Els Països Catalans/Guerra Civil espanyola (1936-1939)

Guerra Civil espanyola (1936-1939)

La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936) La postguerra (1939 - 1950)

del llibre Els Països Catalans

Introducció

Cronologia bàsica
Juliol 1936	Alçament militar contra la República.
Octubre 1936	Decret de col·lectivitzacions.
Maig 1937	Fets de Maig: a Catalunya, els estalinistes s’enfronten als anarquistes i trotskistes.
Març 1938	Les tropes de Franco entren a Catalunya per Lleida.
Abril 1938	Franco deroga l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Juliol 1938	Inici de la batalla de l’Ebre.
Novembre 1938	Fi de la batalla de l’Ebre. Les forces republicanes es repleguen.
Gener 1939	L’exèrcit franquista ocupa Tarragona i Barcelona.
Febrer 1939	L’exèrcit franquista ocupa Girona i arriba a la frontera amb França.
Març 1939	Franco entra a Madrid.
Abril 1939	Fi de la Guerra Civil Espanyola
Juliol 1969	Franco designa Joan Carles de Borbó com a successor.
20-11-1975	Mor del general Franco.
2017, oct.	Referèndum d'Autodeterminació de Catalunya. Agents de la policia estatal carregaren amb violència contra els votants.
2019, oct	Condemnat per sedició a 99 anys de presó dos líders d’entitats cíviques catalanes, la presidenta del Parlament de Catalunya i a sis membres del govern de Catalunya.

Aquests són els anys què precedeixen a la Segona Guerra Mundial. El 1936, a Europa, Mussolini porta gairebé quatre anys en el poder a Itàlia i Hitler uns tres anys a Alemanya. Es formalitza l'aliança Roma-Berlín-Tokio, el nucli central de les forces de l’Eix. Alemanya comença a rearmar-se en paral·lel a França i el Regne Unit. L’any següent (1937), a Àsia, el Japó s’expansiona en la Xina (el 1931 ho havia fet a Manxúria), provocant l’inici d’una guerra a gran escala entre el Japó i una Xina on els comunistes s’estan consolidant en les zones rurals. La guerra no acaba fins que el Japó el 1945 es rendeix a la fi de la Segona Guerra Mundial derrotat en el Pacífic pels EUA. L’any 1938, Alemanya ocupa Àustria i el mateix any 1938 arriba a un acord (Acord de Munic) amb el Regne Unit i França per poder ocupar Sudetes, una regió txecoslovaca de parla alemanya. Regne Unit i França cedeixen a les demandes alemanyes, en ser conscients que els seus exèrcits encara no estan prou preparats per oposar-s'hi amb garanties. Amb l’acord de Munic pretenen guanyar temps. L’any següent (1939) Alemanya ocupa Txecoslovàquia i després Polònia. Aquest darrer moviment provoca que França i el Regne Unit declarin la guerra a Alemanya: la Segona Guerra Mundial ha començat.

A Portugal, on els militars ja es van posar fi a la República fa deu anys (1926), continua la dictadura de l’economista Antonio de Oliveira Salazar. A Espanya, els militars, intenten també acabar amb la Segona República.

El fracàs del cop d’estat militar inicia, per una part, una llarga guerra i, per l’altre, una revolució en les zones republicanes i una forta repressió política i sindical en les zones controlades pels militars revoltats. Durant uns mesos, donada la incapacitat de les autoritats de prevenir i aturar el cop i tenir-ho que fer els militants dels sindicats i partits polítics, el poder real passa a aquests. El 19 de juliol, són els obrers, i en particular la Confederació Nacional del Treball (CNT), esperonada pels militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), qui es fan càrrec d’organitzar la resistència. Per tant, al Principat coexisteixen dos poders, el nominal de la Generalitat i el real de les milícies revolucionàries. Companys ho reconeix en convocar als dirigents anarquistes: «Avui sou els amos de la ciutat i de tot Catalunya perquè només vosaltres heu vençut els militars feixistes», els hi diu. El creat Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya exerceix realment el poder fins al primer d’octubre. El Comitè allista voluntaris dels partits i sindicats per combatre als revoltats. Llançades sobre el front d’Aragó, aquestes milícies es mostren prou eficaces, però les tensions polítiques en la rereguarda paralitzen de forma ràpida les seves accions.

A més d’aquest Comitè Central, en l’àmbit més local es constitueixen una multitud de milícies antifeixistes que inicien la revolució: es confisquen i col·lectivitzen les fàbriques (molts propietaris abandonen les seves fàbriques provocant la col·lectivització espontània de moltes empreses); els rabassaires es reparteixen les terres; les milícies obreres armades detenen els cacics locals coneguts per la seva hostilitat cap a les seves reivindicacions. Entre el juliol i el setembre de 1936, tenen lloc molts assassinats i execucions sumarials amb 8.352 víctimes (fonamentalment, persones de dretes i religiosos). Aquest nombre tan elevat de víctimes és propiciant, en part, pel fet que s’obren les presons i els delinqüents comuns es barregen entre els revolucionaris. Com a durant la Setmana Tràgica, es cremen esglésies, però «el juliol de 1936 [...] les turbes no cremaren les esglésies sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat l’Església», escriu el 1938 des de Lausana Carles Cardó, canonge de la seu de Barcelona quan esclata la revolta militar^[1]

A finals de setembre, es constitueix un govern a la Generalitat presidit per en Josep Tarradelles com a conseller primer i on són representats totes les forces antifeixistes, incloses les anarquistes. Aquest govern dissolt el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i s’esforça a constituir un exèrcit regular amb un comandament unificat. També intenta regularitzar la vida econòmica i les confiscacions de les empreses. Amb aquest fi, aprova l’octubre de 1936 el Decret de Col·lectivitzacions que posa en marxa un sistema autogestionari revolucionari. Aquest decret estableix que es col·lectivitzen totes les empreses grans i aquelles abandonades pels seus propietaris. Les més petites poden col·lectivitzar-se si així ho decideix la majoria de treballadors. En les empreses col·lectivitzades, l’assemblea de treballadors nomena un consell d’empresa que és el responsable de la seva gestió. A més, el govern reconstitueix un ordre judicial amb la creació de tribunals populars i reorganitza les municipalitats, però encara té dificultats per controlar les diverses comissions partisanes i «comitès de barri» que escapen a tota disciplina.

A les zones controlades pels militars revoltats, s’inicia una forta repressió. A Mallorca, per exemple, la sindicalista i membre del Partit Comunista d’Espanya (PCE), Aurora Picornell, és detinguda els primers dies del cop d’estat i afusellada, junt amb quatre companyes més, uns sis mesos després. Però no n’hi havia prou. També assassinen per la mateixa època el seu pare i dos germans seus.

Entretant, en línies generals, el decurs de la guerra és favorable als revoltats. Aquests reben el suport molt important de l’Alemanya nazi i de la Itàlia de Mussolini. La primera envia la Legió Còndor, formada per entre 4 i 5 mil homes i equipada amb avions, tancs i unes poques bateries antiaèries. La Itàlia feixista contribueix amb el Corpo Truppe Volontarie, que desplega fins a uns cinquanta mil homes i uns 750 avions. Aquests darrers són tristament cèlebres pels seus bombardejos sobre Catalunya des de Mallorca^[2]. En canvi, el govern legítim a prou feines rep l’ajuda de la Unió Soviètica i de les Brigades Internacionals. Aquestes estan formades per entre 30 i 40 voluntaris antifeixistes vinguts de 53 països diferents i reclutats pels partits comunistes de la Unió Soviètica i de França.

La persistència de la guerra incrementa les tensions existents entre les forces en el poder. S’enfronten dos grups amb estratègies completament oposades. Uns són partidaris d’ajornar la revolució socialista fins a guanyar la guerra (postura dels republicans, socialistes i els comunistes que segueixen a Stalin, és a dir, el Partit Socialista Unificat de Catalunya). Els altres, d’aprofundir en la revolució socialista iniciada el juliol de 1936 per poder guanyar la guerra (postura dels anarquistes i dels comunistes que segueixen a Trotski, és a dir, el Partit Obrer d’Unificació Marxista). Els esforços dels comunistes i alguns sectors dels socialistes per obligar els treballadors a abandonar les seves conquestes socials i les propietats col·lectivitzades i concentrar-se en la guerra, resulten nefastos. Esforços que es podrien esmerçar en el front de guerra, s’utilitzen en el front intern. Per uns la culpa d’això és dels anarquistes i trotskistes i per altres, dels comunistes estalinistes.

La crisi esclata obertament el maig de 1937 quan tenen lloc els anomenats Fets de Maig del 1937. S’inicia quan les forces d’ordre públic al servei de la Generalitat s’entesten a reprendre la central telefònica de la Plaça Catalunya de Barcelona que la milícia de la Confederació Nacional del Treball havia conquerit en la lluita contra els feixistes nou mesos i mig abans. Durant una setmana tenen lloc a Barcelona enfrontaments armats entre els dos bàndols i que s’estenen a molts indrets de Catalunya. S’enfrontaren, per una part, les forces d’ordre públic de la Generalitat amb l’ajut de republicans, socialistes i comunistes estalinistes, i per l’altre, els anarquistes amb el suport dels comunistes trotskistes. Hi ha uns tres-cents morts i el govern central, replegat a València, envia cinc mil guàrdies d’assalt per pacificar la situació. A conseqüència d’aquests fets, la Generalitat perd les competències de l’ordre públic, que passen a mans del govern de la república. Però les revenges continuen i el Partit Socialista Unificat de Catalunya imposa la seva preeminència. Es desencadena una forta repressió contra els anarquistes i els trotskistes amb l’empresonament de milers militants antifeixistes. El Partit Obrer d’Unificació Marxista és eliminat de la vida política i els seus dirigents empresonats o, com Andreu Nin, liquidats. A partir de llavors, les relacions entre els governs català i espanyol són més tenses. Catalunya s’afebleix per afrontar la guerra que ja s’apropa al Principat i encara s’afebleix més l’octubre de 1937, en instal·lar-se el govern central a Barcelona i reduir encara més les competències de la Generalitat.

Entretant, les tropes revoltades continuen avançant i el març de 1938, entren a Catalunya i es fan amb Lleida. Després, en lloc d’anar cap a Barcelona, es dirigeixen cap Vinaròs i el 13 de juny cau Castelló. El 5 d’abril de 1938, un decret de Francisco Franco deroga l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Vist el caire que prenia la guerra, el juliol de 1938 el govern republicà decideix llançar una important contraofensiva a l’Ebre reclutant nous soldats, amb un bon nombre d’adolescents (les famoses quintes del biberó). Després de quatre mesos de lluita, la contraofensiva, que es lliure al curs baix del riu (entre Mequinensa i Amposta), fracassa i les tropes republicanes el novembre es retiren. Durant la batalla de l’Ebre, el govern considera prioritari millorar les relacions amb França i Gran Bretanya per obtenir-ne ajuda. Per això se sotmet, en va, a un mandat de la Societat de Nacions i retira i dissolt a les Brigades Internacionals a final de 1938, privant-se d’un bon nombre de soldats en una fase decisiva de la guerra.

Superat en la batalla de l’Ebre, l’exèrcit republicà del Principat està ja derrotat i les tropes franquistes inicien l’ofensiva de Catalunya travessant el riu. Ja no troben cap mena de resistència més enllà d’alguns focus guerrillers que intenten impedir el seu avanç. Tortosa s’ocupa el 13 de gener. Dos dies més tard, el 15 de gener, s’ocupa Reus i Tarragona. El 26 de gener Barcelona, i el 4 de febrer Girona. Les tropes franquistes arriben a la frontera francoespanyola entre els dies 7 i 9 de febrer de 1939. Abans que l’exèrcit franquista arribi a la frontera, el president Companys i el seu govern marxen del país. També prop de 500.000 persones s’exilien, dels quals, uns dos terços se’n tornen durant el mateix any. La resta segueixen a França confinats en infaustos camps de concentració com el d’Argelers.

Un cop conquerida Catalunya, el març de 1939, només queda en mans dels republicans el quadrat situat entre Madrid i Ciutat Real a l’interior i entre València i Almeria per la costa. La consigna del govern de la república és resistir fins al final. A la regió de Madrid, el cap de l’Exèrcit del Centre, disconforme amb aquesta consigna, dona un cop d’estat contra el govern de la república, a fi poder negociar la rendició. Té la complicitat d’importants dirigents del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), com Julián Besteiro, també contraris a la política de resistència a ultrança del govern de la república, que té el suport dels comunistes. Es detenen els principals comandaments comunistes de l’exèrcit, el que provoca un fort xoc entre militars a la ciutat de Madrid, amb un balanç d’uns dos mil morts, molts més que durant els Fets de Maig del 1937 a Barcelona. Neutralitzats els comunistes, s’envien emissaris a negociar amb Franco. Però aquest exigeix la rendició incondicional. El 28 de març es rendeix Madrid i els militars i polítics que no fugen, corren la mateixa sort que els de les altres zones conquerides per les tropes franquistes. El cap de l’Exèrcit del Centre aconsegueix fugir amb avió a l’estranger, però Besteiro, que decideix quedar-se, mor pocs mesos després a la presó. Eliminar els militars comunistes per intentar negociar no ha servit per a res. Pocs dies després de caure Madrid, ho fan València, Alacant, Múrcia i Almeria. L’1 d’abril es dona per acabada la guerra i s’instaura una repressiva dictadura militar que dura fins a 1975.

Preludi bèl·lic

La Guerra Civil Espanyola, transcorreguda entre 1936 i 1939, ha estat un dels esdeveniments de la història contemporània que més interès ha despertat arreu del món. En molts sentits, la Guerra Civil fou també una guerra internacional, produïda en una cruïlla de pregona conflictivitat entre els grans règims polítics que aleshores imperaven en el món: el nazisme germànic, el feixisme itàlic, el model soviètic i el model democràtic occidental. I no sols entre els grans règims, sinó també en seu interior, sobretot respecte a les anomenades democràcies europees —com el Regne Unit o l’Estat francès—, constretes alhora per la intimidació pertinaç dels feixismes en ascensió i pel malestar social derivat de la crisi econòmica internacional dels anys trenta.

Delimitada en un clima internacional de gran tensió, la Guerra Civil ha suscitat l’opinió que fou un pròleg, un avançament de la Segona Guerra Mundial declarada obertament en 1940. Comsevulla, però, tingué uns pretextos formals, unes motivacions immediates, unes causes internes.

De bon principi, esclatà amb una insurrecció militar per deturar el procés de reformes menat per la República espanyola (instaurada l’any 1931, és a dir, cinc anys abans d’esclatar la guerra). L’objectiu reformista republicà havia aplegat rere seu a notables sectors de les diverses burgesies de l’Estat espanyol, havia comptat amb esperances i àdhuc entusiasme dels sectors populars, ciutadans i camperols, delerosos que el règim republicà resolgués llurs problemes més urgents. I, contràriament, trobà l’oposició d’aqueixes esferes socials que veieren perillar, en el procés reformista, llurs seculars posicions de privilegi: els grans terratinents, la gran burgesia agrària, la jerarquia eclesiàstica, la plana major de l’exèrcit. Àdhuc el bloc industrial i altres sectors burgesos catalans, en contra de llur pretès liberalisme, hi anaren prenent plaça.

El procés reformista havia fet, nogensmenys, certa via. La pressió social, econòmica i política de la gran dreta no havia impedit la realització d’innovacions substantives, per més que tímides, certament, tal volta més del que se solia esperar. En 1931-1933, l’anomenat «Bienni Reformista», el règim republicà havia fet la pròpia autodefinició: separació d’església i estat, reforma militar per garantir la fidelitat republicana de l’exèrcit, reforma agrària conduent a la superació del latifundisme. En esguard dels Països Catalans, aprovà un estatut d’autonomia per al Principat, compromís mínim envers els catalans, negociat prèviament amb Francesc Macià i els parlamentaris que havien proclamat la República catalana. Aquesta autodefinició de la República espanyola tingué efecte en un clima social d’agitació creixent. El Bienni Reformista contemplà nombrosos moviments vaguístics contestats amb intervenció de la força pública, conclusos amb morts i ferits. Cada vegada més, sectors extensos del moviment obrer, la CNT i àdhuc la UGT, es distanciaren del règim republicà fins a arribar a inscriure llurs objectius per damunt del reformisme establert.

El Bienni Reformista menà devers un desencís republicà, tant en el si de la gran dreta com en les capes populars. Desembocà, arran de les eleccions espanyoles del 1933 —en les que el Partit Republicà Radical de Lerroux i la CEDA de Gil-Robles van obtenir el 46 % dels vots—, a l’anomenat «Bienni Negre» (1934-1936), que significà un retrocés considerable en les innovacions socials del període precedent. La política dretana que en subseguí intensificà, per una banda, els antagonismes polítics entre l’esquerra i la dreta, per una altra, entre el govern de Madrid i els catalans, fins a l’extrem de provocar (1934) la ruptura de relacions entre Barcelona i Madrid i la proclamació, el 6 d’octubre, pel president Companys, de la República Catalana dintre de la República Federal Espanyola. La crisi va ser resolta, en darrer terme, per la reducció manu militari de la Generalitat de Catalunya.

L’any 1935 fou presidit per la repressió, que dugué més de 30 000 persones a les presons de la República espanyola. El febrer de l’any 1936, consumada la victòria electoral del Front d’Esquerres, contemplà la retirada definitiva de la gran dreta del joc republicà i la proliferació d’escamots ultraistes d’extrema dreta, iniciadors d’un programa terrorista.

La insurrecció militar contra la República espanyola

El període comprès entre mitjan febrer i mitjan juliol del 1936 (és a dir, entre les eleccions que va guanyar l’esquerra i l’inici de la guerra) representà el desenvolupament definitiu de les contradiccions socials i polítiques generades sota la República espanyola. La constitució, a Madrid, d’un govern frontpopulista no va pas evitar la progressió de vagues, grans manifestacions, encontres amb la policia, ni deturà l’onada d’atemptats i desordres exercits pels escamots armats de Falange Española i altres organitzacions ultraistes. En aquest estat d’agitació social, tingué efecte la preparació de l’aixecament militar inspirat pels generals i caps de l’exèrcit de l’organització Unión Militar Española. Abans de les eleccions, el febrer mateix, el general Franco havia comminat M. Portela Valladares —cap del govern de Madrid i responsable, doncs, de convocar eleccions a diputats— a no fer-ho, sense obtenir-ne, però, l’aquiescència. A partir d’aleshores i a conseqüència dels resultats electorals, hom havia començat a delinear el pla definitiu per derrocar el govern emanat dels comicis del 16 de febrer: el general Franco des de les illes Canàries, el general Mola des de Navarra i el general Goded des de Mallorca. Comptaven amb el suport econòmic de la Itàlia feixista, amb el compromís d’ajut d’Alemanya i de Portugal. Tenien com a líder el general Sanjurjo, exiliat a Portugal, que ja havia dirigit la primera temptativa de cop d’estat antirepublicà, del 1932. Políticament, disposaven d'extensos sectors de la dreta espanyola, sobretot falangistes, monàrquics i catòlics. L’assassinat, a Madrid, de José Calvo Sotelo, dirigent parlamentari d’extrema dreta (13 de juliol), com a rèplica a la mort d’un policia republicà a mans falangistes, serví com a pretext urgent del cop militar.

Les primeres accions sedicioses tingueren efecte en terres del protectorat espanyol del Marroc, la nit del 17, i en dos dies es va estendre a tot el territori republicà. Els insurrectes no s’havien pas afigurat que llur cop pogués portar a una guerra llarga. En aquest sentit, llurs plans fracassaren ostensiblement, car hagueren d’enfrontar-se, a mitja Espanya, amb una resistència popular d’un abast imprevisible. Assoliren llurs objectius a la majoria de ciutats de Lleó i Castella, a Càceres, Andalusia occidental, Galícia, Oviedo, a les tres capitals aragoneses. Però fracassaren a Madrid i Castella la Nova —excepte el focus de Toledo, a Badajoz, Andalusia oriental. També a Euskadi, llevat d’Àlaba i de Navarra. En resultaren dues zones molt ben delimitades militarment, políticament i socialment: la zona nacional i la zona republicana, entre les quals va ser establerta una relació de guerra civil, de la qual no es podia preveure la durada. Vegeu-ne mapa il·lustratiu en la figura 2.

La insurrecció militar en terres catalanes

Els primers indicis de la rebel·lió castrense provocaren un ampli moviment de defensa popular, canalitzat per les organitzacions obreres i els sindicats, que obtingueren armes del poder civil, organitzaren elements de resistència, comitès de lluita antifeixista a les ciutats i poblacions principals.

A les Illes, Mallorca fou presa ràpidament pels militars, el dia 19, en què l’illa fou sotmesa a l’estat de guerra, esclafada la seva resistència republicana, sorprès el governador civil, el qual havia rebut l’assegurança del general Goded, el dia abans, que romandria fidel a la legalitat republicana. Així mateix, els militars controlaren Eivissa, però no pas Menorca, on els sotsoficials de Maó i el Castell, el dia 20, n’avortaren l’escomesa.

A Barcelona, on era previst que la insurrecció fos conclusa pel general Goded, un cop aquest hagués, sotmès les Illes, el moviment sediciós, declarat a la matinada del 19 mateix, havia pres un caire crític quan Goded arribà, cap a migdia. Els treballadors tenien assetjades les casernes i encerclaven els escamots militars situats en els punts neuràlgics de la ciutat. El dia 20, decantada finalment la guàrdia civil a favor de l’ordre republicà, els rebels foren reduïts i el general Goded arrestat. El fracàs de la revolta a Barcelona afavorí la rendició dels altres nuclis rebels del Principat.

A València, on hi havia cinc regiments aquarterats, els caps militars romangueren en una situació confusa durant uns quants dies, recloses llurs forces a les casernes en expectant tensió, fins que el dia primer d’agost, ocupada la via pública per les organitzacions obreres en armes, resolgueren declarar llur rendició. El 23 de juliol es rendiren les guarnicions de Castelló de la Plana i d’Alacant.

Guerra i revolució

A finals de juliol, la guerra era un fet indiscutible. A la Catalunya estricta i País Valencià, la desmembració soferta per l’exèrcit, la preeminència assolida pels treballadors arran de llur detenció dels revoltats, la circumstància que les capitals aragoneses i Mallorca haguessin caigut en mans de la Unió Militar, impulsà les diverses organitzacions obreres a organitzar milícies voluntàries per subjectar els militars dels indrets esmentats.

La CNT envià els primers voluntaris a la conquesta de Saragossa, el dia 23 de juliol. En els dies següents, el POUM, la UGT, l’Esquerra Republicana i el Partit Socialista Unificat —sorgit aleshores—, que s’havien emparat de les diverses casernes de Barcelona, seguiren l’exemple fins a completar un total de 30 000 homes. De Castelló de la Plana i València, sortiren unitats de milicians cap a Terol. A més, milícies d’Alcoi i Alacant van adreçar-se cap a Castella i Andalusia.

Durant la darreria de juliol i tot el mes d’agost, es produí l’ofensiva sobre Aragó encaminada fonamentalment a prendre Saragossa, Terol i Osca, objectius al final no assolits, a desgrat de l’entusiasme i dels nombrosos èxits parcials dels milicians. La manca de preparació tècnica i militar, la manca de coordinació de les distintes columnes de milicians, juntament amb la improvisació, ajudaren a configurar-ne el fracàs. Hom tractà de posar-hi remei mitjançant la creació d’un comitè de guerra del front d’Aragó i d’una Inspecció General del Front, sense aconseguir, però, de millorar gaire l’eficàcia estratègica. Així, el front d’Aragó tendí a estabilitzar-se dins els límits guanyats durant les primeres setmanes d’ofensiva. Altrament, l’escassesa d’armes determinà una minva progressiva de l’activitat bèl·lica, que provocà inquietud i tensions entre les distintes forces que constituïren l’avantguarda republicana.

A la defallença de l’ofensiva d’Aragó va afegir-se el fracàs de l’expedició bèl·lica a Mallorca, duta a terme, el mes d’agost, per la Generalitat de Catalunya —amb participació de milícies valencianes—, sense connexió orgànica amb el govern de Madrid. Constituïda per uns 5 000 homes, majoritàriament cenetistes, i comandada pel capità Alberto Bayo, aconseguí, en un primer moment, d’emparar-se de Formentera, Cabrera i Eivissa. El dia 16, els expedicionaris desembarcaren a la Punta de n'Amer i a Portocristo de Mallorca i, sense gairebé resistència, van establir-se en una franja costanera de 7 kilòmetres en la costa est de Mallorca. Però llur indecisió, tot esperant la rendició dels insurrectes, feu temps perquè arribés a l’illa el primer ajut italià per als militars, que dugueren a terme una ràpida contraofensiva, el dia 3 de setembre, i obligaren Bayo i els seus homes a reembarcar-se. Deixaren a l’illa nombrosos cadàvers, material, tota llur aviació de cobriment. En el decurs posterior de la guerra, Mallorca ja no fou recuperada, ni tan sols atacada. Eivissa, Formentera i Cabrera tornaren a mans dels insurrectes, uns dies després.

El doble poder

La insurrecció militar determinà un pregon trasbals social, econòmic i polític. La inoperància del poder republicà, tant abans com després de l’esclat sediciós, va ser coberta a l’acte per la iniciativa popular, tant en el terreny militar, com hem vist, com en el polític i en el social. Políticament, els primers mesos de la guerra contemplaren una situació de doble poder, derivada de la coexistència de les institucions legals —la República a Menorca i al País Valencià, la Generalitat a la Catalunya estricta— i de les noves formes de poder sorgides arreu per iniciativa obrera i popular.

El dia 21, a la ciutat de València, fou creat un Comitè Executiu Popular, que constituí, momentàniament, l’única autoritat revolucionària de poder efectiu de la ciutat. Comitès similars, igualment independents, foren constituïts a les altres ciutats i pobles principals del País Valencià, en la majoria dels quals la influència anarco-sindicalista es revelà hegemònica.

El dia 21 mateix, a Barcelona, es formava el Comitè de Milícies Antifeixistes, sota preeminència anarco-sindicalista, bé que amb assistència de totes les organitzacions polítiques i sindicals del Principat. Les seves funcions foren les d’un autèntic govern, d’un abast tal que de seguida exigiren una divisió del comitè en dependències diverses: guerra, organització de milícies, patrulles de control, transports, investigació, proveïments, sanitat, ordenació jurídica, àdhuc amb una secretaria general. En la seva tesi doctoral, l’historiador Josep Eduard Adsuar i Torras, sosté que el Comitè de Milícies Antifeixistes va ser un compromís entre la Generalitat i el Front d’Esquerres per integrar les iniciatives revolucionàries del poble en l’esfera del poder constituït.

La proliferació de poders locals revolucionaris es resolgué sovint en profundes transformacions socials, paleses principalment en el gran nombre de col·lectivitzacions, tant a ciutat com a pagès, que posaren l’economia sota el control dels treballadors. El procés col·lectivitzador nasqué d’un mode espontani, un cop deturada la insurrecció ultraista, quan els treballadors, davant la fugida i abandó que nombrosos patrons, directors de fàbrica o gerents d’empresa havien fet de llurs propietats i obligacions, introduïren la mesura de les confiscacions, que ben d’hora no fou sinó la passa prèvia de la col·lectivització. Per tal de coordinar i dirigir-ne el procés, el Comitè de Milícies Antifeixistes va promoure la constitució, l’onze d’agost, del Consell d’Economia de la Generalitat legalitzat pel govern de Lluís Companys i compost per representants de totes les forces antifeixistes, que confegí i aprovà, no pas sense tensions, el decret de Col·lectivitzacions, del 24 d’octubre de 1936, regulador de la nova economia i ensems ordinador d’un pla econòmic basat en l’autogestió obrera, concebut en perspectiva d’arribar a una societat socialista.

En terres valencianes, donat el seu relleu agrícola, predominaren les col·lectivitzacions de caràcter rural, impulsades pels cenetistes i els socialistes de la Federació de Treballadors de la Terra, segons un procés similar a les del Principat, tret que les col·lectivitzacions valencianes no comptaven amb el suport institucional autonòmic que tingueren aquelles. A les terres aragoneses alliberades pels milicians, es produí una situació pròxima a la valenciana. Hi foren constituïdes unes 450 explotacions col·lectives de caràcter agrari i, vers la darreria de setembre, els cenetistes hi promogueren un Consell de Defensa Regional, establert a Fraga, que no fou, però, reconegut oficialment fins a finals d’any.

D’aquesta manera, un cop iniciada la guerra, havia brollat un afany revolucionari que anà prenent dimensió econòmica, social i política. Durant els primers mesos, tant el govern de Barcelona com el govern de Madrid es trobaren desposseïts de poder efectiu, situació que propiciava l’aflorament de les dissensions subsistents entre les distintes forces d’esquerra. D’ací que Lluís Companys tractés d’institucionalitzar, lluny d’establir-hi distàncies, els primers actes revolucionaris. Els anarcosindicalistes, secundats pels comunistes del POUM i un sector esquerrà del PSOE, es mostraven partidaris d’aprofundir la revolució com única garantia per guanyar la guerra. Les altres forces d’esquerra sostenien que per guanyar la guerra calia, primer de tot, enfortir les institucions republicanes i diferir la revolució.

La segona tendència guanyà terreny de mica en mica. Un primer indici en fou la constitució, el 26 de setembre, del tercer govern de guerra de la Generalitat, verament frontpopulista, presidit pel dirigent d’Esquerra Republicana Josep Tarradellas i que tingué la participació del POUM, la CNT i el PSUC. L’endemà, hom dissolia el Comitè de Milícies Antifeixistes. I a partir del 7 de novembre, quan el govern de Madrid, igual de composició front-populista, va traslladar-se a València, els comitès revolucionaris foren arraconats i substituïts gradualment per consells provincials.

Així, les situacions de doble poder tendiren a diluir-se. Però la preeminència dels partidaris d’enfortir l’ordre republicà, si no reduí les conquestes revolucionàries, tampoc no evità la prossecució de les tensions polítiques, que, gairebé, van mantenir-se en el decurs de tota la guerra.

La violència revolucionària a la rereguarda

L’estructura del Comitè de Milícies Antifeixistes comportà la creació de les Patrulles de Control destinades a promoure la «constitució d’un ordre revolucionari», d’acord amb el punt setè de la primera declaració pública del mateix comitè. Entorn de l’actuació d’aquestes patrulles i, en general, de la violència a la rereguarda en els primers mesos de la guerra civil, hom ha escrit moltíssim, sovint, però, sense intentar d’analitzar les estructures legals que la intentaven controlar o auspiciar. Joan Garcia Oliver (Reus, 1901-Mèxic, 1980), que fou secretari de guerra del Comitè de Milícies Antifeixistes, en feia, vers el 1978, una defensa aferrissada. I ensems n’aportava unes dades interessants, com ara assenyalar que tot allò que requisaven era dut a la conselleria de cultura de la Generalitat, que n’estenia documentació i se’n feia dipositària. Respecte a llur comportament, escrivia que «la revolució, a Barcelona, es desenvolupà com a revolució única en els annals de la història per les escasses violències que hom hi cometé» Anà realment així? Foren legalitzades totes les requises? Existeix cap arxiu que pugui indicar-nos fins a quin punt aqueixa norma era seguida? Es tractava d’un procediment habitual o esporàdic? Fins a quin punt l’autoritat de les patrulles era realment efectiva o era també un òrgan desbordat per la turba? I això que diem sobre les requises hauria d’aplicar-se a les morts violentes que van produir-se, durant els primers mesos, a la rereguarda catalana. Que el problema no és resolt ho reconeix el polític (als EUA), historiador i professor universitari, John Brademas (1927 - 2016), en afirmar que «és difícil de saber fins a quin punt el Comitè de Milícies Antifeixistes fou responsable de moltes de les depuracions gratuïtes».

Si, segons Garcia Oliver, en un primer moment, el nombre d’integrants de les patrulles era de 700 i vers el novembre sumaven 1 500, vol dir que llur actuació, en comptes de minvar, setmanes després del 19 de juliol, anà en augment. En suport d’aquesta hipòtesi, Manuel Cruells esmenta una mort violenta produïda vuit mesos després del 19 de juliol. Les patrulles de control, segons el mateix Cruells, tenien poder absolut, feien i desfeien dins el territori respectiu. Hi havia, evidentment, un Comitè Central de Patrulles, però la seva capacitat de supervisió era nominal.

D’allò que no tenim cap dubte és que la CNT i la FAI no foren les úniques organitzacions responsables de l’actuació de les patrulles —on també tingueren una participació destacada elements del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), posem per cas. Les actuacions més violentes les realitzaren els comitès de barris i de poble, que seguien la tàctica d’intercanviar-se en llurs demarcacions, això és, d’actuar els uns en barris o pobles dels altres. I el que també resta clar és que la CNT i la FAI rebutjaren de forma orgànica els abusos comesos durant els primers mesos, no sols per mitjà d’adveracions escrites, sinó endemés per mitjà de procediments més expeditius. Un exemple cabdal va ser l’afusellament del militant Gardeñas, cap d’un grup de confiscacions. Una dramàtica crida de Joan Peiró contra els excessos de la violència revolucionària insistia en la necessitat d’actuar de forma responsable i solidària.

Els italians a Mallorca

Com hem vist, l’arribada dels primers efectius italians havia estat decisiva per al fracàs de l’expedició republicana. Amb ells, havia arribat un personatge tètric o obsés pel sentiment d’ésser enviat per Mussolini «a salvar Mallorca del comunisme», Arconovaldo Bonacorsi, per nom de combat comte Rossi, cap de les «camises negres», les milícies feixistes italianes, que prompte imposà a l’illa un veritable règim de terror i cercà d’assumir fins i tot el poder militar.

Convertí Falange Espanyola en l’eix directiu de la vida política i social de l’illa, Dirigí una repressió ferotge contra aquells mallorquins «que no havien col·laborat amb la insurrecció militar», que fou durament atacada per l’escriptor francès Georges Bernanos (1888 – 1948) que en aquells moments residia a Mallorca, en la novel·la Les grands cimetières sous la lune (Els grans cementiris sota la lluna), del 1938. En aquesta parla de 3 000 assassinats, generalment sense judici previ. El comte Rossi i el seu escamot negre tintaren de feixisme Mallorca fins a un extrem que se n’alarmaren tant el govern de Burgos, com els de París i Londres.

Havien començat a circular rumors que una volta acabada la guerra, si en sortia vencedor el bàndol rebel, l’Estat italià rebria Mallorca en reconeixement de la seva col·laboració. Això incomodava els francesos i, sobretot, els britànics, en raó que trencava l’equilibri de forces internacional establert a la Mediterrània. Un acord entre el Regne Unit i Mussolini establir que un tal fet no seria mai duta a terme. Així mateix, el govern de Burgos obtingué que el comte Rossi abandonés Mallorca, el 23 de desembre de 1936.

Això no fou obstacle, tanmateix, perquè els italians romanguessin a l’illa ni perquè aquells primers efectius aeris esdevinguessin, com diu l’historiador i monjo de Montserrat, Josep Massot i Muntaner (1941 - 2022), el nucli d’un cos expedicionari italià que hi adquirí un veritable relleu. En el decurs de la guerra, Mallorca fou base d’operacions no només italiana, sinó també de l’aviació alemanya i de la força naval franquista. El País Valencià i el Principat veieren obrir-se a llur esquena un front nou i de mal defensar, des del qual no tardarien a ser bombardejades llurs rereguardes.

L’acció devastadora dels «llops del cel»

L’aviació legionària italiana fou encarregada de tallar «la via del mar» amb objecte de reduir la capacitat de resistència de les forces republicanes. De la seva base de Mallorca estant, els lupi del cielo o «llops del cel» —com eren anomenats els aviadors legionaris italians— bombardejaren intensament l’illa de Menorca i tota la costa peninsular dels Països Catalans. També bombardejaren Eivissa, en poder republicà entre el 7 d’agost i el 20 de setembre de 1936, arran de l’expedició de Bayo. Els ports d’Alacant, València, Tarragona, Barcelona, Palamós, Roses i el Port de la Selva es convertiren en objectiu sistemàtic dels atacs feixistes.

L’actuació dels aviadors italians no va limitar-se, però, a objectius estrictament militars. L’estratègia, de domini aeri dels centres portuaris anà acompanyada d’una estratègia de pànic projectada damunt la població civil. Per primer cop en la història de l’aviació, foren bombardejades àrees urbanes importants. L’orientació dels atacs aeris sobre objectius dispersos i no pas en concentració sobre punts determinats cercava de provocar reaccions de terror en la ciutadania. I, en efecte, si més no d’antuvi, provocaren un èxode considerable de gent cap a la pagesia. Després, a poc a poc, els rengles republicans hi respongueren amb un conjunt de mesures de seguretat, fins aleshores desconegudes, fonamentades en la difusió de senyals d’alerta entre la població i en la construcció, sempre insuficient, de refugis antiaeris.

La repulsió internacional que es guanyaren les incursions aèries feixistes pot donar una idea de llur acció destructora. La premsa del món va fer-ne ressò. Gran nombre d’homes i dones del món cultural signaren escrits de condemna. Àdhuc el Vaticà feu múltiples gestions perquè els atacs aeris excloguessin els objectius urbans. Joan Villarroya remarca, de les incursions contra Barcelona, les sofertes entre les 22.08 hores del 16 de març de 1938 i les 15 hores del 18 següent, que produïren un miler de morts i un centenar d’edificis derrocats. Llur ressò originà unes declaracions del secretari de govern dels Estats Units en què afirmava que havien originat la pèrdua en vides de no combatents més important de tota la història.

En arribar els atacs aeris germànics contra Anglaterra, durant la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill encoratjaria els seus compatriotes amb unes cèlebres paraules: «Confio que els nostres conciutadans sabran resistir com sabé fer-ho la població valerosa de Barcelona.»

La derrota

En el 1937 l’evolució de la guerra era un desastre pel govern. Entre l’abril i l’octubre del 1937 va caure en mans dels revoltats el nord des d’Euskadi fins a Astúries. A continuació va caure Aragó i València. Amb la intenció d’accelerar de caiguda de Catalunya, a principis del 1938, l’aviació italiana va iniciar bombardejos en massa sobre Barcelona i els seus entorns. Per exemple, Barcelona va ser bombardejada entre els dies 16 i 18 de març, causant un miler de morts, i Granollers el dia 31 de maig ocasionant més de dos-cents morts.

El govern de la república va voler fer un nou esforç de resistència i va decidir llançar una ofensiva a l’Ebre que va durar quatre mesos. L’ofensiva acabà amb la derrota de les forces republicanes el novembre del 1938. Les tropes franquistes ja tenien el camí gairebé lliure per iniciar l’ocupació militar de Catalunya. El desembre va caure Lleida, el gener Tarragona i Barcelona i el febrer, Girona i les tropes franquistes arribaven a la frontera amb França.

El pacte europeu de no-intervenció

La Guerra d’Espanya representà, com dèiem més amunt, un angoixós impacte en el clima de crisi mundial dels anys trenta (la Gran Depressió va iniciar-se l’any 1929 amb la recessió més gran econòmica mundial de la història moderna, tant en profunditat com en duració). Els intel·lectuals, els partits polítics, els diversos estats hi relacionaren llurs interessos i posicions, llurs tendències ideològiques i, recíprocament, els dos bàndols en guerra temptaren, de bon antuvi, llurs respectius, presumibles aliats en recerca d’ajut i opinió propícia.

La República espanyola, per una banda, esperava el suport dels governs democràtics europeus, sobretot del govern francès, d’origen frontpopulista, format el juny de 1936 i presidit pel socialista Léon Blum (1872-1950). La Unión Militar Española, per una altra banda, tenia les esperances posades en Alemanya i en Itàlia. Tanmateix, els grans estats europeus tenien interès a delimitar la Guerra d’Espanya fins allà on fos possible, per tal d’evitar la seva extensió a la resta d’Europa. Més que més, n’hi tenia l’Estat francès constret entre Alemanya i Itàlia, el qual advocà per una política abstencionista envers el conflicte que va ser, al final, acceptada per tothom, àdhuc per Itàlia i Alemanya. En aquest propòsit, les potències europees crearen, l’agost de 1936, a Londres, el Comitè de No-intervenció en la Guerra d’Espanya.

En la pràctica, però, l’acord de Londres perjudicà majorment el bàndol republicà que no la facció militarista, ja que Itàlia, Alemanya i Portugal no respectaren en cap moment aquell acord, i encara no havien acabat de signar-lo que ja enviaven homes i material copiós a l’exèrcit insurrecte espanyol. L’Estat francès i l’URSS, a llur torn, decretaren l’embarg d’armes a la República espanyola, i, de fet, l’URSS no modificà la seva política fins a l’octubre, en què començà de trametre a les autoritats republicanes material divers i nombrosos assessors. Col·laboració eminent per a la causa republicana va ser la de les Brigades Internacionals, cos de voluntaris provinents dels sectors obreristes i progressistes de tot el món. L’ajut soviètic i l’assistència de les Brigades Internacionals no foren mai, tanmateix, en grau suficient per compensar la intervenció alemanya, italiana i portuguesa. Encara hi havia Mèxic, decididament addicte, de bon principi, a la causa republicana: la seva llunyania de l’escenari bèl·lic motivà, però, que aquella addició fos simbòlica.

La segona república socialista del món

No se’n parla a l’escola. Ni a la universitat. Ni al carrer, és clar. No volem pas dir la pel·lícula dels fets bèl·lics del període. Ens referim a l’experiència socialista del Principat de Catalunya de 1936-1938, la segona experiència socialista amb un mínim de durada —trenta mesos— de la història del món. La primera havia estat la soviètica, en una formació precapitalista. Vint anys després, en una regió industrial, el Principat de Catalunya, fou col·lectivitzada la indústria. No hi hagué cap altra experiència fins a l’any 1941. L’experiència catalana suposa, a més, un gran interès teòric, perquè constituí el primer exemple de direcció socialista descentralitzada. Fins a l’any 1950 —Iugoslàvia—, no n’hi hagué cap més de semblant. Com ha escrit Josep Maria Bricall, ací han tingut lloc trenta mesos de socialisme. No hem de parlar, és clar, de resultats positius o negatius: fora tan inútil i sense sentit com calibrar la importància del capitalisme a partir del període de la Revolució Francesa, o judicar el socialisme a partir del comunisme de guerra dels anys vint a la Unió Soviètica.

El nostre interès se centra en dos punts: l’estructuració del nou mode de producció —divisió territorial, col·lectivitzacions, noves unitats de producció, municipalització— i les teories econòmiques dels grups polítics dominants: anarco-sindicalistes i marxistes adscrits o no adscrits a la Tercera Internacional.

Ens interessa el pas —bé que fallit— d’un sistema econòmic a un altre. Aquest pas, situat en un procés d’acceleració històrica molt fort, tingué moltes conseqüències, bona part de les quals encara no han estat estudiades a fons. Així, per exemple, encara que coneixem l’actuació decisiva del Consell d’Economia de la Generalitat de Catalunya sabem poca cosa sobre el conjunt de discussions que havien de menar a la creació del Consell d’Urbanisme, que hi anà molt lligat. Un altre exemple: l’èxit de la revolució sexual proletària a partir del decret de la Interrupció Artificial de l’Embaràs, del desembre de 1936.

Durant massa temps, els nostres investigadors «establerts» han diferit aquesta temàtica. Massa sovint n’hem sentit una sortida ràpida: «és història». La majoria de coses que molesten poden ser considerades «història»: Eudald Jaumeandreu és «història»; la Revolució Industrial és «història»; l’experiència socialista de 1936-38 és «història»; el pacte amb els Estats Units del 1953 i la decisió d’acatar la disciplina de la internacional capitalista són «història». I el futur —el futur del món i el futur dels Països Catalans—, és clar, també és «història». D’altra banda, l’esquerra divinal té poc interès per la història de les revolucions pròpies, mentre que no dubta a indignar-se o entusiasmar-se per les foranies.

La transició al socialisme

El pas d’una societat capitalista a una societat socialista no és cosa que pugui fer-se emprant manuals d’instruccions, sinó que més aviat implica una anàlisi de les fases concretes de transició que cada situació històrica reclama i en les quals hom pot nogensmenys disposar d’uns mètodes de control sobre la rigorositat dels plantejaments i de les solucions, que mai no han de ser tancats o dogmàtics ni poden deduir-se escolàsticament de consignes preestablertes.

En el cas de l’economia catalana de 1936-38, val a dir que el tema es complica en raó del seu curt temps de realització. S’imposa, per tant, una reflexió del que podia esdevenir-se a partir dels processos i mecanismes engegats.

Ens apressem a dir que aquesta reflexió no ha de ser el substitut d’una història interrompuda, car, precisament, hom pot analitzar un procés dinàmic —en el futur o en el passat— a partir de raonaments teòrics, que per ells mateixos són susceptibles de reduir a relacions significatives una realitat complexa. No tractarem, és clar, de fer res més que delinear algunes coordenades d’aquest procés interromput de la nostra experiència revolucionària, dissortadament poc conegut.

Certament, no es pot dir de cap manera que allò que visqué Catalunya els anys 1936-1938 fos una ruptura del que havia estat la constant de la classe obrera catalana. Més aviat, caldria dir que per un conjunt de circumstàncies derivades de la insurrecció militar, el Principat assajà amb una certa coherència la transició devers el socialisme.

Examinarem sumàriament tres aspectes. En un primer apartat, parlarem del descabdellament inicial i dels problemes que suposà. En segon lloc, presentarem algunes reflexions generals sobre les eines amb què el Principat enfrontà la transició i, finalment, descriurem el paper dels recursos financers en un marc com la Generalitat.

El descabdellament inicial

El 20 de juliol de 1936, un cop vençuda la insurrecció, es declarà l’atur general, sobretot a Barcelona. Tanmateix, hom pot afirmar que cap al 5 d’agost havia estat normalitzada l’activitat laboral a la capital, car la major part dels treballadors havien retornat a les fàbriques o s’havien incorporat a les milícies del front.

Un cop a les fàbriques, els treballadors es trobaren en una situació ben favorable que sovint coincidí amb la desaparició dels propietaris i administradors. Per tant, la col·lectivització i la socialització foren sobretot el resultat d’una situació no provocada pels sindicats ni pel govern, sinó nascuda dels esdeveniments. Nogensmenys, podem assegurar que els mètodes i els procediments pertanyien a la pràctica i la mentalitat anarco-sindicalista tradicional en la major part del proletariat català. De fet, del testimoni de militants cenetistes es desprèn que la Confederació Nacional del Treball —CNT, el sindicat més important en començar la Revolució i on hi havia una forta influència anarquista i anarco-sindicalista— actuà des de la base sense esperar directrius del comitè nacional o d’altres òrgans superiors. En el supòsit que subsistissin els antics propietaris o administradors de les empreses, ordinàriament es constituïa un comitè obrer de control que fiscalitzava llur gestió dins l’empresa, amb graus diferents de poder real segons el caràcter més o menys revolucionari dels líders sindicals de cada empresa o segons les tensions de classe en el ram corresponent. Si els anteriors titulars eren absents o es descartava una forma o altra de coexistència amb ells, la gestió era assumida per un comitè d’empresa. Un aspecte interessant és el dels interessos del capital estranger, amb el risc de generalitzacions excessives, pot dir-se que les seves facultats de decisió foren substancialment retallades en aquesta arrencada.

Generalment, la transició al nou règim d’organització de la producció fou obra de l’assemblea de treballadors de cada empresa —en alguna ocasió, de fàbrica o taller i, en algun altre cas, de branca o sector productiu—, del si de la qual emanava el comitè d’empresa, que era format normalment per representants de la CNT i de la UGT. Això vol dir que d’ordinari les unitats de producció foren constituïdes per les mateixes antigues empreses, bé que en alguns casos es procedí adés a una compartició per tallers o dependències —cosa més freqüent quan el centre empresarial no radicava en territori del Principat, particularment si era zona ocupada pels «nacionals»— i adés a la integració de distintes empreses en un sol sector d’abast català o regional o local.

Els nous organismes rectors de l’economia hagueren d’enfrontar problemes seriosos. Uns procedien de situacions anteriors provocades per la crisi dels anys trenta. D’altres eren atribuïbles a les dificultats que la guerra posava, a propòsit de l’abastament de primeres matèries, aliments i energia i a propòsit de la continuïtat dels mercats disponibles. Tot plegat es reflectí en:

a) Una disminució global de la producció que emmascarà un notable esforç central en la indústria de guerra —així l’índex del sector metal·lúrgic augmentà en un 30 per cent vers l’abril de 1937 en comparació del gener de 1936.

b) Un augment espectacular dels preus, que feu elevar el cost de la vida, en una mitjana, a Barcelona, d’un 6 per cent mensual, ben per sobre de l’increment dels salaris. Això vol dir que aquest augment ha de ser cercat en les circumstàncies objectives de la guerra més que en la pressió salarial.

L’actuació del govern de la Generalitat, en els primers dies, fou prudent i d’espera. De tota manera, fou ben altra que la de l’Espanya republicana, car es bastí un cos de normes i disposicions que regularen de nova planta el nou esquema econòmic. Si les primeres normes foren provisionals (decrets i ordres de 6, 8, 21, 24 i 28 d’agost del 1936), va imposar-se aviat la necessitat de donar un caràcter global i sistemàtic a la situació, cosa que només podia fer-se cercant un acord entre tots els partits i sindicats fidels a la Generalitat. Les bases d’aquest pacte s’establiren en constituir-se per decret de l’onze d’agost el «Consell d’Economia», format per Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana, PSUC, POUM, Unió de Rabassaires, FAI, CNT i UGT, i on hom arribà a un acord d’onze punts, anomenat «Pla de Transformació Socialista del País», que establia una pauta legislativa aprovada unànimement per tots els sectors. Vegem-los:

Reglamentació de la producció segons el consum.
Monopoli del comerç exterior.
Col·lectivització de la gran propietat agrícola i afiliació obligatòria a un sindicat agrícola dels agricultors.
Establiment d’un impost sobre els lloguers i disminució de la renda immobiliària.
Col·lectivització de la gran indústria.
Expropiació, per col·lectivització, de les empreses abandonades.
Extensió del règim cooperatiu a la distribució comercial.
Control obrer de la banca fins a la seva nacionalització per la Generalitat.
Control obrer de la petita empresa.
Absorció de l’atur.
Supressió d’impostos indirectes i establiment d’un impost únic.

Constituïen quelcom no pas gens fàcil de desenvolupar, majorment si afegim a la seva complexitat el diferent i sovint oposat punt de vista de les organitzacions esmentades sobre el que era una transició al socialisme. Tanmateix, sobre la base d’aquest programa, es constituí el nou govern de la Generalitat el 26 de setembre següent. Era el primer govern Tarradellas, autèntic govern d’unitat popular. Assenyalem que Josep Tarradellas ocuparia durant tota la guerra el departament de finances; que el d’agricultura romandria en mans de la Unió de Rabassaires i que el d’economia —que integrava els d’indústria i de comerç— correspondria a la CNT-FAI fins al juny de 1937, data a partir de la qual passaria al PSUC, concretament a Joan Comorera (1895-1958).

La pràctica de la transició al socialisme

Figura 7: Un cartell de la CNT, 13 de mai de 1937. La col·lectivització fou, als inicis de la guerra, un moviment espontani enfront de l'abandó de moltes indústries per llurs empresaris. El decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços del 24 d'octubre de 1936 va regularitzar aquesta experiència econòmica.

Només aportarem unes notes sobre un tema així complex i que no admet la menor lleugeresa. Diguem que una societat socialista tractà d’establir un teixit de relacions que abolissin qualsevol domini directe sobre el treball aliè —i, doncs, de desaparició de l’explotació del treball com a apropiació privada i aliena de la plusvàlua. A més s'afirmava l’apropiació social de les forces de producció per llurs productors mitjançant decisions polítiques col·lectives, tot regulant l’assignació de treball social en funció de la reproducció i transformació de les relacions de producció.

Quina via fou presa en la doble problemàtica a què al·ludim?

En primer lloc, el decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d’Indústries i Comerços del 24 d’octubre de 1936 —el fruit més important del primer govern Tarradellas— i altres disposicions concordants regulaven les noves relacions derivades de la revolució i que apuntaven vers la substitució del capital com a relació social d’endegament de la producció. D’aquesta manera, les empreses mitjanes i grans (les que tenien més de cent treballadors) foren col·lectivitzades —és a dir, gestionades per l’assemblea de treballadors i el consell d’empresa que n’emanava i que en nomenava a son torn el director. També aquelles que els propietaris van ser declarats facciosos o van fugir. Les petites empreses restaren en mans dels antics propietaris, bé que sota control obrer. Els serveis públics podien ésser, en canvi, municipalitzats. També es permetia que el conjunt de les empreses d’un sector o branca —en un determinat àmbit territorial, local, comarcal, regional, nacional— s’integressin en «agrupaments» o «concentracions». Els eventuals beneficis anaven: un 50 per cent a la creada Caixa de Crèdit Industrial i Comercial de Catalunya, un 15 per cent a atencions socials col·lectives, un 20 per cent es destinava a reserves i amortitzacions, i un 15 per cent restava de lliure disposició per les assemblees de treballadors. A partir del març de 1937 i, en particular, cap a la tardor —segons les previsions del decret de Col·lectivitzacions—, s’establiren els consells generals d’indústria i les federacions econòmiques d’indústria, organismes mixtos formats de tècnics i representants obrers que coordinaven les empreses de cada sector industrial. A llur torn, els Consells generals eren coordinats pel Consell d’Economia —de què ja hem parlat—, per tal com els seus respectius presidents n’eren els membres.
L’apropiació social de les forces de producció és un tema difícil i complex. Hi hagué un control de la producció per adaptar-la a les exigències de guerra. En aquest sentit, cal parlar de la política financera a partir dels Decrets de S’Agaró (gener de 1937, pla Tarradellas) o de la política d’intervenció activa de la Generalitat en la producció de les empreses (decret de 20 de novembre de 1937, dit d’Intervencions Especials). Tanmateix, la forma més eficaç de vincular l’economia a la guerra fou la creació (agost de 1936) de la comissió d’Indústries de Guerra de la Generalitat presidida per Josep Tarradellas i formada per tècnics, polítics i treballadors, majoritàriament confederals. La Comissió nacionalitzà la producció química i la metal·lúrgica de guerra; reconvertí o creà fins a unes vint empreses i controlà indirectament la producció que en depenia. Tenim motius per afirmar que l’acció de la Comissió d’Indústries de Guerra promogué una nova assignació del treball a una escala nacional amb objecte de mantenir, a través d’organismes emanats del poble, el domini d’un procés d’industrialització autònom en el seu dinamisme. Aquest objecte fou assolit en virtut de la demanda mateixa del procés de creixement, això és, d’industrialització i probablement hauria pogut mantenir-se un cop transcorregudes les circumstàncies que la guerra imposava a l’economia. És en aquest sentit que cal interpretar les paraules del conseller de Finances, Josep Tarradellas, davant del parlament català, el març de 1938: «Les despeses fetes en aquest concepte, en indústries de guerra, per part de la Generalitat podrien considerar-se com inversions de capital de caràcter reproductiu, ja que poden donar un rendiment en el futur funcionament del sistema industrial de Catalunya.»

Heus ací, doncs, les dues respostes de Catalunya al doble problema de la transició.

Els recursos financers de la transició

Si els elements exposats ja ens situen ben lluny del concepte ingenu d’autogestió, unes breus reflexions sobre el rol que la nova experiència assignava a l’estat —la Generalitat de Catalunya— ens hi acabaran de confirmar.

Per exigències de brevetat, ens fixarem en l’actuació —decisiva— del sector públic en el procés de formació de capital i de despeses improductives. És evident que el complex format per acoblar el sector públic i el sector no-públic —sobretot pel que fa als mecanismes oficials de finançament— dona una pista clara per diagnosticar una situació.

Mancada de les funcions emissores, la relació «banc-central-tresor» oferí connotacions peculiars a la Catalunya d’aquell període. Respondre a com es finançaren els gairebé 2 000 milions de pessetes de despeses públiques de la Generalitat durant la guerra ens introduiria en el món angoixós de la seva esgotada tresoreria i també ens allunyaria del nostre tema, car els 2 000 milions de pessetes foren esmerçats, ultra les despeses improductives —com defensa, ordre, justícia, ensenyament o refugiats—, en:

El finançament directe de la reconversió industrial, és a dir, les dotacions a la indústria de guerra.
El finançament de les entitats de crèdit oficial creades per resoldre problemes específics de la guerra, com eren l’Oficina Reguladora de Pagaments de Salaris, la Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions de la Generalitat, la Caixa de Reparacions i Auxilis i la Caixa Central del Crèdit Agrícola. Aquestes caixes foren creades durant la guerra i adscrites normalment al Departament de Finances. Del meticulós tractament i organització del sistema financer durant la guerra per part de la Generalitat, en donen proves indirectes el preàmbul de la llei franquista del 7 de desembre de 1939 reguladora del desbloqueig i el decret del 17 de maig de 1940 sobre extinció de les caixes de crèdit de la Generalitat.
El finançament suplementari de la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial de Catalunya, adscrita al Departament d’Economia. Havia estat establerta amb objecte de canalitzar l’excedent econòmic de les empreses industrials per via diferent de la fiscal i d’assignar-lo a la inversió industrial i de promoció de noves activitats, tema aquest darrer ben delicat en una economia socialista. Amb aquesta Caixa, es pretenia evitar els perills del burocratisme financer, així com els paranys d’un futur mercat de capitals.

Divergències de l’esquerra. Els Fets de Maig de 1937

Els "Fets de Maig del 1937" del 1937 foren els enfrontaments que succeïren entre el 3 i el 7 de maig de 1937 a Barcelona entre les forces d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya, amb el suport de milicians del PSUC, de la UGT i d’Estat Català, contra milicians de la CNT i la FAI, que van rebre el suport del POUM.

Va ser la crisi política més greu que va tenir lloc a Catalunya en esclatar obertament l’enfrontament entre les forces antifeixistes catalanes, que es mantenia latent des de l’inici mateix de la revolució. L’origen va ser la disjuntiva entre dues concepcions del procés revolucionari i ensems entre dues maneres de conduir la guerra contra l’enemic comú, contra la dreta en armes, contra el feixisme. En termes polítics el conflicte enfrontava republicans, socialistes i comunistes, partidaris d’ajornar la revolució i mantenir una disciplina centralitzada per tal de guanyar la guerra, i els anarquistes (és a dir, la CNT, la FAI i grups extremistes com Los amigos de Durruti) i els homes del POUM (els poumistes), entestats a conservar la plena autonomia d’actuació per fer immediatament la «revolució socialista» que havia de completar la «revolució democràtica» de juliol de 1936. És a dir, refermar les llibertats guanyades el 19 de juliol com a garantia d’una decisiva eficàcia bèl·lica.

El clima de duresa i a voltes d’extremisme sostingut pels comitès, comissions i patrulles anarco-sindicalistes i poumistes desfermà entre les capes mitjanes una onada de pessimisme envers la nova situació que diverses instàncies —ideològiques, culturals i sobretot l’aparell oficial— tractaren de contrarestar. En el territori autònom, Lluís Companys cercà de mantenir la confiança pública, per mitjà d’una progressiva represa del poder institucional, sense menyscapte, però, de les transformacions socials consumades i, en mots de Miquel Coll i Alentorn, «sense afeblir l’esforç de guerra i sense entrar en pugna amb els grups que hi contribuïen». L’agost del 1936, afirmava el propi Companys: «El capitalisme d’abans se suïcidà amb una rebel·lió il·legal. El meu govern burgès no representa els interessos creats de ningú. Som la part de la classe mitjana que el capitalisme tracta de destruir amb ajut del feixisme. Som, doncs, a la mateixa barca que el proletariat [...]. Esperem dirigir l’evolució dels propers canvis i, en fer-ho, mantenir els drets democràtics individuals [...]. Ja hem facilitat la col·lectivització de la indústria, començant pels serveis públics, i la nostra funció única com a govern és expressar la voluntat del poble.» Però la disjuntiva era pregona i es resolgué en oposicions aferrissades, que arribaren a desembocar, de vegades, en enfrontaments armats, tant a la regió autònoma com en terres valencianes. A la ruralia, es produïren encontres entre petits propietaris i col·lectivistes, de regular antics jornalers, que més d’un cop acabaren tràgicament amb intervenció de la força pública.

Sindicalistes ugetistes, psuquistes, comunistes, esquerrans republicans tendiren a configurar una posició comuna en defensa de l’ordre constituent, a favor d’introduir la disciplina castrense convencional a les milícies populars i, comsevulla, de restituir el poder assolit per obrers i camperols a les institucions públiques. Contràriament, cenetistes, faistes i poumistes refusaven tot allò que podia pertànyer a un estat burgès parlamentari. En comptes d’assumir l’antic règim republicà, ells havien iniciat una república novella de comitès obrers i camperols, exempta de policia i de burocràcia, tot altre que un exèrcit, ells havien constituït les milícies populars. «És interessant de notar —escrivia John Aplin, el 25 de maig de 1937, en The Nevv Leader, periòdic laborista londinenc— com la més forta acusació dels psuquistes contra el POUM és que s’oposa a la creació d’un exèrcit regular en substitució de les milícies populars». A partir d’un cert moment, entre marxistes mateixos, entre el PSUC i el POUM, les divergències havien esdevingut punyents. Els poumistes apostrofaven el PSUC de prosèlit de Moscou, i els psuquistes titllaven aquells de visionaris, de pertorbadors de la unitat antifeixista. Vers la darreria de 1936, l’arribada d’armes, material soviètic, així com de les Brigades Internacionals —no pas només comunistes, però organitzades sota els auspicis del Komintern, és a dir, la Internacional Comunista—, prestigià enormement el paper del PSUC. També refermà les posicions de Lluís Companys, en indubtable desavantatge del POUM, que es va veure exclòs, el desembre de 1936, del govern de la Generalitat.

El pronòstic més optimista preveia un esclat categòric del conflicte, que va produir-se, efectivament, a la primeria de maig de 1937. Tingué com escenari principal Barcelona, «la ciutat revolucionària per excel·lència, segons George Orwell, probablement l’única ciutat de l’Europa no feixista que ometé la celebració del Primer de Maig», els actes unitaris de la qual havien estat suspesos per evitar l’ocasió d’un enfrontament armat. Però aquest es declarà el dia 3, quan el govern autònom volgué prendre possessió de la seu de la Telefònica i treure’n la CNT, que la controlava d’ençà del 19 de juliol i que es manifestà, assistida per faistes i poumistes, resolta a no fer-ne cessió. La ciutat s’eriçonà de barricades i visqué una setmana, del 6 al 8 de maig, sota les armes de foc, en el decurs de la qual hi hagué —segons un treball recent de J. M. Soler i Villarroya— 218 morts. Altres escenaris de la col·lisió foren Cerdanyola, Tortosa, Tarragona, Alt Empordà, on es produïren, en conjunt, una quarantena més de víctimes.

De bon començament, la rebel·lió havia creat inquietud en l’esquerra, sense descomptar-ne l’anarco-sindicalisme, que va reprovar-la per veu del cenetista Valeri Mas i de faistes com Garcia Oliver i Frederica Montseny. Ultra les víctimes, les nombroses detencions i una perillosa expansió del pessimisme dins els rengles esquerrans, els «Fets de Maig» comportaren un començ de minva de competències per al govern de Barcelona, que, en mots de Pelai Pagès, «des de l’inici de la guerra havia actuat com un poder pràcticament sobirà». El dia 5, la Generalitat havia sofert l’exacció dels serveis d’ordre públic i de guerra, i el dia 7, quan la rebel·lió declinava, havien entrat a Barcelona, tramesos pel govern espanyol amb objecte pacificador, vuitanta vehicles blindats amb cinc mil guàrdies d’assalt. Implicaren una pèrdua seriosa de posicions del sindicalisme revolucionari. Els anarquistes foren separats del nou govern espanyol, constituït el dia 17, i el POUM fou declarat il·legal (16 de juny), detingut el seu consell executiu, el seu secretari polític, Andreu Nin, dut a Madrid i mort en obscures circumstàncies. Així mateix, la CNT i la FAI no foren comptades més a la Generalitat.

Guerra i cultura

València, capital de la República espanyola

El 7 de novembre de 1936, arran d’una escomesa de l’exèrcit franquista que amenaçà directament Madrid, el govern de Largo Caballero es traslladà a València, que esdevingué així capital de la República espanyola. No només el govern. Rere seu, feren arribada a la nova capital munió d’evacuats i fugitius, l’afluència dels quals esdevingué normal i anà en creixença en el decurs bèl·lic. I el fenomen va fer-se extensiu de València a les principals ciutats del País Valencià.

Del conjunt de problemes de caràcter divers que en derivaren, en sobresortiren dos per les seves conseqüències psicològiques i pels seus efectes culturals: el capgirament dels costums i l’abusiva pressió idiomàtica de la massa exògena.

Fou sobretot a València on l’allau agreujà la tradicional diglòssia. Cal tenir en compte que el prestigi de la llengua oficial es va veure reforçat pel fet de ser la llengua del govern i també per la presència de nombrosos intel·lectuals evacuats de Madrid d’ençà del 26 de novembre. «Mai —explica Ricard Blasco— no s’havia vist una concentració tan nombrosa de figures famoses de la cultura castellana, escortades de més a més per la multitud de subalterns tant o més actius que ells». El govern va mostrar-se el primer interessat a garantir un ajut oficial per a llurs activitats. D’aquesta manera, València a més de capital administrativa de la República espanyola es convertí en la seva capital cultural. La premsa va patir-ne també les conseqüències. El govern i els partits polítics començaren a fer ús dels periòdics locals i a omplir les redaccions de periodistes madrilenys, la qual cosa va repercutir en un desinterès creixent pels temes del país. Tot plegat, definí una situació, segons Ricard Blasco, no gaire beneficiosa per la cultura autòctona, que es trobà, qui sap si sense voler-ho ningú, en la mateixa situació d’apartheid que li ha tocat patir tantes vegades en la seva història.

El programa cultural i científic de guerra

Des de principis de segle, hom pot constatar l’existència, enllà dels organismes culturals instituïts per la burgesia, de tot un moviment pedagògic i científic de base popular i d’inspiració llibertària que es manifestà, sobretot, en l’ateneisme i periodisme obrers i que havia tingut una arrencada brillant en l’«Escola Moderna», de Ferrer i Guàrdia (1859 - 1909).

Durant anys, no tingué capacitat d’irrupció en el marc institucional. Només el triomf del Front d’Esquerres del 1936 canvià les coses i aleshores els sectors populars començaren a disposar d’instruments d’incidència general. Les realitzacions a promoure pel nou règim d'esquerres havien de respondre a l’exigència popular d’un nou model d’organització de la cultura i de la ciència que superés el marc acadèmic i satisfés les necessitats econòmiques i socials dels treballadors.

No cal dir que una tal exigència no podia trobar compliment arreu dels Països Catalans. A Mallorca, per haver caigut en poder de la Unión Militar Española. En terres valencianes, sense estatut polític, perquè els diversos comitès executius populars no arribaren a consolidar-se. Només a la Catalunya estricta, havent-se situat les forces populars a la Generalitat, fou possible de treballar en la nova orientació. L’atenció preferent del govern de Barcelona se centrà en l’ensenyament i la seva reforma, que hom encarrilà mitjançant la creació, el 27 de juliol de 1936, del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU).

De bon començament, el CENU es posà com a objectiu la formació d’una escola nova, única, gratuïta, laica, amb coeducació —és a dir, sense segregació escolar per sexes— i en llengua catalana. Respecte a aquesta darrera clàusula, notem que el País Valencià no veié mai del tot reconeguda la llengua autòctona. Només l’any 1938, el govern espanyol, des de Barcelona, n’autoritzà l’ensenyament, amb caràcter voluntari, a Castelló de la Plana i València, però no consta, per raó del caire que prenien els esdeveniments, segons Ricard Blasco, que mai arribés a fer-se efectiu.

La direcció del CENU era formada per quatre representants de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament, de la UGT; quatre del Sindicat de Professions Liberals, de la CNT; un de l’Escola Normal de la Generalitat; un de la Universitat Autònoma; un de la Universitat Industrial, i un de l’Escola de Belles Arts. Durant el primer curs, elaborà el Pla General d’Ensenyament que abastava de l’escola de bressol a la recerca universitària. Se sostenia en la formació permanent per grups, en el respecte a la capacitat individual i en una distribució dels centres educatius connexa a les col·lectivitats de producció.

El CENU, en plena guerra, es revelà com una magnífica realitat que es va veure, però, progressivament malmesa, vers el període de 1937-38, per la mobilització militar de bon nombre de mestres i al final frustrada, el febrer de 1939, pel desenllaç bèl·lic.

En el camp de la recerca científica, es dugueren endavant una sèrie d’iniciatives que en opinió de Joan Senent-Josa haurien pogut redundar, a curt termini, en una alternativa d’avantguarda científica paral·lela a aquella que suposà la creació del CENU en l’àmbit pedagògic. Les iniciatives de la Generalitat, en aquest terreny, anaren dirigides a l’absorció progressiva de les distintes institucions acadèmiques amb objecte de sotmetre-les a la coordinació d’un Consell Nacional de la Recerca, organisme central de planificació i d’impuls de la investigació, que no arribà a crear-se. Poques foren les iniciatives científiques que pogueren ésser dutes a terme, entre les quals excel·lí per la seva transcendència i la seva situació en l’àmbit de la sanitat, la «reforma eugènica de l’avortament». El decret de Barcelona del 25 de desembre de 1936, el més audaç d’arreu del món sobre la deslliuració de l’avortament —contemplava la possibilitat d’interrupció de l’embaràs a lliure petició de la interessada— tenia com a objectiu substancial la remissió del nombre d’avortaments. Amb aquesta finalitat , paral·lelament a les clíniques que hi foren destinades, hom en preveié d’altres aplicades a la difusió popular dels mitjans anticonceptius. Segons [[w:ca:Félix Martí Ibáñez

|Fèlix Martí Ibáñez]] (Cartagena, 1910-Nova York, 1972), metge cenetista, inspirador de la reforma i comissari de sanitat del govern de Barcelona, el que es pretenia era l’obtenció d’una cultura eugènica que permetés d’evitar l’avortament, d’acudir-hi només en darrer recurs, així com de proscriure tota pràctica abortiva il·legal, la qual cosa havia de reduir la mortalitat femenina.

La nova cultura valencianista

La consciència de pertànyer a una cultura amenaçada pel feixisme aplegà, en l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC), de València, sobretot a partir de la insurrecció de la Unión Militar, un estol de treballadors de la cultura, artistes i literats. No sols estaven interessats en la defensa d’una cultura amenaçada, sinó també en la reconstrucció cultural autòctona a la llum de la revolució, és a dir, de l’autodeterminació popular oberta el 19 de juliol. En detriment de tota posició elitista o sectària, hi prevalgué l’exigència de configurar d’un front amplíssim sense altres límits que els postulats del Front Popular —és a dir, la coalició de partits i organitzacions polítiques que guanyaren les eleccions estatals del febrer de 1936.

La interrelació entre artistes plàstics, com ara Josep Renau, Rafael Pérez i Contel, Francesc Carreño, Manuela Ballester, Cabedo Torrents, Escrivà Cantos, músics com Garcés o Gil i escriptors com Pla i Beltran, Max Aub, Joan Chabàs, Àngel Gaos o Manuel Bonilla-Baggeto, hi fou constant. D’ençà de l’arribada del govern de Madrid, el novembre de 1936, els salons de l’AIDC van omplir-se de madrilenys i tot seguit d’estrangers. Hi feren contacte André Malraux, Ilja Erenburg, Nicolás Guillén, Tristan Tzara, César Vallejo, Longston Hughes. Hi eren assidus, Emili G. Nadal, d’inqüestionable autoritat dins el valencianisme, Ricard Pérez i Casado, Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Navarro i Borràs, Thous i Llorenç o Josep Guillamon. De tard en tard, perquè estaven mobilitzats, hi acudiren Manuel Sanchís i Guarner i Gonzàlez Mir. Hi acudien també Miquel Duran, Bernat Artola, Enric i Ricard Bastit, Eduard Boïl, Frederic Soro i Almela i Vives.

Moment culminant del moviment intel·lectual valencià fou la preparació del Segon Congrés Internacional d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, el juliol de 1937, a la Ciutat de València. En ell els congressistes catalans —del País Valencià i del Principat— multiplicaren els contactes amb el progressisme internacional. El primer, celebrat el 1935, a París, havia denunciat el feixisme com enemic principal de la cultura i, ara, el segon aprovà la tramesa d’una salutació al govern d'Euskadi «que tan coratjosament havia sabut defensar el seu país».

En general, els intel·lectuals valencians mostraren major entusiasme de què corresponia a llurs forces i per això, versemblantment, moltes iniciatives culturals d’indubtable interès no passaren de l’estat de formulació d’intencions i les poques que tingueren traducció pràctica tampoc no assoliren realització plena. A banda que l’avenir no permeté de saber si llur temptativa de posar les bases d’una futura i ambiciosa tasca d’alta cultura estava o no destinada a l’èxit, no solgué anar acompanyada de projectes més modestos i potser més immediatament útils. Fora injust, tanmateix, de menystenir les dificultats de tota mena que hagueren d’afrontar, sobretot llur condició minoritària i llur pèrdua progressiva de capacitat maniobrera, parella a la soferta pels partits valencianistes. Uns i altres veieren reduïda la seva influència quan l’evolució de la política republicana enfortí els partits d’àmbit espanyol. De mica en mica, perderen la importància que havien adquirit arran de la formació del Front d’Esquerres, o després, quan els Consells Executius Populars eren l’única autoritat o, encara, en els dies en què havia semblat possible d’obtenir l’Estatut valencià. Tenim, a més, que l’aparell estatal espanyol, gairebé inexistent l’endemà del 18 de juliol, es trobava en plena reconstitució precisament a València. Aquesta era duta a terme segons el model de l’estat centralista, tal com imposava la tradició administrativa, malgrat l’admissió constitucional del dret a l’autonomia. Se centralitzava fins on fos possible, tractant de garantir l’extinció de les llicències revolucionàries. Després del període de Largo Caballero el procés centralitzador encara fou accelerat pel govern de Juan Negrín, el recel del qual envers la Generalitat de Catalunya es feu notori. Fou qui dissolgué manu militari el Consell d’Aragó. El més gros impediment per a l’expansió del valencianisme cultural, fou, òbviament, la seva manca de poder efectiu, tant en la pròpia esfera com en la política, que comportava serioses insuficiències econòmiques. Des d’aquesta perspectiva, cal examinar els resultats assolits pels intel·lectuals valencians durant el període revolucionari de 1936-39. Arribaren a refer-se del seu col·lapse inicial i conqueriren algunes noves bases d’acció que no pogueren utilitzar a causa del curs advers dels fets. Sense defallença i amb insistència, maldaren per mantenir llur presència pública i acréixer el prestigi de la llengua i la cultura pròpies. Els animava l’esperança que el futur, un futur lligat a la sort de les armes republicanes, transformaria la situació i duria una reconeixença política de la personalitat valenciana.

Barcelona, capital de la República espanyola

El 31 d’octubre de 1937, el govern espanyol deixà València i va instal·lar-se a Barcelona. «Les reunions del govern, les recepcions de la seva presidència, l’assentament del cos diplomàtic i la profusió de luxosos cotxes oficials a les places i carrers —recorda Ramon Biadiu— subratllaren la importància, vella de segles, de la ciutat de Barcelona». Ara bé, paral·lelament, «un exèrcit de funcionaris, plumas en ristre i amb un hable usted en castellano a flor de llavi, ocupà els millors edificis de la ciutat». Rere seu, com succeí en llur primer trasllat a València, arribaren corrues de refugiats, el nombre dels quals s’acostà a mig milió de persones, que foren ateses per una Comissaria d’Assistència als Refugiats creada per la Generalitat.

La nova situació perjudicà l’autogovern del Principat, que veié minvades les seves funcions, ja prou malmeses d’ençà dels Fets de Maig, arran dels quals li havien estat sostrets els serveis d’ordre públic i les facultats militars. El gener de 1938, el govern central espanyol es feu càrrec del servei de proveïments i creà també, de bon principi i sota la seva dependència, uns tribunals especials polítics en contravenció de l’Estatut d’Autonomia, que conferia a la Generalitat competència exclusiva en la designació de jutges. Aquesta absorció en matèria de justícia i l’expropiació de les indústries de guerra operada pel govern central espanyol, l’agost del 1938, en provocà la dimissió de Jaume Aiguader (Reus, 1882-Mèxic, 1943) com a ministre de Treball i Assistència Social que fou secundada solidàriament per la del ministre basc Manuel de Irujo. El centralisme absorbent de la República espanyola provocà, com recorda Albert Balcells, un sentiment de decepció en l’ERC, Joan Comorera i tot un sector del PSUC. En produir-se la crisi de govern, però, els psuquistes feren costat a Juan Negrín, i Josep Moix substituí Aiguader.

Els intel·lectuals i la nova cultura popular

D’ençà del començament de la guerra, la majoria dels intel·lectuals es van sumar a les iniciatives culturals governamentals de la Conselleria de Cultura, regida primer per Antoni Maria Sbert i Massanet (1901 - 1980), en el període desembre 1936-juny de 1937, i després, fins al 1939, per Carles Pi i Sunyer (1901 - 1980). Hi va haver, segons Patricia Gabancho, grans dosis de voluntarisme en les tasques projectades aleshores, però l’objectiu d’organitzar el desordre inicial va trobar respostes. Així, donaren òptims resultats tant el Servei de Salvament del Patrimoni Artístic —que treballava sense sou i amb credencials improvisades— com les Milícies de Cultura, o el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, creat l’octubre del 1936. Aquest fou l’organisme impulsor del Servei de Biblioteques al Front, de les revistes Amic i Nova Ibèria i de la publicació de nombrosos llibres, cartells i opuscles. També va organitzar un seguit d’exposicions, entre les que excel·lí l’Exposició de l’Art Català, feta el 1937 a París. Paral·lelament a aquesta tasca de difusió cultural, també s’intentà de promoure la iniciativa artística individual. L’any 1936, a través de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, que, un any després, es convertí, sota el patrocini de la Generalitat, en la Institució de les Lletres Catalanes, la qual desenvolupà una activitat remarcable en el camp editorial, estimulà la creació i àdhuc organitzà l’evacuació dels escriptors el 1939.

Malgrat tot, però, com constata Patricia Gabancho, «la consciència que la literatura era una arma ideològica no assolí el seu punt dolç fins a l’any 1938, quan ja faltava molt poc temps perquè tot plegat pogués sacsejar les bases d’una cultura que havia viscut molts anys allunyada de la realitat. La presa de consciència dels escriptors d’esquerres —conclou— no va arribar a arrelar i molt menys a donar com a resultat uns canvis formals de pes».

Annexos

Estanislau Ruiz i Ponsentí i la Nova Economia

Estanislau Ruiz i Ponsetí va néixer a Maó, el 1889, i es formà a Barcelona, on rebé, el 1913, el doctorat en ciències exactes i, el 1917, el títol d’enginyer industrial. Cap al 1920, participà en la creació del Sindicat General de Tècnics de Catalunya (SGTC), que, davant de la conjuntura econòmica crítica sorgida de la Primera Guerra Mundial, ja es manifestà a favor de l’adopció de pràctiques municipalitzadores i socialitzadores. Ruiz Ponsetí figurà entre els fundadors de la Unió Socialista de Catalunya i va ésser elegit diputat, el 1932, del primer parlament autònom català, on féu nombroses intervencions, especialment sobre el tema de l’atur. Membre, l’agost de 1936, del Consell d’Economia de Catalunya en representació del PSUC, fou sots-secretari de la Conselleria d’Economia des del 1937 i, per tant, partícip actiu en la formulació de la Nova Economia, model d’organització econòmica adoptat durant la guerra civil per la Generalitat de Catalunya i que havia de possibilitar la transformació gradual del mode de producció capitalista en mode socialista.

Ruiz Ponsetí fou un dels seus primers formuladors, per tal com havia intervingut en l’elaboració de les ponències —que havien de servir com a document de treball del procés de fusió d’organitzacions socialistes i comunistes obert d’ençà del 1934— on hom definia per primera vegada la necessitat d’un període de transició entre l’estat actual i l’estat socialista. Desenvolupà aquesta idea més endavant, el 1937, en una edició anotada per ell mateix del decret de Col·lectivitzacions, L’aplicació del decret de col·lectivitzacions i control obrer, on manifestà que la situació de crisi econòmica i de guerra del moment exigia un «sistema mixt d’economia dirigida» en comptes de la immediata socialització de la formació industrial. El sistema mixt d’economia dirigida es caracteritzava, segons Carme Massana, «per la col·lectivització de les grans i mitjanes empreses, per la subsistència dels petits industrials, per la nacionalització de la banca i per una política salarial que havia d’instituir, ensems, un salari anivellat entre les distintes indústries i un salari proporcional a la intensitat i a la qualitat del treball».

El model de la nova economia, però, era el resultat d’un conjunt d’influències diverses i d’una anàlisi original de la societat catalana dels anys trenta.

Els elements culturals més destacables que intervenien en la definició del model foren l’experiència soviètica, en especial de la Nova Política Econòmica (NEP) i de la seva planificació central; la tradició sindicalista, anarcosindicalista i rabassaire; les anàlisis sobre la crisi de la formació capitalista a la península Ibèrica feta per Joaquim Maurín, Josep Oltra, Josep Picó i d’altres, i els estudis sobre el nivell de desenvolupament de l’economia catalana recollits en el Butlletí de l’Institut d’Investigacions Econòmiques.

El 1939 s’exilià a Mèxic, on va morir l’any 1967. El 1954, havia estat elegit vicepresident segon del parlament de Barcelona a l’exili.

Andreu Nin i Pérez

Oriünd del Vendrell, estudiant normalista a Tarragona i Barcelona, mestre a diversos ateneus obrers, Andreu Nin (1892-1937) inicià la seva experiència política dins el federalisme republicà, d’on evolucionà, vers el 1913, cap al socialisme, en el convenciment que la lluita de les nacionalitats dominades havia d’anar inserida en la lluita de classes. No fou comprès per la Federació Catalana del PSOE. L’Octubre rus de 1917 causà en ell una gran sensació que l’empenyé devers la idea del sindicalisme revolucionari i el 1919, sense detriment del seu socialisme, va adherir-se a la CNT, on defensà l’alternativa soviètica i propugnà l’adhesió de l’anarco-sindicalisme a la Tercera Internacional. De 1921 a 1930, sojornà a Moscou, d’antuvi com a delegat de la CNT i després com a membre de la pròpia Internacional Sindical Roja, dins la qual exercí funcions executives, fins i tot de secretari general, fins que les seves afinitats trotskistes l’obligaren a deixar l’URSS. D’aquesta època foren els seus estudis sobre el feixisme, iniciats el 1923 i, per tant, entre els primers que n’obriren l’anàlisi. De retorn als Països Catalans, treballà com a polític i publicista en la defensa d’un comunisme crític i constructiu, progressivament distanciat del trotskisme, participà, a partir del 1931, en les tendències d’unificació marxista. Reprengué la temàtica de les nacionalitats en un dels seus llibres cabdals, Els moviments d’emancipació nacional (1934), on expressa que només la classe obrera pot dur a terme l’alliberament nacional, introduint la revolució democràtica, quan la burgesia fa part oligàrquica de l’estat absorbent. Traduí grans literats russos —com Dostoievski, Tolstoi, Txékhov o Zósxenko, que en les traduccions fetes per Andreu Nin apareix transcrit com a Zóixenko— a la llengua catalana amb un tremp admirable i amb autèntic èxit entre un públic lector sempre més interessat en la sort del català modern.

Celebrà la proclamació de la República catalana, el 14 d’abril de 1931, com un esdeveniment de gran significació revolucionària. Però l’abdicació que va fer-ne la mateixa esquerra de Francesc Macià, tres dies després, en escanvi d’una problemàtica «Generalitat», va persuadir-lo de la incapacitat de construcció nacional de la petita esquerra macianista. Observador amatent de la «demagògia nacionalista», considerava indestriable, en tot moviment nacional, el component classista i la capacitat revolucionària. Adés envers la petita burgesia, adés envers la burgesia de la Lliga, subratllà el punt de ruptura entre l’interès de classe i l’interès nacional. La posició que prengué la Lliga contra la [[w:ca:Llei de Contractes de Conreu|'llei de Contractes de Conreu' sancionada pel parlament de Barcelona, el 1934, no constituí sinó un altre cas d’anteposició dels interessos de classe a l’interès nacional.

Figurà entre els iniciadors, el setembre de 1935, del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), del qual fou secretari polític, el 1936. Com a tal intervingué, arran del 19 de juliol, en el govern frontesquerrà de la Generalitat de Catalunya. En ell defensà tothora l’acatament de les conquestes revolucionàries i la formació d’un congrés constituent de representants obrers, camperols i milicians, propostes ben vistes només pels anarcosindicalistes i que foren durament combatudes pel PSUC i per l’ERC.

Acusat de visionari polític, denigrat iniquament com a feixista, fou detingut, després dels Fets de Maig de 1937, i traslladat a Madrid, on morí en incerta circumstància. En un míting anarquista de Barcelona, el juliol del 1937, Frederica Montseny acusà el govern de Madrid, presidit per Juan Negrín, d’haver permès l’assassinat d’Andreu Nin.

Referències

La xifra de víctimes del 1936, s’ha tret del capítol 9, pàg. 367, l’edició de 2016 de La formació d’una identitat d’en Josep Fontana, igual que les xifres sobre els exiliats (capítol 9, pàg. 374).

Notes

↑ La cita completa és «Quan, el juliol de 1936, aquella revolució esclatà, provocada precisament per la catàstrofe prèvia, ja no destruí gairebé res més que runes. Les turbes no cremaren les esglésies sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat l’Església». Citat per Francesc Canosa, La tercera Espanya, Ara, 20/11/2023, pag. 39.
↑ Mallorca és el punt de partida ideal per bombardejar Barcelona i la rodalia. Si els avions venen de l’Aragó, l'amenaça s’identifica aviat i es pot donar l’alarma amb temps. En venir pel mar, l’amenaça només es detecta quan ja era massa tard.

[1] La cita completa és «Quan, el juliol de 1936, aquella revolució esclatà, provocada precisament per la catàstrofe prèvia, ja no destruí gairebé res més que runes. Les turbes no cremaren les esglésies sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat l’Església». Citat per Francesc Canosa, La tercera Espanya, Ara, 20/11/2023, pag. 39.

[2] Mallorca és el punt de partida ideal per bombardejar Barcelona i la rodalia. Si els avions venen de l’Aragó, l'amenaça s’identifica aviat i es pot donar l’alarma amb temps. En venir pel mar, l’amenaça només es detecta quan ja era massa tard.

[1]

[2]