Introducció a la música/Els intervals

Fins aquí hem anat aprenent com escriure les notes i els altres símbols utilitzats per escriure. Però la música no es tracta només de saber escriure una nota rere l'altra, igual que en la llengua oral, parlar no és només dir una lletra rere l'altra. Ara, doncs, aprendrem a fer la forma més simple de melodia: dues notes seguides. I aquí és on arribem als intervals. La definició del DIEC és: Un interval és la diferència de to entre dues notes musicals.[1] És a dir, entre un do i un re hi ha un interval, igualment entre un si i un sol, un la i un mi... i com altres coses de la música, els intervals es poden classificar de diferents maneres:

Classificació i denominació dels intervals[modifica]

Segons el nombre de tons i semitons que hi ha entre les dues notes que formen els intervals, s'anomenen:

  • Uníson
  • Segona
  • Tercera
  • Quarta
  • Quinta
  • Sexta
  • Sèptima
  • Octava

Els intervals melòdics de 2a s'anomenen, també, graus conjunts. Les melodies per graus conjunts acostumen a tenir una suavitat que no tenen les melodies en les quals predominen els intervals més amples.

Alegre o trist?[modifica]

Quantes vegades heu sentit melodies tristes? i alegres? No cal que respongueu: infinites vegades. Tant en música clàssica com en altres gèneres el que modifica el caràcter d'una melodia (trist o alegre) són els intervals. El nom d'un interval només dóna una idea aproximada de la seva extensió exacta. Per exemple, els dos intervals de tres notes, do-mi i re-fa, tot i ser intervals de tercera, no tenen la mateixa extensió, ja que el primer inclou dos tons i el segon inclou un to i mig. El qualificatiu permet distingir-los. N'hi ha cinc de principals que són:

  • major (caràcter alegre)
  • menor (caràcter trist)
  • just
  • augmentat
  • disminuït

El qualificatiu just s'utilitza només per a la quarta, la quinta i l'octava. Per a les segones, les terceres, les sextes i les sèptimes s'utilitzen els qualificatius de major i menor. La resta s'utilitza per a tots els intervals.

Consonància i dissonància[modifica]

Els intervals harmònics es classifiquen en dissonants i consonants segons la sensació que produeixin a l'oïda, sempre en relació al context concret en el qual sonin. La qualificació d'intervals com a consonants o dissonants ha variat notablement al llarg dels segles, així com la definició de consonància i dissonància en si.

Per exemple, durant l'Edat Mitjana l'autoritat adjudicada a Pitàgores va portar als teòrics a considerar la quarta justa com la consonància perfecta i a utilitzar-la per a la composició de l'organum. Durant la mateixa època, especulacions de caràcter teòric van portar a considerar la quarta augmentada, anomenada tritò, com a diabòlica (tritonus diabolus in musica est).

L'harmonia tradicional des del segle XVII considera dissonants els intervals harmònics de primera augmentada -semitò cromàtic-, segona major o menor, quarta augmentada, quinta disminuïda o augmentada, sèptima major o menor i octava disminuïda o augmentada. Una possible consideració més detallada és la següent:

  • Consonàncies perfectes: els intervals de 4a, 5a i 8a quan són justes.
  • Consonàncies imperfectes: els intervals de 3a i 6a quan són majors o menors.
  • Dissonàncies absolutes: els intervals de 2a i 7a majors i menors.
  • Dissonàncies condicionals: tots els intervals augmentats i disminuïts, excepte la 4a augmentada i la 5a disminuïda.
  • Semi consonàncies: la 4a augmentada i la 5a disminuïda.

A més, en el context de l'harmonia tradicional, l'interval melòdic de quarta augmentada és considerat dissonant.

Practiqueu![modifica]

Si ja teniu ben interioritzats els conceptes d'aquest capítol, poseu-los a prova als Exercicis d'aquest capítol!

Referències[modifica]

  1. Interval, entrada al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans