Apunts de fotografia/El flaix

---

'

---

del llibre Apunts de fotografia

El flaix

Descripció bàsica d'un flaix

Veure Flaix a la Viquipèdia

La llei dels quadrats

Exactament com en el cas de la il·luminació estàtica, la intensitat de la llum projectada decreix segons el quadrat de la distancia. Així, si doblem la distancia del flaix al motiu, la llum disminuirà a la quarta part ${\frac {1}{2^{2}}}={\frac {1}{4}}$, si tripliquem la distancia la llum disminueix a la novena part ${\frac {1}{3^{2}}}={\frac {1}{9}}$.

Cal, però, aclarir que estem parlant de la intensitat lineal de la llum, no dels passos de llum, que es una mesura logarítmica.

El Nombre Guia

El nombre guia, d'ara endavant NG es un nombre que ens indica la potencia del flaix i ens permet calcular de forma molt senzilla el diafragma i distancia a utilitzar.

Es defineix el nombre guia com el producte de la distancia del flaix al subjecte per la obertura que ens donaria una exposició correcte per la carta gris.

$NG=f*d$

El NG s'acostuma a donar per una sensibilitat ISO 100/21º i amb la distancia en metres o en peus segons el us nacional \footnote{per passar el NG de metres a peus o a la inversa cal dividir o multiplicar, respectivament, per 0,3048}.

Hi ha un detall important que en els flaixos amb capçal zoom (que ja es veurà mes endavant), la potencia, i per tant, el NG varia segons la posició del zoom. Tradicionalment els fabricants donaven sempre el NG a la posició de zoom corresponent a la cobertura de un objectiu normal, però últimament, per raons purament comercials, el donen a la posició de zoom màxim, que permet anunciar un NG mes gran.

Operació bàsica del flaix

La sincronització

De forma molt resumida, el que fa el flaix, es emetre una gran quantitat de llum en el moment en què l'obturador es troba totalment obert, de manera que l'element sensible rep tota la llum que necessita en un breu instant de temps.

La velocitat màxima de sincronització

Amb obturadors de cortines, com els que porten la majoria de càmeres reflex, la velocitat màxima de us del flaix queda limitada a aquella en què la primera cortina s'arriba a obrir completament abans que es comenci a tancar la segona. En la majoria de càmeres aquesta velocitat volta entre els ${\frac {1}{90}}s^{-1}$ i els ${\frac {1}{200}}s^{-1}$. Això, que sembla molt, pot arribar a ser una limitació important quant s'utilitza el flaix com a llum de reforç en exterior, en que treballar a velocitats tant baixes ens pot obligar a tancar molt el diafragma.

La sincronització a la segona cortina

Hi han càmeres que permeten disparar el flaix no quant l'obturador s'acaba d'obrir sinó just abans de començar a tancar-lo. Això, en el cas de imatges en què hi hagi un cert moviment i un temps de exposició prolongat per captar el fons, fa que el motiu quedi exposat al final de la acció, resultant en una imatge molt mes natural i agradable.

Altres característiques dels flaixos

El capçal zoom

Com dèiem abans, hi han flaixos que permeten variar el angle de sortida de la llum, de manera que quant tanquem el feix concentren mes la llum i quant l'obrim la dispersen mes. Això, evidentment, influeix en la intensitat de la llum que arriba al motiu, doncs segons que repartim una certa quantitat de llum sobre una superfície mes gran o mes petita, "toca" mes o menys llum a cada part d'aquesta superfície.

El capçal orientable

Això es quelcom molt pràctic per rebotar el flaix sobre el sostre, parets, o altres superfícies de manera que la llum que arribi al subjecte sigui molt mes difuminada i, per tant, mes suau.

Tipus de operació dels flaixos

Tot i que el principi d'operació del flaix sigui sempre el mateix, diversos avenços tècnics han permès variar-ne la quantitat de llum emesa, de manera que es regula la exposició final. Aquesta regulació es pot fer de diverses maneres, que es detallen a continuació:

Manual

Es la forma mes senzilla, la majoria de flaixos antics no permetien cap forma de regulació, i, només els mes sofisticats, permetien regular la potencia en passos discrets, ${\frac {1}{2}}$, ${\frac {1}{4}}$, ${\frac {1}{8}}$...

Forma de treball amb un flaix manual

Per treballar amb el flaix en manual no queda mes remei que aplicar la formula del nombre guia. Molts flaixos manual, però, porten una taula de obertures i distancies de manera que ens eviten la necessitat del càlcul.

Automàtic

El següent pas en l'evolució dels flaixos va ésser l'aparició dels denominats flaixos automàtics o, fins i tot, a l’època, denominats computeritzats.

El que fan aquest flaixos es mesurar la llum reflectida per el motiu amb una cèl·lula que tenen al davant, de forma que quant calculen que el motiu ja ha rebut suficient exposició, tallen el pols de llum.

La majoria de flaixos automàtics tenen un pilot anomenat O.K. que ens indica il·luminant-se breument si el motiu ha rebut la suficient exposició.

Forma de treball amb un flaix automàtic

En un flaix automàtic cal seguir els següents passos

1. Posar la sensibilitat de la pel·lícula en les taules de càlcul que solen tenir al darrere.
2. Seleccionar una de les opcions de potencia, normalment codificades per colors, segons la distancia màxima a que vulguem treballar i la obertura màxima del nostre objectiu.
3. Posar la obertura indicada per al programa seleccionat a la càmera.
4. Seleccionar a la càmera una velocitat igual o inferior a la màxima de sincronisme de flaix. Si es deixa en automàtic, assegurar-se de que la velocitat seleccionada per la càmera es igual o inferior a la màxima de sincronisme per flaix.
5. Encendre el flaix (si no ho estava ja) i esperar a que s'encengui el pilot de "ready" (llest).
6. Prendre la imatge.

TTL

TTL son les sigles de Through The Lens, "a través de les lents". Això vol dir que la mesura de la llum del flaix es fa a través de l'objectiu de la càmera. Naturalment això és molt més exacte que en el cas de la cèl·lula del flaix, doncs el camp de visió s’adapta perfectament a la imatge que anem a prendre.

Un possible inconvenient es que algunes càmeres redueixen l’ús del TTL als modes d’us mes comuns, impedint fer fotografies que d’altre manera serien perfectament factibles amb l’equip en qüestió.

Versions de TTL

Cada fabricant a anat incorporant les seves pròpies variacions i capacitats al TTL. Les més conegudes son:

• E-TTL

Es la versió de Canon. Molt bàsicament consisteix a fer un preflaix abans de fer la exposició per comparar la lectura del fotòmetre amb i sense flaix i decidir la exposició

• 3D

Es la versió de Nikon. Combina la informació del fotòmetre amb la informació de distancia d’enfocament del objectiu.

Altres qüestions en l’ús de flaixos.

Els ulls vermells

És molt corrent que en fotografies amb flaix dels que porten incorporades les càmeres quedin els ulls vermellosos. Això succeeix perquè es reflecteixen els vasos sanguinis del fons de l’ull. La solució es separar mes el flaix de la càmera (si es pot) o pujar el nivell d’il·luminació perquè el subjecte tanqui una mica la retina.

Us de difusors

El flaix de per si emet una llum molt dura. Això es pot solucionar (a costa de perdre intensitat de llum) posant un difusor i/o un reflector.