19. En una llista del consolat francès de 1817-1818, anotem quaranta noms de «francesos» establerts a Barcelona abans del 1800, que havien sobrenedat en les guerres napoleòniques i potser se n'havien aprofitat —casats quasi tots i enfillats—: negociants, fabricants, sastres, etc.» I no tan sols energies occitanes i franceses, ans encara d'altres aportacions, com apunta l'historiador Vicens i Vives: «Darrerament, s'ha investigat el cas dels germans bascs Ramón i Manuel Llano y Chàvarri, els quals s'establiren a Barcelona vers 1819 i convertiren aquesta ciutat en centre de les seves transaccions comercials i financeres entre el nou món, Espanya i Anglaterra. Sabem de cert que aquesta casa invertí diners en la indústria tèxtil i en la indústria sabonera».

Mostra de coto en floca

A desgrat de la contracció del gran comerç, el 1816 mateix, els fabricants barcelonins importaren cotó en floca, assenyala l’historiador barceloní Miquel Izard (1934-2024), «en una xifra molt similar a la dels millors anys de finals del segle 1XVIII». I hom podria afegir, en mots de l’historiador Jordi Nadal (1929-2020) que en 1819 i 1820 va superar-se el nivell de producció del 1792. Contra la reducció dels mercats americans, contra la crisi, el nucli industrialista barceloní aconseguí de sostenir-se: per minorar costos, hom, afinà tècniques, concentrà iniciatives, reconstituí fàbriques en indret òptim, especialment per aprofitar els recursos hidràulics, les comunicacions i l'obtenció de mà d'obra.

Paral·lelament, hi hagué la cerca d'altres àmbits comercials, primer del mercat interior, del mercat català mateix. Només a títol il·lustratiu, l'any 1819, les exportacions del Principat a les Amèriques representaven poc més d'un 15% del total de les seves vendes a l'exterior de l'Estat, quan el 1804 i altres anys enrere n'havien arribat a compondre força més de la meitat. En aquest estat de represa, era indispensable, tanmateix, la instauració d'una política econòmica oportuna; ací entraven la defensa del mercat interior i, en definitiva, les relacions entre el nucli industrial barceloní i el poder establert espanyol. El 1814, la Junta de Comerç de Barcelona havia fet petició a Ferran VII de mesures a favor de la indústria consistents, en substància, en la custòdia del comerç lliure dins els territoris de la corona i en la limitació de la importació d'altres manufactures competitives, sobretot de teixits anglesos, mitjançant la prohibició o la pujada dels aranzels duaners. Poc se'n va treure, si fem cas de Pascual Madoz (1806-1870), que respecte a l'època escriuria, l'any 1846: «Si algun progrés va fer-se per aixecar l'ànim de la defallida indústria catalana, obra fou de la iniciativa particular, que no pas resultat de la intervenció del govern». Ferran VII i les oligarquies feudals espanyoles veien passivament, ancorats en l'antic règim, la crisi general i l'endeutament general de la corona. Diu que en una fira de Madrid, en passar davant la secció tèxtil, el rei d'Espanya, refusant entrar-hi, comentà: «Bah!, coses de dones!»

No era estrany, doncs, que els fabricants haguessin fet costat al general Lacy, en el pronunciament liberal de 1817, ni que, segons fra Joan Serraïma (carmelità barceloní, que visqué entre els segles 18 i 19), en esclatar l'onada revolucionària liberal, l'any 1820, arran del també pronunciament liberal del militar Rafael del Riego, tanquessin llurs fàbriques i fessin «exir los treballadors perquè anessin al pla de Palau a cridar».

El trienni constitucional de 1820-1823

L’1 de gener de 1820, quan tinent coronel i Rafael del Riego esperava a Andalusia amb les seves tropes d’ésser embarcat cap a Amèrica, per lluitar contra els insurgents a les guerres d'independència hispanoamericanes, es rebel·là i proclamà la Constitució del 1812. Les tropes de Riego van anar per diferents ciutats andaluses amb l'esperança d'incitar un alçament general antiabsolutista, però el poble es mostrà principalment indiferent. Tanmateix, poc més tard s'iniciaria un alçament a Galícia, i la revolució liberal ràpidament es va estendre per tot l'estat espanyol. La rebel·lió es propaga en els Països Catalans i durant els primers dies de març del 1820, les ciutats catalanes principals, on la conspiració liberal havia començat l'endemà mateix de la restauració absolutista de Ferran VII, proclamaren el règim constitucional. El ressò dels pronunciaments havia fet trontollar la fidelitat absolutista dels primers caps militars, havia espantat els consellers reials i el mateix monarca, el qual, a principis de març, se sentí forçat a jurar i restaurar la Constitució de Cadis del 1812.

La primera ciutat catalana a derogar l'Antic Règim havia estat Vic, el primer de març. El dia 10, abans de conèixer la decisió reial, Barcelona, en manifestació multitudinària, obligà el general Francisco Javier Castaños (1758-1852), capità general del Principat, a proclamar el règim constitucional, mentre era assaltada i derrocada la seu de la Inquisició, emblemàtica de l'estat absolutista. A València, el mateix dia 10, hom empresonà el despòtic capità general Francisco Javier de Elío (1767-1822). A Ciutat de Mallorca, el 16, era proclamat el nou règim i era assaltada la Casa Negra —seu de la Inquisició.

Es restabliren les institucions constitucionals del 1814, entre les quals les milícies voluntàries urbanes, nuclis de liberalisme radical. Les primeres mesures del nou govern establert a Madrid foren d'esforçar-se a contenir la fragmentació del poder en les diverses juntes territorials, a contenir el radicalisme creixent fomentat per les «societats patriòtiques». Les noves corts de Madrid, constituïdes per majoria liberal de signe moderat, el 9 de juliol, afavoriren un programa de govern destinat a transformar profundament la societat, però d'un mode gradual i sense el punt de participació popular amb què la Revolució Francesa havia derrocat l'Antic Règim.

En 1820-1821, foren introduïts elements bàsics de la «revolució liberal». Fou implantada la llibertat d'impremta, però, significativament, no fou reconeguda la plena llibertat de reunió i d'associació. Hom legislà, tanmateix, reformes de l'exèrcit i de l'ensenyament públic, d'acord amb els criteris liberals. Per a l'ensenyament, per exemple, es distingiren els tres nivells que avui coneix l'Estat espanyol i es preceptuà l'obligació estatal d'introduir l'escola primària a tots els pobles de més de cent veïns. Quant a la transformació d'estructures socioeconòmiques, es proclamaren lleis destinades, especialment, a suprimir les relacions socials que condemnaven la ruralia a l'endarreriment. Va ser abolida la vinculació de patrimonis —que afectava sobretot els majorats (mayorazgos) de la Corona de Castella—, convertits en propietat ordinària i, doncs, comerciable. Això permeté a la noblesa de vendre les seves terres. Fou aprovada una llei sobre les senyories que implicava la virtual desaparició de les càrregues feudals que gravaven l'agricultura, però que no assolí vigència legal —a causa de la resistència del rei a sancionar-la— fins al 1823, quan ja no podia tenir aplicació efectiva. En canvi, el delme fou reduït a la meitat a partir del 1821 i se'n va preveure la supressió futura.

Una llei d'importància nuclear dins el Trienni Constitucional fou la de reforma del clergat regular, del mateix 1821. Contemplava la supressió dels monestirs i l'exclaustració, per tant, dels seus monjos, llevat d'un nombre reduït de convents o monestirs cèlebres pel seu culte —com, per exemple, Poblet— i la reducció dels ordes mendicants i regulars a uns pocs convents, a destriar per les autoritats civils. A principis del 1822, ja se n'havien tancat més de la meitat. Llurs patrimonis, com abans els de la Inquisició i els dels jesuïtes, foren transferits a l'estat, que n'organitzà la subhasta pública. Una reforma així tenia un objectiu econòmic doble. Per una banda, treure a mercat una part important de la propietat rural immobiliària fins aleshores «amortitzada» (no es podia vendre, hipotecar o cedir) i així propiciar la transformació capitalista de l'agricultura en convertir la terra en una mercaderia més. Per una altra banda, la redempció d'un deute públic que no havia cessat de créixer i que ofegava el tresor estatal d'ençà de finals del segle 18. Per això la normativa de les subhastes afavoria els posseïdors de títols de deute públic.

Tot i que la «desamortització» afectà principalment els immobles religiosos urbans —de més bon avaluar i més vendibles—, hi hagué així mateix transferències rellevants de finques rurals. Sobretot a propòsit d'aquestes, la reforma va ser pintada per l'oposició absolutista com una espoliació de l'Església i alhora com un perjudici per a la pagesia que treballava les terres subhastades. Un cop restablert l'absolutisme el 1823, el dominic Tomàs Bou (1785-1840) argumentava, en 1826, que la desamortització havia deixat els pobres més a la lluna de València que no pas abans. I és que com només els rics pogueren comprar les terres posades a la venda, el producte d’aquestes terres marxà devers les ciutats, quan abans era consumit entorn del seu indret originari. La conclusió del dominic era que «venent les terres de les esglésies, augmenten la pobresa de les terres curtes i pobres, i la riquesa on ja n'hi ha sobrada».

La insurrecció reialista de 1820-22

Durant els anys 1820 i 1821, no faltaren pas, a l'Estat espanyol, iniciatives contrarevolucionàries d'elements monàrquics i sobretot eclesiàstics, que arrossegaren altres sectors; cap, però, no va tenir èxit, ni tan sols un ressò polític significatiu. Passada, però, la Quaresma del 1822, les posicions contra la constitució adquiriren una dimensió amenaçadora per al govern de Madrid a causa de la proliferació d'aixecaments armats d'ampli suport popular a la meitat septentrional de la península Ibèrica, particularment a Euskadi i a moltes contrades agrícoles dels Països Catalans. Les partides reialistes assaltaren i ocuparen nombrosos pobles i ciutats, entre les quals Morella, Olot, Solsona, Berga, la Seu d'Urgell. A l'illa de Mallorca, la vila de Campos conegué un alçament reialista, que fou sufocat el setembre. Un conjunt de circumstàncies fan entenedora l'amplària de l'oposició pagesa a l'ordre constitucional. Mesures com la llei de senyories no acabaven d'entrar en vigor, mentre que la reforma del clergat regular era contemplada com un atac interessat contra l'Església. En 1821-1822, per altra banda, va agreujar-se la pressió fiscal sobre una pagesia que la hisenda espanyola imaginava de major capacitat tributària, un cop reduït el delme a la meitat. Això era cert per als grans productors, que tenien accés a les grans cadenes de comerç, però no pas per a les petites explotacions que no podien transformar fàcilment els fruits que deixaven de pagar, el mig delme, en diners que necessitaven per pagar unes contribucions que havien augmentat. En aquestes circumstàncies, la nova situació afavoria sobretot els comerciants que controlaven els mercats agrícoles locals. Ja abans d'estiu, ja es veia a gran part de la nostra ruralia que la collita d'aquell 1822 seria dolenta. L'estament eclesiàstic, decidit a derrocar el règim que liquidava el seu paper tradicional en la societat, no hagué de patir gaire aleshores per arrossegar a la rebel·lió armada una pagesia sobre la qual mantenia una influència molt gran. La complicitat del Regne francès restaurat després de la derrota de Napoleó a Waterloo el 1815, d'altra banda, també facilitava l'activitat insurreccional. Els capellans tingueren un paper inductor destacat de la revolta, fins a l'extrem que bon nombre de religiosos i rectors de poble predicaven que les males collites, la fam i la pesta eren un càstig de Déu contra la societat liberal i que en algunes comarques la rebel·lia fou encapçalada per clergues guerrillers, com ara Mossèn Anton, Mossèn Tristany o el Trapense.

Hi participaren nombrosos guerrillers i caps de sometent de l'època napoleònica i en algunes contrades aparegué la figura del «bon lladre» que organitzava la revolta, per exemple en Jaume el Barbut, de Crevillent, al sud del País Valencià. El juny de 1822, els insurrectes pogueren establir a la Seu d'Urgell, al nord del Principat, una regència i un govern «reialista» que van atribuir-se legitimitat per al temps que durés el «segrest» de la voluntat de Ferran VII pel govern liberal de Madrid. Des de la Seu d’Urgell van preparar la intervenció de la Santa Aliança — l'entesa internacional de tres països amb monarques absoluts (Àustria, Prússia i Rússia) per lluitar contra els governs liberals— a favor de la causa absolutista. Intentaren d'enquadrar l'onada insurreccional en divisions disciplinades sota el comandament del baró d'Eroles, però amb poc èxit, car la força del moviment provenia d'iniciatives molt locals i derivava d'una insatisfacció que no tenia gaire cosa a veure amb els projectes polítics del reialisme. En efecte, la mobilització de gran part de la pagesia contra el règim liberal no ha d'interpretar-se com un reflex del seu pretès fanatisme religiós. Més que una adhesió a l'absolutisme, les posicions pageses contra la Constitució de 1812 significaven el refús del nou règim que veien unit a una societat urbana sentida com estranya i hostil. En realitat, els agitadors absolutistes no es limitaven a fomentar el fanatisme religiós, sinó que procuraven, principalment, d'exacerbar la percepció popular d'aquest antagonisme entre el camp i la ciutat. Un opuscle religiós del 1822, signat per Tomàs Bou, contenia, per exemple, aquesta reflexió poètica:

Vaja, que és bona camorra
que es tracti sols d'acabar
los frares, sens mai parlar
de la mala gent que corre!
A quants nos llevam la gorra
i havem de fer besamans
que són los nostres tirans?
Quants advocats, quants notaris,
quants metges i apotecaris
i usurers comerciants?
Aquí començar deuria
la gran reforma del dia,
no pas en religió.

De l'estiu de 1821 ençà, s'havia anat fent més aspre la polèmica entre els liberals moderats, pròxims a les institucions de govern, i els liberals revolucionaris, altrament dits «exaltats», cada vegada més influents en l'opinió pública urbana i que reclamaven l'aplicació del programa liberal sense contemplacions, així com una contenció més enèrgica dels reialistes. La polèmica passà de ratlla arran dels èxits insurreccionals absolutistes de la primavera del 1822, quan es van incrementar notablement les accions de guerrilles absolutistes («partidas realistas»), sobretot a Catalunya, Navarra, el País Basc, Galícia, Aragó i València.

Fins i tot, un cop més, el rei d'Espanya conspirà. Amb la seva complicitat, a Madrid, a primers de juliol, la guàrdia reial encapçalà un intent de cop d'estat, que fou esclafat oportunament per la milícia urbana assistida per ciutadans armats.

Es constituí aleshores un nou govern liberal, però de tarannà molt més radical, presidit pel militar i polític asturià San Miguel, que es proposà de refermar el poder constitucional i contestar d'un mode concloent el repte formal de la regència d'Urgell. Envià a Euskadi i Països Catalans sengles exèrcits per sufocar els nuclis rebels. Espoz y Mina, general en cap de l'exèrcit enviat a territori català, destruí, a finals d'octubre, el poble fortificat de Castellfollit de Riubregós, de la comarca de l'Anoia i a 90 km al sud de la Seu d’Urgell, i avançà cap a la Seu d'Urgell, que encerclà. El 8 de desembre prengué la ciutat, bé que no va guanyar-ne el castell fins a la darreria de febrer. Tot i l'obstinada reluctància dels reialistes, estava clar que no farien caure el règim constitucional.

La Dècada Ominosa: Ferran VII, rei novament absolut (1823-1833)

La intervenció de les monarquies absolutistes europees: els Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823)

Fou aleshores que la Santa Aliança confià el restabliment de l'absolutisme espanyol a l'exèrcit expedicionari francès dit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, comandat pel cosí de Ferran VII duc d'Angulema. L'abril de 1823, penetrà a la península Ibèrica davant la pràctica inhibició d'un exèrcit espanyol que no arribava a la meitat dels efectius de l'invasor i que encara era malvist a gran part de les contrades per les quals havia de combatre. El govern constitucional de Madrid va retirar-se, enduent-se el rei, primerament a Sevilla i després a Cadis, fins al 31 de setembre, en què va rendir-se aquesta ciutat. Durant l'estiu de 1823, la major part del regne espanyol havia passat a mans absolutistes.

Les ciutats liberals dels Països Catalans caigueren l'una rere l'altra i algunes resistiren fins a la tardor: el 13 de juny, València, que sofrí una repressió rigorosa; Alacant se sostingué fins a l'octubre i també fou tractada d'un mode inflexible; Barcelona va rendir-se el 4 de novembre, sota promesa del mariscal aliancista Moncey, emperò, de prevenir tota represàlia posterior. Finalment, a primers de novembre, un estol de la Santa Aliança restablí l'absolutisme a les Illes Balears. El primer d'octubre, el rei Ferran VII havia declarat «nuls i de cap valor tots els actes del govern anomenat constitucional».

Arranca l'anomenada Dècada Ominosa, el període que comprèn des de la fi del trienni liberal (1823) fins a la mort de Ferran VII el 1833. Aquesta denominació es deu al fet que fou una època de decadència i ineficàcia governamental.

L'exèrcit francès romangué fins al 1827 al Principat i darrere d'ells van venir els manufacturats francesos que feren recular la indústria local.

La Guerra dels Malcontents (1827)

La Guerra dels Malcontents fou una insurrecció armada de caràcter absolutista radical («ultraabsolutista»). Esclatà durant la primavera de 1827 —tot i que ja n'havien existit uns aixecaments preliminars els anys 1825 i 1826— i es localitzà en el Principat i nord del País Valencià.

El mòbil central del conflicte fou la insatisfacció dels sectors ultrareialistes per les resolucions que havia adoptat l'absolutisme novament restaurat, entre les quals la dilació —per pressions de la Santa Aliança, temorosa que una política absolutista estricta no provoqués una nova revolució— del restabliment de la Inquisició; el fet de relegar, dins el cos de l'exèrcit regular, dels voluntaris absolutistes que havien lluitat contra el règim constitucional de 1820-23; la moderació de les mesures repressives contra els liberals i altres elements titllats de simpatitzants amb els liberals que ocupaven càrrecs en l'administració de l'estat, en l'exèrcit i àdhuc en el govern mateix.

Al marge de la posició oficial i de les pressions de la Santa Aliança, que tendiren a refrenar la revenja antiliberal, la repressió duta a terme pels reialistes purs prengué caràcters de ferotgia.

En 1824, a València, per iniciativa del governador metropolità eclesiàstic (seu vacant, és a dir, la plaça de bisbe estava vacant) Josep Maria Despujol, fou creada una Junta de la Fe presidida per l'antic inquisidor Miguel Torozano. L'exemple fou seguit també a les diòcesis d'Oriola i d'Alacant. En aquesta darrera, el governador Pedro Fermín de Iriberri s'encarregà de la repressió. Amb tot, la Junta de la Fe més activa i que inicià major nombre de processos fou la de València. El més notori, segons l'historiador valencià Manuel Ardit, fou el del mestre Gaietà Ripoll (1778-1826), natural de Solsona, que s'havia establert com a mestre a l'horta de Russafa, el qual, per raó de les seves idees religioses poc convencionals (era deista), fou acusat d'heretge i ajusticiat, el 31 de juliol de 1826. La crema ritual en la foguera fou substituïda per la mort en la forca, però els jutges, per mantenir-se fidels a l'antic cerimonial, ordenaren que el cadàver fos col·locat en un bocoi pintat emblemàticament amb unes flames i llençat al riu. En mots de Manuel Ardit, «fou la darrera execució per heretgia de la història europea».

Tot i que Barcelona i altres ciutats foren indrets de refugi, en el conjunt del Principat, hi va haver, durant el període comprès entre els mesos d'octubre i desembre del 1824, uns 2.044 assassinats motivats per diferències d'opinió política.

La duresa de la repressió extraoficial no apaivagà el malestar dels sectors —com els voluntaris reialistes, «malcontents» de no cobrar i ésser marginats— que es consideraven més perjudicats per la nova política del govern, encara que absolutista, oberta a pactes amb elements de la nova burgesia de negocis, pròxims al liberalisme —que havien d'ajudar a solucionar el greu problema de la hisenda— i decidida a utilitzar certes experiències dels doctrinaris constitucionalistes, com ara la reorganització economicoadministrativa de l'estat. Els sectors malcontents foren el fonament de les conspiracions contra el «mal govern», darrere les quals, com assenyala l’historiador barceloní Josep Fontana (1931-2018), apareixia gairebé sempre una inspiració i un finançament eclesiàstics, que sovint revelaven com a objectiu final la substitució del rei pel seu germà Carles, «més pietós i menys intel·ligent».

La insurrecció ultrareialista es va centrar sobretot en el Principat. Al País Valencià fou sufocada pel capità general de València, Francisco Longa (1783-1831), per bé que reeixí, el setembre de 1827, a les comarques del nord, en concret a l'Alt Maestrat, i a la comarca dels Ports. A la primavera del mateix 1827, s'havien aixecat partides a l'Empordà, Manresa, Vic, Camp de Tarragona, que foren combatudes i en bona part desfetes per l'exèrcit que comandava el general Campo Sagrado. A l'estiu, després de les collites, nombrosos pagesos amargats per la conjuntura de crisi econòmica, s'afegiren a la insurrecció i provocaren una nova revifalla del moviment quan semblava ja ofegat. Aquest doble caràcter d'insurrecció ultrareialista i de rebel·lió pagesa, clau de la força que tingué l'aixecament, ja fou apuntat per l’historiador català Vicens i Vives (1910-)1960, qui observà que «dos corrents diversos coincidien en una mateixa aparença política». Ell mateix ha destacat un altre tret distintiu del moviment, el signe exclusivament català i vinculat a circumstàncies pròpies del país: «hom continuava els propòsits d'aquells absolutistes que s'aixecaren en 1821, però amb una tendència netament foralista, gairebé diríem catalanista».

Els revoltats arribaren a prendre, el 25 d'agost, la ciutat de Manresa, on establiren la Junta Superior Provisional de Govern del Principat de Catalunya i començaren a expandir-se cap a Tarragona. La reacció de Madrid fou contundent: Ferran VII, el setembre de 1827, vingué a Tarragona, on anuncià una política de perdó per als penedits i de mà dura per als resistents, al mateix temps, nomenava capità general del Principat al militar francès Charles d'Espagnac, comte d'Espanya. L'actitud governamental sentencià la revolta, ja que provocà que les altes jerarquies eclesiàstiques se'n desvinculessin i que la majoria dels insurrectes acceptessin les mesures de perdó. El petit nucli resistent fou anul·lat, el mes de novembre. A començaments de desembre, el monarca passà a Barcelona —ja buida de tropes franceses—, on fou, com ha remarcat el mateix Vicens Vives, «exquisidament ben rebut per la burgesia, car li portava el decret de 1827 confirmant el proteccionisme per a la indústria tèxtil». L'abril del 1828, el rei abandonà la ciutat on deixà, amb plens poders per dirigir l'ordre públic, el comte d'Espanya, el qual instaurà una veritable política de terror i persecució dels liberals que durà fins a l'any 1832.

La mort de Ferran VII

El 29 setembre 1833 mor Ferran VII a l’edat de 48 anys i queda com a hereva la seva filla primogènita Isabel de tres anys. Una antiga llei excloïa explícitament les dones de l'herència del tron (la Llei Sàlica). El germà del rei Carles de Borbó, al costat d'altres reialistes que consideraven que el legítim hereu de la corona era el germà del rei i no pas la filla d'aquest, es van revoltar i s'inicià la Primera Guerra Carlina que durarà uns set anys i que afecta sobretot al nord del país, i a les muntanyes navarreses, catalanes i valencianes. S’inicia una etapa de guerres civils i d’una forta pugna entre els liberals i absolutistes, que es tradueix en revoltes populars i alçaments de l’exèrcit o pronunciaments.

El sarau de la patacada, o, "Juan" i Eularia - sainet bilingüe en tres quadres de costums de primeries del segle XIX, obra de Josep Robrenyo (1780-1838), iniciador d'un corrent conegut amb un nom d'innegable connotació pejorativa, el «xaronisme», els trets del qual, segons Angel Carmona, són fets d'humor desimbolt, radicalisme polític, autodidactisme, fantasia, vivència popular. En foren continuadors Abdó Terradas (1812-1856), autor de El rei Micomicó i l'himne revolucionari La Campana; Serafí Pitarra (1839-1895); Robert Robert i àdhuc Josep Anselm Clavé (1824-1874), que «tragué els treballadors de la taverna», al introdueix el moviment coral, tots dins una línia que el propi Carmona anomena dels «homes de barri», capdavanters d'un front comú entre obrerisme i esperit republicà.

Els primers romàntics

Trobem formulats els primers plantejaments romàntics en El Europeo, una revista creada el 1823 per Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) —conegut per haver escrit el poema La pàtria el 1833 (vegeu La Renaixença)— i Ramon Lopes i Soler (Barcelona, o Manresa, 1799-Madrid, 1836), conjuntament amb els emigrats liberals italians Luigi Monteggia i Fiorenzo Galli i amb l’alsacià Carl Ernst Cook. Els dos catalans s'havien format a la Societat Filosòfica, creada el 1815, en la qual participaren molts joves, que, després, durant el Trienni Constitucional (1820-1823), intervingueren activament en la vida política i cultural. Cal destacar, d'entre les moltes activitats, el seu ingrés en massa a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que presidí el reusenc Pròsper de Bofarull. Amb ells, la vida de l’Acadèmia es reactivà i es distingí pel seu caràcter constitucionalista, cosa que li valgué la suspensió, entre 1824 i 1833, per convertir-se, després, en un dels organismes més actius de la Renaixença.

Part d'aquest grup renovador participaven en El Europeo amb la voluntat d'introduir noves actituds cosmopolites i de renovar la vida literària i de donar a conèixer el romanticisme. Les actituds que defensaven semblaven clarament influïdes per Luigi Monteggia, un dels fundadors de la revista i que provenia del grup de la revista Il Conciliatore, de Milà —ciutat que per aquella època estava sota el domini austríac—, de la qual també formava part l’escriptor italià Alessandro Manzoni (1785-1873). Aquesta revista va ser el principal òrgan de l’escola romàntica d’Itàlia. En El Europeo, Monteggia publicà un article titulat Romanticismo on s’exposava per primera vegada la ideologia romàntica. El romanticisme d’aquest grup era més aviat eclèctic, ja que bevia de diverses fonts: parlaven del nou concepte d'«estètica» sorgit de les teories de l’alemany Friedrich Schiller (1759-1805), defensaven els conceptes romàntics de poesia, divulgaven el medievalisme i parlaven de l'escriptor escocès Walter Scott (1771-1832) i del personatge literari gaèlicescocès Ossian. I, malgrat que totes aquestes idees no tingueren una continuïtat immediata a causa dels esdeveniments polítics, ells foren els primers a introduir el romanticisme a les terres catalanes i a tot Espanya.

En efecte, amb l'entrada, el 1823, dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, s'inicià la Dècada Ominosa, obscurantista, en la qual va imposar-se novament la censura. Molts escriptors hagueren d'exiliar-se i, com abans del Trienni Constitucional, la premsa barcelonina esdevingué novament monopoli del Diario de Barcelona. El procés del romanticisme s'aturà i només a València, entorn de l'editor i escriptor lliberal Marià de Cabrerizo s'anà formant el grup que faria fer un nou pas al romanticisme, gràcies, especialment, a la publicació de Los bandos de Castilla (1830), una novella de Lopes Soler —desterrat de Barcelona i protegit per Cabrerizo—, adaptació, gairebé plagi, de Walter Scott, que aparegué precedida d'un pròleg que és un veritable manifest romàntic. Fou, però, a partir de la mort de Ferran VII el 1833 —un any que és tot un símbol per al romanticisme català perquè és el de la publicació de l’oda La pàtria, d'Aribau, a les pàgines de la revista El Vapor — que el moviment es desplegà amb tota la seva amplitud. La nova conjuntura política permeté el retorn dels exiliats, la introducció de les noves idees i, sobretot, l'exercici de la llibertat política. El període comprès entre la mort de Ferran VII (1833) i la instal·lació del liberalisme moderat (1844) es caracteritzà pel desplegament gairebé absolut del romanticisme liberal. Enmig de les guerres carlines, la Corona espanyola havia cercat el suport de la burgesia industrial del Principat i aquesta havia intentat d'aprofitar l'avinentesa per assumir una importància política i liquidar les estructures de l'Antic Règim. En aquest objectiu, havia trobat en les capes intel·lectuals uns autèntics capdavanters, tant en el camp de les idees com en el de l'acció política. Enfront del romanticisme germànic, historicista i conservador, predominaren els models francesos, sobretot dels escriptors Victor Hugo (1802-1885) i Alexandre Dumas pare (1802-1870).

Nombrosos escriptors feren part de juntes polítiques liberals i de les milícies urbanes, i molts també, en les constants fluctuacions polítiques de la dècada, sofriren presó i expatriacions. Esmentem el polític i escriptor Antoni de Gironella (1789-1855), el metge i polític Pere Mata (1780-1846), el polític i periodista Francesc Raüll, el dramaturg, poeta i periodista Francesc Altés (Altés i Gurena), i els metges i humanistes Pere Felip Monlau (1808-1871) i Antoni Ribot i Fontserè (1813-1871). La premsa, òbviament, hi adquirí una enorme importància com a vehicle ideològic, d'El Vapor fins al diari El Guardia Nacional, bé que fou El Propagador de la Libertad (1835-1838) el que tingué més incidència literària, sobretot en la seva darrera etapa, quan la direcció passà a mans de José Andrew de Covert-Spring, pseudònim d'un personatge de gran influència i que les investigacions historiogràfiques han identificat amb Josep Andreu Fontcuberta (800-1853) —també s’havia tendit a identificar-ho amb el científic Pere Felip Monlau (Barcelona, 1808-Madrid, 1871). Covert-Spring i el seu grup feren del romanticisme «una bandera de cosmopolitisme i renovació social» i estengueren llurs activitats a la renovació de les institucions: la recuperació esmentada de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la creació de l'associació literària Societat Filodramàtica, els intents de fundar un ateneu català. Tanmateix, tota aquesta onada de romanticisme liberal entrà en crisi arran del retrocés ideològic de la burgesia, temorosa de perdre el control social en les revoltes. I, lentament, la sensació de fracàs acaparà els escriptors, com plasmà Pere Mata en la novella El poeta y el banquero (1842).

Annexos

Vers la conquesta del mercat espanyol

La indústria catalana —substantivament la indústria cotonera— se sostingué, primer, en el mercat interior català i després en el mercat colonial, és a dir, el comerç amb els dominis del vell Imperi espanyol afaiçonat per la corona de Castella i envers el qual els catalans romanien de sempre en una certa estrangeria.

Parlar, emperò, d'un mercat interior català vol dir parlar només d'un sector de les terres catalanes, on s'havia produït una comercialització de l'agricultura que comprenia sobretot les planes litorals amb les seves ciutats i viles de l'Empordà, la regió d'Alacant, i algunes zones interiors, com els altiplans centrals del Principat. Tot i l'asseveració del polític francès Alexandre de Laborde (1773-1842) que el Principat i el regne de València constituïen les úniques «províncies» espanyoles en què les carreteres eren d'ús general, el comerç preferia les rutes marítimes, on es desenvolupà l'activitat més gran entre Barcelona, les costes de llevant i de ponent, els ports valencians, Eivissa, Ciutat de Mallorca i Maó.

Parlar del mercat colonial vol dir parlar d'un mercat constret tot d'una a les colònies antillanes (Cuba i Puerto Rico) i filipines, la qual cosa feu decantar les mires industrials cap a la possible constitució d'un «mercat espanyol». La disjunció entre mercat colonial o mercat espanyol s'allargassà indefinidament i els comerciants catalans, com ha dit Jordi Freixas, seguien pensant en Espanya com, una simple plataforma, car llurs relacions més profitoses es continuaren exercint amb les Antilles, explotades de fet com a colònies. Només vers la meitat del segle XIX, Espanya feu la major part de les seves compres a les indústries dels Països Catalans.

Anotacions

Els detalls sobre el pronunciament de Lacy i Milans del 1817 s’ha tret de l’article de Xavi Casinos, Luis de Lacy un general de leyenda, Historia y Vida de l’agost de 2018, pag. 64-69. S’han extret frases literals dels corresponents articles de la Viquipèdia.