La crisi de l'antic règim i el procés revolucionari liberal

La crisi de l'antic règim i el procés revolucionari liberal és el procés de liquidació de l'antic règim fins a donar lloc a l'estat liberal que a l'Espanya s'inicia amb les guerres napoleòniques i s'allarga bona part del segle XIX, amb una alt grau d'inestabilitat política i militar.

L'antic règim

L’antic règim defineix una economia rural basada en l’absolutisme monàrquic i en una societat estamental, dividida en privilegiats i no privilegiats i en la pervivència de drets d'origen feudal.

En contraposició a l'antic règim, trobem les idees revolucionàries escampades per l'exèrcit napoleònic. La guerra és fa en nom de la llibertat i la igualtat. Cal tenir en compte que l'esperit de la constitució de 1812 és el de la de 1791.

La derrota napoleònica per part dels absolutistes l'any 1815 no impedí que les idees d'aquests arrelessin. Entre 1815 i 1833 observem a Europa un debat entre l'absolutisme i el liberalisme.

Durant el segle XVIII Europa experimenta un gran creixement demogràfic, fruit de la desaparició d'epidèmies com la pesta i de la millora de les tècniques agrícoles. A Espanya aquest creixement és més lent gràcies al gran poder de les classes privilegiades, que restringeixen la capacitat d'inversió de la gent del camp. Espanya passà de 7 a 11 milions d'habitants. Catalunya passà de 500 mil habitants, a més d'un milió, per tant, el creixement fou superior a la mitja espanyola. Plantilla:Citació necessària

Estructura de l'Estat:

L'Estat és la corona sota la dinastia dels Borbons. Això és una implantació del model monàrquic francès.

Els regnes hispànics es reunifiquen reflectint una estructura totalment centralitzada.

No és fins al regnat de Carles III que trobem una etapa de reformes. Aquest introdueix algunes idees de la Il·lustració, que és la base del pensament econòmic liberal. Aquestes reformes s'apliquen sempre que no afectin a l'estructura del poder.

Va declarar honestes totes les professions i intenta controlar l'església. Va declarar lliure el comerç amb Amèrica, lliure circulació de mercaderies i suport a la producció industrial. També va crear les Societats d'Amics del País, que es dedicaven a la investigació per afavorir el desenvolupament econòmic del país.

Carles III mor el 1788 i en esclatar la revolució francesa la seva estructura queda molt malmesa.

Els efectes de la revolució francesa

A la pujada al tron de Carles IV, intenta aturar l'entrada d'idees de França. Fins i tot Espanya va declarar la guerra a França, així com ho van fer la resta de monarquies europees, donant inici a la Guerra Gran. L'exèrcit espanyol va entrar pel Rosselló i ocupà Perpinyà. No tenia logística per mantenir una invasió i van fracassar. Fins i tot, l'exèrcit francès va entrar fins a Catalunya. Això va provocar que al territori català es creessin les guerrilles locals dels miquelets per aturar les idees que aportaven aquest exèrcit francès.

Finalment, la corona espanyola va arribar a un pacte amb Napoleó; la coneguda Pau de Basilea, per la qual Espanya passava a ser un Estat subordinat a França. Aquest fet evidencia la incapacitat d'Espanya per defensar el seu territori.

La Pau de Basilea evidencia una època d'incertesa dins la corona espanyola. França, en guerra amb Europa, cada cop pressiona més a Espanya. França va guanyant batalles, la qual cosa acaba portant a Espanya la signatura d'un altre pacte amb França, el de Sant Ildefons (1796), pel qual Espanya es compromet a donar suport a França si aquesta entra en guerra amb Gran Bretanya.

L'economia espanyola no podia suportar això, i si s'ajunta amb la batalla naval contra Gran Bretanya a Trafalgar (1805), que va suposar la derrota de la flota franco-espanyola, encara es va agreujar més la situació. França es va recuperar ràpidament del desastre, no va ser el cas d'Espanya (desastre polític i econòmic).

Al 1807 Napoleó va rebre el consentiment espanyol per creuar Espanya i conquerir Portugal, aliat de Gran Bretanya. Napoleó va signar amb Espanya el tractat de Fontainebleau que indicava el repartiment de Portugal entre França i Espanya. Realment, el que buscava Napoleó ocupar Espanya, fet que el propi motí d'Aranjuez va acabar portant per si sol al 1808.

Aquest motí fou dirigit pels nobles i pel clergat, que havien perdut poder. La finalitat del motí era fer abdicar a Carles IV a favor del seu fill Ferran. Carles IV adverteix a Napoleó que els nobles li van a prendre la corona i Napoleó crida a Baiona a Carles IV i Ferran i els obliga a tots dos a abdicar a favor d'ell, que passa la corona a Josep de Bonaparte. Aquest redacte una nova constitució (estatut de Baiona). Així s'inicia la liquidació de l'antic règim.

Napoleó considerà que amb el canvi de dinastia i amb la liquidació de l'antic règim i una nova constitució, el país veuria amb bons ulls l'ocupació. El que realment va veure la població, fou un exèrcit que saquejava a la població.

Al maig de 1808 a Madrid va haver-hi una gran insurrecció popular ja que creien que l'única possibilitat era la del monarca absolut. Això generà insurreccions arreu d'Espanya. Així s'inicia la Guerra de la Independència. Les insurreccions no són per patriotisme, sinó per les males experiències de les ocupacions, sobretot franceses.

La població es va organitzar a través de Juntes. Al juny es va constituir la Junta Superior de Catalunya.

Al 1809 es va iniciar una defensa del territori per part del poble, sobretot pagesos, ja que l'exèrcit havia descuidat el territori.

Entre 1811 i 1812 l'imperi francès fa gestos d'aproximació a Catalunya; es declara el català llengua oficial a Catalunya i s'annexiona al gener de 1812 Catalunya a l'imperi francès, fins 1814.

A partir de 1813 les tropes franceses es comencen a retirar fruit les dificultats que patien al front rus.

Davant d'aquesta situació trobem diverses interpretacions:

• afrancesats: accepten i col·laboren amb els francesos al creure amb les possibilitats reformadores del nou règim. Això podria aportar modernitat per Catalunya. Veuen la possibilitat de la liquidació de l'antic règim.

• dissentiment a la invasió: Trobem diverses posicions. La major part dels clergat i de la noblesa volen el retorn de la monarquia absoluta tal com era.
• Intel·lectualitat: Creien que la derrota dels francesos portaria a la tornada de Ferran VII i que aquest portaria un programa de reformes que conduirien a la modernitat.

Amb la retirada de les tropes franceses en la seva major part, trobem un estat que ja no existeix, per tant, gairebé tot estava regentat per les juntes. No veien amb mals ulls el pas d'antic règim a estat liberal parlamentari.

La primera junta suprema central es va reunir a Cadis l'any 1810, ja que era l'única ciutat important no ocupada. L'eficàcia de la junta era poca però l'autoritat moral molt gran. Aquesta autoritat moral havia de ser política, ja que es buscava cap a on s'havia d'orientar el país.

A les Corts de Cadis trobem dues tendències; liberal i absolutista tot i que la primera és majoritària. La realització més important de les corts de Cadis fou la promulgació de la Constitució de Cadis, anomenada la "Pepa" per haver estat aprovada el dia de Sant Josep (el 19 de març de 1812). Reflexa un esperit liberal majoritari, tot i que també reflecteix el necessari pacte que hi ha d'haver entre absolutistes i liberals.

La constitució estructura l'Estat com una monarquia parlamentària basada en la divisió de poders: -Les corts exerceixen el poder legislatiu: elaboren les lleis, tractats internacionals, exèrcit, etc. -El rei presideix el govern, poder executiu. Intervé en l'elaboració de lleis i les pot vetar en un període màxim de dos anys. És un poder controlat per Corts i el poder és controlat pels ministres (sobirania nacional per damunt de tot). -El poder judicial és controlat pels tribunals. -S'aboleix la inquisició i els drets senyorials. Es crea un exèrcit nacional i s'implanta el servei militar obligatori, així com l'educació primària. També es planteja l'inici d'una reforma agrària i s'estableix el sufragi universal masculí.

Al 1813 França signa un acord amb Espanya pel retorn del rei. Ferran havia marxat com a príncep absolutista i torna com a monarca constitucional. Marxa de Baiona a Madrid i és obligat a signar la constitució, la qual cosa provoca la indignació dels absolutistes. Al rei se li retornen tots els privilegis tot i que se l'hi posa com a condició l'acceptació de la constitució.

Ferran arriba el 4 d'abril i al maig fa una declaració abolint la constitució. Això implica l'inici d'una persecució contra els liberals i el restabliment del règim senyorial.

A Europa també es va restablir el vell ordre i es va convocar el Congrés de Viena (maig de 1814 - juny de 1815). Es vol repartir Europa i establir un sistema d'equilibri internacional determinat per les grans potències que ha d'impedir el ressorgiment del liberalisme. Cal destacar els punts més importants del Congrés de Viena:

• Principi de restauració: retornar a la situació anterior a 1789.
• Principi de legitimitat: restauració de les cases reials.
• Principi de solidaritat: intervenció per restablir interessos dinàstics i perseguir moviments liberals. Santa Aliança com a força militar.

Per tant, tornant a la situació espanyola, el cop d'Estat de 1814 va suposar un retorn a l'absolutisme. A més, s'ha de partir de la base que el context internacional hi era favorable.

Cal dir, però, que a partir de 1814 tots els governs de Ferran VII van anar fracassant. Això provocava constants manifestacions de l'oposició liberal.. a més, els pagesos havien de tornar a pagar impostos i s'hi negaven, provocant això una crisi d'autoritat política.

Cal destacar a partir de 1816 un fenomen que es va anar repetint, anys endavant, el del "pronunciamiento". La diferència entre un Cop d'Estat i un Pronunciamiento és que al cop d'Estat es canvia de règim i en canvi al Pronunciamiento es busca un canvi de govern.

El Pronunciamiento consisteix en el fet que un militar reuneix a la tropa i llegeix un manifest adreçat al país on expressa la ineficàcia del govern, no del rei. Per tant, exigeix la destitució d'aquell govern i proposa la formació d'un nou govern, que tindrà el suport de la força militar. En termes del segle XIX el pronunciamiento era impulsat per liberals.

Parlant de l'exèrcit, cal dir que era de base liberal, format bàsicament per les guerrilles de la Guerra del Francès. La majoria de l'oficialitat no procedia de la noblesa i simpatitzava amb la causa liberal. L'absolutisme va destruir l'opció d'una participació política, això feia que l'única via dels liberals per accedir al poder fos per via militar.

Van fracassar uns quants Pronunciamientos fins a arribar al de 1820, impulsat per Riego, que aguantà dos mesos, període en el que els liberals aconsegueixen suport. Barcelona fou una de les ciutats que va donar més suport a Riego. Aquesta crisi finalment va culminar amb l'acceptació per part del monarca de la constitució de Cadis.

Per tant, a partir de 1820 podem parlar plenament d'estat liberal amb l'aplicació de la constitució de Cadis. Finalment es va suspendre el règim senyorial, es van abolir els gremis, es va iniciar la venda de béns eclesiàstics, etc. També es crea la milícia nacional formada per voluntaris de les classes mitjanes urbanes amb la funció de garantir l'ordre constitucional i les reformes constitucionals.

Tot i això, cal tenir en compte que la constitució seguia acceptant el dret de veto del rei durant dos anys, fet del qual es va aprofitar Ferran VII per anar guanyant temps per buscar algun aliat del Congrés de Viena i poder retornar a l'absolutisme.

Cal dir que no tothom va estar satisfet amb les reformes liberals. Per exemple, els pagesos es queixaven de què s'havia abolit el dret feudal però no la seva propietat, és a dir, s'abolien els drets senyorials però la terra quedava com a propietat privada dels antics senyors, no dels pagesos. El pagès va deixar de ser sotmès a abusos i va passar a ser arrendatari, la qual cosa facilitava que el senyor pogués expulsar al pagès de la terra. Davant d'això, òbviament, la pagesia tingué un sentiment generalitzat de ressentiment contra els liberals.

Liberals moderats i radicals

Contextualitzant els fets, al 1821 a Barcelona es demana que es deporti a Mallorca a tres absolutistes que impedeixen que s'apliquin lleis. Del contrari, s'organitza una revolta. El cap polític de Barcelona accepta la deportació per por al desordre públic ja que precisament el més important era evitar aquest desordre.

El govern, el dia 13 de març, promulga la 1a llei d'ordre públic per impedir aquesta deportació. Aquesta llei diu que l'ordre públic passa per la justícia militar, per tant s'aplicarà la jurisdicció militar contra aquells que cometin delictes polítics. Un cop més estem davant d'una militarització de la societat.

Trobem una progressiva militarització fruit de la tensa relació entre liberals moderats i radicals.

A partir de 1822 trobem a tot Catalunya sublevacions de partides anti-liberals. Aquest moviment fou derrotat però la força que tingueren els absolutistes a Catalunya demostra el fracàs dels liberals amb la pagesia.

A partir de les primeres insurreccions els liberal es divideixen en moderats i liberals exaltats.

Davant de tot això, la Santa Aliança envia 100 mil soldats que aboleixen la constitució i restauren el monarca absolut, per tant, amb paciència, Ferran VII havia reconquerit la seva idea inicial.

La restauració de 1823 suposa una depuració de l'exèrcit i es duu a terme una persecució de tots aquells que han manifestat idees liberals (al 1824 hi ha 2050 assassinats). Es duu a terme una progressiva liquidació cultural del liberalisme (les tropes de la Santa Aliança es queden a Barcelona fins a 1827, impedint una repressió tan agressiva).

Una preocupació de Ferran VII era la de la hisenda pública, preocupació agreujada per la pèrdua de colònies de l'Amèrica Continental. Va intentar racionalitzar l'administració. El govern començà a col·laborar amb la burgesia financera i industrial.

Tot això, òbviament, va generar reformes econòmiques: nou codi de comerç, proteccionisme agrari i industrial, etc.

En l'àmbit polític no es va fer cap reforma. L'únic que es va fer va ser dissoldre les partides d'absolutistes que s'havien aixecat ja que s'havia convertit en pur bandolerisme. També es va acceptar a reformistes a l'exèrcit i finalment es va suspendre la Inquisició, encara que no es va dissoldre. Aquesta última reforma va provocar que els absolutistes més profunds se sentissin traïts.

Al moment de la descendència de Ferran VII va tenir una filla, Isabel, a l'entorn de 1830 – 1831. Aquesta no podia accedir a la corona l'any 1832 per la Llei Sàlica. Al mateix 1832 el monarca va anul·lar la llei sàlica, permetent així governar a Isabel, provocant això una crisis dinàstica ja que els sectors absolutistes donaven suport a Carles Maria Isidre. Per tant, vist qui donava suport a qui, està clar que la guerra carlina no era un problema dinàstic, era una guerra entre dos models de societat; l'absolutista, defensat per Carles Maria Isidre, i el liberal, defensat per Ferran VII.

Pel que fa a l'economia, estava molt tocada. Les matèries primeres eren les mateixes al 1820 que al 1835. Cal afegir que la producció industrial no funcionava.

Pel que fa al camp, es propaguen els contractes de rabassa morta, producte principal de les exportacions a Catalunya. Això va permetre comprar aliments a Catalunya, provocant un augment demogràfic que provoca més ma d'obra i un mercat propi. Catalunya sobreviu les crisis i s'obre un mercat. Es comença a consolidar el mercat de draps i el tèxtil.

Al 1829 comença a haver-hi capital i Bonaplata inverteix a Barcelona.

Els recursos per mantenir la producció a Catalunya principalment venien dels ingressos obtinguts en la vinya, l'oli i els fruits secs. Són aquests fluxos comercials els que fan que la demografia augmenti i que s'inverteixi en la mecanització del camp i del tèxtil.

Període 1832 - 1833

És el període d'agonia de Ferran VII, moment en què nomena primer ministre a Bermúdez., que fa una amnistia a favor dels liberals.

També duu a terme una desmilitarització de l'Estat i fa una reforma territorial que implica que el territori deixi d'estar governat pel capità general i passi a ser-ho pel governador civil.

La base absolutista s'havia deteriorat i la política s'obria al camp liberal (conseqüència de la derogació de la llei sàlica).

Cal afegir que amb la regència de Maria Cristina es produeix la primera guerra carlina, la qual cosa provoca un retorn a la militarització de la societat.

La construcció i articulació de l'Estat liberal (1833 – 1868)

La construcció de l'Estat liberal es produeix entre 1833 i 1868. En aquest període s'instaura una monarquia constitucional.

Aquest procés s'inicia amb la primera guerra carlina, que va de 1833 a 1840, amb els enfrontaments entre partits i amb la reivindicació d'institucions que volen formar part de l'Estat. Aquest procés culmina amb l'expulsió dels Borbons i l'aparició dels Savoia al 1868.

Primera guerra Carlina (1833 – 1840)

El carlisme és el projecte polític més conservador del país. És la base social dels pagesos empobrits, víctimes del sistema liberal. Qui marca la pauta del carlisme són els bascos i els navarresos. Per ells, la doctrina liberal era el món urbà, que per ells significava el mal, en contraposició al món del camp, simbolitzant el bé.

A la resta d'Espanya el carlisme no tingué èxit. Foren guerres sagnants on l'exèrcit regular intervingué poc.

Maria Cristina, per mantenir la regència, duu a terme reformes per assegurar-se el suport dels liberals. Nomena a Martínez de la Rosa com a primer ministre (era un liberal moderat). Duu a terme un ordenament jurídic i al 1834 fa l'estatut reial, que es una carta atorgada. En aquest estatut reial no es reconeix la sobirania nacional ni la separació de poders. Dóna plens poders al monarca i separa les Corts en dues cambres: aristòcrates i electes per sufragi censatari. Pels sectors més avançats, la carta atorgada és un pas enrere.

Aquest marc fa decidir als liberals progressistes lluitar per un món liberal autèntic que es manifesta en una revolta el 1835 a Catalunya.

Al 1835 l'oposició a l'Estatut Reial havia augmentat. Això afavoria a l'oposició del liberalisme progressista. Tant els liberals moderats com els absolutistes sabien que els liberals progressistes anaven en augment. Fou per aquesta raó que s'inicià una persecució contra aquests últims.

A partir de l'any 1835 trobem el fenomen de la bullanga, que es defineix com aldarulls duts a terme pel poble baix amb la funció de trencar l'orientació política que estava prenent el govern. Una bullanga és una repressió d'indignació concret per una notícia que fa que la paciència dels ciutadans arribi al límit. Aquesta situació pren la forma de càstig contra un individu concret. Són accions molt violentes. Les bullangues són pro-liberals, anti-absolutistes. Esclaten de forma espontània i no s'actua sols contra la corona, sinó per incidir en la política de la corona. Moltes bullangues van dirigides contra capellans, que donar suport als carlins, o contra representants del govern que fa una política que impedeix les reformes. Aquestes bullangues van durar ben bé fins a 1868.

Les bullangues de 1835 comencen a Reus i ben aviat s'estenen per la resta del territori fins a arribar a Barcelona. El poble menut presenta una alternativa a l'Estatut Reial de Martínez de la Rosa.

Aquesta bullanga aconsegueix reunió de corts, llibertat de premsa, una lleva de 200 mil homes per combatre contra els carlins. Es pot dir que aquesta bullanga comença a marcar el camí que ha de seguir la política espanyola.

Parlant estrictament del que fou la bullanga, s'inicia a Reus amb el rumor que els carlins han executat a 5 milicians d'aquesta ciutat. De seguida la gent surt al carrer i comença a cridar contra el govern i contra els frares. Com a conseqüència d'això incendien tots els convents i maten a 20 frares.

A Barcelona aquesta notícia arriba al mig de la celebració d'una cursa de braus i els espectadors reaccionen destruint la plaça i cridant contra frares i govern. Arrasen 13 convents i 6 esglésies, atemptant contra 16 frares.

El 24 de juliol va finalitzar la bullanga i va haver-hi expectació per la possible repressió. Sota aquest context els liberals fan propaganda a favor d'un règim més liberal, això reflecteix un sentiment de simpatia davant del moviment de la bullanga.

En general Llauder va enviar a Barcelona a un emissari amb actitud amenaçadora, Bassa. Això fa que la gent destrossi la vivenda de Bassa, el maten, el passegen per la ciutat, assalten els arxius, els tiren damunt de Bassa i el cremen.

Un altre fet simbòlic es la crema de la fàbrica Bonaplata, que es relaciona amb un atac dur a la propietat privada. Això demostra la sortida en escena d'un univers democràtico-social que mostra el seu descontent amb l'estat de coses presents.

Com a conseqüència final de la bullanga trobem l'aparició d'una junta amb cinc delegats d'entre els quals cal destacar a Ramon Xaudaró. Aquesta junta elabora un programa en el que demana l'abolició de l'antic règim, una desamortització, la llibertat d'impremta, i la coordinació entre juntes. Aquesta junta manté el seu programa i el complementa amb impostos.

La tensió entre la junta d'autoritats i el govern és tan gran que per dissoldre's demana que la corona destitueixi a Martínez de la Rosa. La corona ho fa i la junta es dissol, sent Mendizábal el nou primer ministre.

Mendizábal era de talant liberal progressista i fa una sèrie de reformes amb dues finalitat: guanyar la guerra i crear una base social burgesa que doni suport al liberalisme.

Els béns desamortitzats de Mendizábal no són repartits segons els criteris de necessitat, sinó que són subhastats, això fa que sols puguin accedir a la compra d'aquests béns l'antiga noblesa o la burgesia enriquida.

Amb Mendizábal Catalunya havia estat declarada estat d'excepció.

Mendizábal inicia una reforma agrària basada en la Constitució de Cadis. És una reforma important ja que el dret senyorial desapareix i queda dividit el dret de la propietat de la terra. El senyor es queda sense el dret de jutjar i tot pagès que demostri que ha treballat a la terra se la podia quedar. Això no era demostrable i la llei desapareix.

També s'aboleixen els delmes eclesiàstics, tot i que no s'aboleix del tot fins que l'Estat assumeixi el pagament d'aquests delmes.

També es dissolen tots els ordes religiosos i l'Estat es queda les seves propietats, que passen a subhasta.

Al gener de 1836 esclata una nova bullanga. És de caràcter polític i es demana l'abolició de l’Estatut Reial i el retorn a la constitució de 1812. Novament a Barcelona es crea una junta d'autoritats dirigida pel capità general. A l'agost s'aboleix l'Estatut Reial i torna la constitució de 1812. Tot i això, les corts es reuneixen i decideixen fer una nova constitució (1837). Aquesta constitució és fruit del pacte entre liberals moderats i progressistes.

Vegeu l'article Constitució Espanyola de 1837

Aquesta nova constitució va ser rebuda amb una profunda decepció:

• No ofereix mecanismes que la guerra es pugui resoldre aviat.
• No fa un salt per acabar amb el sufragi censatari.
• Descrèdit de la societat sobre les institucions.
• No talla la possible militarització de la vida política.

L'agitació social seguia sent l'única via d'intervenció política possible. És a partir d'aquesta agitació que els moderats es tornen més moderats i els radicals s'escindeixin donant lloc a partits demòcrates.

Un cop aprovada la constitució es veu que es un pas enrere respecte la de Cadis ja que dóna més atribucions a la Corona, tot i que menys que l'Estatut Reial.

Al 1837 Espanya estava en joc sobre quin era el model que havia de prendre l'Estat liberal.

Al 1837 va haver-hi a Barcelona una nova bullanga per demanar que es revisés l'articulat de la constitució. La bullanga fracassa i hi ha una gran repressió no sols contra els bullanguers, sinó contra les institucions: l'Ajuntament de Barcelona, que era progressista, fou clausurat.

El nou capità general fou el Baró de Meer, que inicia un període de dos anys en el que la ciutat és governada com si fos una dictadura. Al juliol de 1837 esclata una nova bullanga, en un context de guerra civil. Davant d'això Ramon de Meer liquida a tots els progressistes produint-se afusellaments i exilis. A l'octubre va haver-hi eleccions i van guanyar els moderats, fruit del vot censatari i de la militarització de la vida política.

Ramon de Meer estableix una gran reforma de l'exèrcit a Catalunya per fer una tropa més ofensiva. Desmembra la milícia nacional i crea el Consell Superior de Catalunya i la Junta Central Administrativa. Aquests organismes tenien funcions fiscals i de recaptació, amb la funció de recaptar fons per derrotar els carlins. La repressió del Baró de Meer va arribar a un punt tan alt que les Corts van acabar destituint-lo.

Aquestes Corts eren moderades. Busquen la proximitat amb el poble potenciant els governs locals. Els alcaldes passen a ser nomenats per la corona, i a les ciutats de més de 500 habitants, l'alcalde era elegit pel cap polític de la capital. També es duu a terme una restricció del cens a les eleccions municipals. També se suprimeix l'articulat de la llibertat de premsa i es produeix un retorn dels delmes.

La reina regent es trasllada a Barcelona per aconseguir el suport d’Espartero, que era progressista. Aquest no li diu ni que si ni que no. Això fa que la reina sancioni la llei de les Corts moderades i a canvi a Barcelona s'aixeca una revolta que s'expandeix per tot Espanya i que obliga a la reina exiliar-se provocant un buit de poder i la creació de nou d'unes juntes que aclamen a Espartero i que li ofereixen la regència que accepta el 1840. quan aquest accepta la regència comença a actuar de forma despòtica.

El fet que condemna a Espartero és el bombardeig que duu a terme a Barcelona el 1842. A part d'això, junt amb el capità general, Van Halen, no accepta l'enderrocament de la ciutadella de Barcelona, símbol de la repressió, i que havien proposat juntament l'ajuntament i la junta de vigilància, que s'havia creat per controlar els moderats. L'enderrocament s'atura i s'obliga a l'ajuntament a costejar la reparació de la fortalesa militar.

Aquest fet provoca una repressió general de Van Halen que s'estén fins al sindicalisme obrer, prohibint qualsevol tipus d'associacionisme. A més, Espartero signa un tractat de lliure comerç amb Gran Bretanya, que suposa la decepció de la burgesia industrial, portant a una nova bullanga. Davant d'això, Espartero respon bombardejant la ciutat.

Davant d'això es forma una coalició en la que s'accepta a Isabel II com a reina, es duu a terme una acceptació de la legalitat constitucional i se superen els conflictes entre moderats i progressistes.

L'opció insurreccional havia perdut el seu efecte, però l'únic que podia canviar la situació era un nou pronunciamiento dut a terme el 27 de maig de 1843 per Milans del Bosch i Prim. Aquest pronunciamiento es va dur a terme a Reus i va suposar la caiguda d'Espartero.

La base de referència nova és la d'acceptar la legalitat de la constitució de 1837. L'única junta que dóna suport és la de Barcelona.

L'acció de Prim va cap a arraconar al sector radical del seu partit i abandona el seu programa. Per tant, duu a terme un retorn cap a les posicions moderades, provocant això un sentiment de decepció general. Això fa que a Barcelona esclati el 2 de setembre de 1843 una nova bullanga que dura fins al 20 de novembre. Aquesta bullanga es coneix amb el nom de Jamànsia, i es caracteritza per l'enfrontament entre classes socials. Les classes benestants de Barcelona es van refugiar a la Vil·la de Gràcia. Prim es va traslladar a Gràcia, va rebre suport i va instal·lar el seu quarter general, organitzant una contrarevolució.

Aquesta divisió es va estendre a tot Catalunya (centralistes/junta central, contra governamentals).

La junta central feia peticions liberals; sufragi universal i reforma de la constitució. També demanaven la supressió de delmes i una millor redistribució fiscal.

Un cop Prim va aconseguir suports, va bombardejar Barcelona des de Gràcia. Va dur a terme un ordre públic per liquidar la nova conflictivitat social. Acabada la Jamancia les corts redueixen la majoria d'edat podent nomenar al novembre de 1843 a Isabel reina (tenia 13 anys). La reina va nomenar un govern de tipus moderat; això simbolitza l'inici de la construcció de l'estat liberal segons el model moderat.

Etapa de 1843

Aquesta etapa es caracteritza per la desaparició del conflicte bèl·lic. Els carlins són derrotats militarment però no culturalment. Aquest estat té una articulació present des de la constitució de 1837. Es fonamenta a partir de 1843.

Estem davant un marc en el que si la corona s'alia amb l'exèrcit pot fer que el partit moderant estigui permanentment al govern. Per contra, si són els progressistes els que s'alien amb l'exèrcit, estan per damunt de la corona.

El moderat és un partit heterogeni. Defensen un sistema monàrquic constitucionalista i una lectura restringida del parlamentarisme. El que defensa el partit moderat és la propietat privada i un sufragi censatari (tenen pànic a la participació de les classes subalternes). Defensen un sistema constitucional en el que la sobirania sigui compartida, on hi hagi un predomini de la corona.

La política liberal defensa l'aconfessionalitat de l'estat.

El partit progressista era més urbà. Tenien un esperit de reforma. Defensen el principi de sobirania nacional sense restricció. Per tant, es dóna un predomini de les corts per sobre de la corona. Eren grans partidaris de l'administració local. Defensen el dret dels ciutadans i van ser un dels grans defensors de la separació de l'església vers l'Estat. Defensen el sufragi censatari més ampliat. També defensen una reforma agrària en relació al poder agrari de l'església.

Al 1849 el Partit Liberal Progressista té una escissió i neix el Partit Democràtic. Aquests reflexen la visió d'una gent cansada del sistema. Al principi fou un partit petit i perseguit que fou important, no obstant, a la política catalana.

Era un partit de radicalitat democràtica. Ens diu que no es pot triar si no hi ha igualtat social. Per ells la pau és la justícia social. Entenen la política com a possibilitat constant d'intervenir en opcions.

El programa del Partit Democràtic és el del sufragi universal directe. També es demana una ampliació de les llibertat públiques i civils. També es demana un ensenyament públic i l'assistència social imposant una fiscalitat que ha de garantir aquesta assistència social. Un dels grans personatges d'aquest partit fou Josep Anselm Clavé.

Políticament, el partit parla d'una República Federal. El liberalisme es vol a partir d'una distribució de poders del territori.

Els moderats també van tenir una escissió el 1854; la Unió Liberal. Va aplegar als sectors més progressistes dels moderats i els més moderats dels progressistes. No presenten cap novetat ideològica. Era un partit que estava equidistant als altres dos. Actua amb la finalitat de què els seus membres obtinguin càrrecs de l'administració.

Cal tenir en compte que l'exèrcit és la peça nuclear del sistema liberal. Aquest exèrcit estava format per les partides guerrilleres en contra de l'oposició francesa, a més no tenien cap simpatia en front de l'absolutisme.

Les corts elegides el 1844 inicien un procés constituent que culmina amb la constitució de 1845. Aquesta es considera la constitució dels moderats. Es rebutja la sobirania nacional en favor de la sobirania compartida entre les corts i la corona. També reflecteix un sufragi restringit per evitar la participació de sectors conflictius en les eleccions. Finalment, s'articula un Estat de tipus centralista.

L'atribució principal que es dóna a la corona és la de poder nomenar el senat i els ministres i poder dissoldre les corts.

El govern moderat va millorar les relacions amb l'església. La nova constitució accepta l'exclusivitat de l'església catòlica i al 1851 se signa un concordat pel qual se suspèn la venda de béns amortitzats, es fan tornar els béns ja venuts i l'església es finança públicament. Arrel d'això, l'església dona ple suport a la corona.

Es duu a terme una revisió de la llei de distribució territorial de 1833 buscant una centralització. Es reforça el poder dels governadors civils de cada província.

El 1845 s'aprova una llei de règim local, més dura que la de 1840. disposa que els alcaldes de municipis de mes de dos mil habitants i de capital de província seran nomenats per la corona. Els de menors habitants seran nomenats pel governador civil, que era nomenat per la reina.

També es duu a terme una reforma fiscal amb la finalitat de buscar la rendibilitat.

Pel que fa a les competències educatives, trobem una política molt municipalista. Això s'acaba amb la llei Moyano que impulsa un pla d'estudis únic per tot el territori i amb continguts únics (segueix el model francès).

Els governs militars estaven per sobre dels governs civils. A Catalunya trobem 42 mil soldats al 1845. s'actua de forma repressiva a Catalunya provocant això un desprestigi de l'administració.

Al 1844 es dissol la milícia nacional i es crea la guàrdia civil., que s'ha d'encarregar de l'ordre públic i de la propietat privada a les zones rurals.

Aquesta crisi social generalitzada provoca alçaments carlins de 1846 a 1849. Aquest període es coneix com a guerra dels matiners. La base del conflicte seria dinàstic. S'ha de situar en el context de les revoltes europees de 1848.

El capità general de Catalunya, Pavia, informa al govern que aquestes insurreccions no són casuals, sinó profundes, fruit del malestar dels catalans. Proposa que el governs adopti mesures polítiques i socials a Catalunya. El govern, no fa cas i envia més tropes a Catalunya provocant més malestar.

Estem dins una època de malestar general fruit el tancament de fàbriques tèxtils, que anaven en regressió fruit de la caiguda de demanda dins el mercat espanyol. Això era fruit de les males collites de blat, que provoquen un encariment del blat i del pa. Això provoca en última instància disminució de rendes i crisi de mercat.

Sota aquest context reneix el bandolerisme, agreujat per la pujada dels impostos de consum.

La base per seguir qualsevol moviment en contra de la corona i del govern era la insurrecció carlina. Com adverteix Pavia, no estava en perill el govern, sinó el propi sistema.

Hi havia complicitat entre els matiners i la població, complicitat que es comença a trencar amb el tancament d'aquesta crisi.

La guerra dels matiners acaba per cansament. No s'empren cap acció d'armes. A Catalunya hi ha ¾ de l'exèrcit. S'arriba a un pacte amb avantatge pels moderats.

Al 1854 es comencen a obrir noves perspectives que arriben per la via del Pronunciamiento. Cal destacar al general O’Donnell, que fa un pronunciamiento a Vicálvaro. Redacta un manifest en el que demana:

- respecte a la constitució. - Ampliació del sufragi. - Reducció d'impostos. - Reinstauració de la milícia nacional.

Qui fa costat a O’Donell són sectors conservadors, que busquen més representació. L'acció militar que emprèn mou a demòcrates, republicans, progressistes, que encapçalen les revoltes.

Aquestes revoltes són intenses a Barcelona i forcen a Isabel II a un canvi de govern, que encapçala el general Espartero. La corona posa a qui els insurrectes han dit; marquen la política.

A aquesta revolta s'hi afegeix la vaga, vaga d'obrers industrials que donen suport a la insurrecció. Els obrers industrials emergeixen com a força política mitjançant una associació cultural. Per tant, apareix el fenomen de l'associacionisme.

El món rural havia quedat sense coherència amb la revolució industrial. Molts havien passat del camp a la ciutat. La seva aportació cultural havia quedat dislocada, però aporten la agrupació de l'associacionisme. L'associacionisme és perseguit perquè és el que anirà farcint el teixit democràtic.

Els insurrectes es constitueixen en Juntes. La Junta Central de Barcelona decideix enderrocar la Ciutadella, abolir els recaptadors d'impostos i dissoldre la policia. També es demana que les muralles vagin a terra per dur a terme el creixement econòmic de la ciutat.

El conflicte s'intenta solucionar a través del consens. S'entra dins l'etapa del Bienni Progressista. El governador civil era Pascual Madoz i el capità general era el Marquès de Duero. Aquest accepta l'enderroc de les muralles i l'assalt a la ciutadella. No legalitza les associacions obreres però si que les tolera.

Al 1855 Madoz deixa de ser governador civil per ser ministre. Duu a terme una desamortització que afecta els béns de l'església, estat, ajuntament, etc. El volum de tot el que es posa a la venda és molt superior a 1837. amb això vol capitalitzar la hisenda pública i obtenir un capital suficient per començar inversió en ferrocarril.

Tot això succeeix en un context de crisi social. Els obrers industrials augmenten les seves protestes ja que s'havia introduït maquinaria a les selfactines que havien reduït la mà d'obra obrera. Això provoca vaga i avalots obrers que provoquen crema de maquinària.

Els obrers demanaven que totes les negociacions referents al règim de treball fossin col·lectives. Això espantà al govern. La tradició que hi havia era la de l'autoritarisme del patró. Quan això succeeix el Capità General era Juan Zapatero, un dels generals més repressius. Per ell la política no existeix, sols l'ordre. Es duu a terme l'execució d'un dels principals dirigents del moviment obrer; Joan Barceló. Se’l jutja com a responsable d'un robatori a una masia d'Olesa. Per tant, amb aquesta acció s'intenta relacionar l'obrerisme amb la delinqüència.

Zapatero també va anul·lar tots els convenis entre obrers i patrons.

La resposta a tot això va ser una vaga general que es fa en defensa del dret d'associació. També es demana el sufragi universal, la possibilitat de participació d'obrers a la milícia nacional i una regulació de l'horari laboral. Finalment es demana la implantació d'uns jurats mixtes d'obrers i empresaris. Res d'això es respecta i Zapatero augmenta la repressió.

A Madrid es duu a terme una campanya per explicar què havia passat a Catalunya i amb ajuda de Francesc Pi i Margall es redacta un manifest que recull 33 mil signatures. Aquest manifest havia d'entrar al parlament però el dia abans el govern dissol les corts.

Tot això provoca que Espartero dimiteixi, fruit un nou pronunciamiento d'O’Donnell, que junt amb la Unió Liberal ajuda a restaurar un règim que ell mateix havia fet caure dos anys abans.

O’Donnell acaba caient i el 1864 puja Narváez. Governa al marge de la constitució. Cap el 1866 i el 1868 es produeix l'exili de la reina.