Llatí/Situació lingüística del llatí

El llatí, de la mateixa manera que el grec, pertany a la família de les llengües indoeuropees. Aquest grup de llengües rep aquest nom pel fet que totes eren parlades a la zona d'Europa i l'oest d'Àsia, fins a l'Índia. De totes aquestes llengües, n'hi han que s'assemblen més, i d'altres que no tenen gairebé res en comú, però es creu que totes provenen d'una mateixa llegua. Aquesta llengua comuna s'ha anomenat indoeuropeu. No s'ha conservat cap document escrit en indoeuropeu, i tampoc hi ha informació arqueològica. És una noció purament lingüística, un nom per anomenar l'origen de totes aquestes llengües.

Entre llengües com el llatí, el grec o el sànscrit, tenen algunes similituds. Vegem-ne uns exemples:

Nombres
Llatí Grec Sànscrit
tres τρεῖς tráyah
quattuor τέτταρες catvárah
quinque πέντε pánca
septem ἑπτά saptá
Relacions de parentesc
Llatí Grec Sànscrit
pater πατήρ pitár
genitor γενέτωρ janitr-
māter μήτηρ mātár-

La distància geogràfica i cronològica entre elles fa que no es manllevin paraules entre elles, i l'atzar queda exclòs, per tant l'única explicació és que tinguin un origen comú.

Tanmateix, la simple semblança de paraules entre dues llengües no és suficient per demostrar que estiguin emparentades. La certesa de que les llengües estan emparentades rau en la correspondència. Això consisteix en establir que a un determinat element de la llengua A li correspon quasi sempre a un altre element fix, no sempre semblant, de la llengua B. La gramàtica comparada descobreix i codifica aquestes correspondències i reconstrueix, a partir d'això, la forma de la paraula en indoeuropeu.

Per tant, les llengües indoeuropees mantenen una relació semblant a la que mantenen les llengües romàniques amb el llatí. Si, per algun motiu, no hagués quedat cap document escrit en llatí, es podria fer una reconstrucció aproximada de la llengua a partir de les llengües romàniques

Situació del llatí[modifica]

El llatí, doncs, és una llengua indoeuropea coneguda des del primer mil·lenni aC; però no s'han conservat documents escrits en llatí anteriors al 240 aC.

Des de llavors s'ha utilitzat com a llengua escrita, jurídica, diplomàtica o litúrgica. Com a llengua oral és difícil de fixar la data de la seva desaparició, perquè va ser un pas molt progressiu.

Respecte a la geografia, el llatí va ocupar gran part d'Europa i d'Àsia. Tanmateix, durant els principis del primer mil·lenni aC, només es parlava en un poble que es va instal·lar en una zona d'Itàlia, Latium. A Itàlia va conviure amb altres llengües (No totes indoeuropees), i el llatí no va ser una llengua especialment popular. Però passat un temps, amb la fundació de Roma i l'expansió de l'Imperi Romà, el llatí va esdevenir la llengua del poder i va reduir la resta de llengües a idiomes locals.

Mapa que indica l'extensió de l'Imperi Romà (l'any 117 dC, verd clar) i l'àmbit regulat per parlants llatins (verd fosc). A banda del llatí, va haver-hi diversos idiomes que parlats en convivència amb aquest dins l'imperi, com el grec.