Guia Jove/Els pilars
La guia es basa en quatre pilars que sustenten i orienten la intencionalitat de totes les fitxes. Tot i que cada fitxa representa un tema diferent i té la seva pròpia autonomia, la base conceptual que uneix totes les fitxes són el foment de la participació, de l'educació, de la proximitat territorial i de la inclusió.
| La participació juvenil |
La dinamització juvenil és una forma d’intervenció socioeducativa que permet fomentar la participació i l’apoderament de la gent jove des de la pròpia acció, a través de la realització d’actuacions que impliquin el teixit juvenil. El diàleg quotidià amb la gent jove que aporta el dia a dia d’un equipament juvenil o la proximitat d’un projecte de dinamització han de servir per construir ponts que incrementin la capacitat d’incidència dels i les joves en les qüestions que els interessen i els afecten, per tal de facilitar més protagonisme a la gent jove en les polítiques públiques i en la transformació de la societat.
Des del convenciment que la participació és un dret, la dinamització juvenil facilita escenaris ideals per consolidar aquest dret. Fonamentalment, per poder participar cal tenir les habilitats per fer-ho i, a través de la dinamització, es pot aprofundir en l’aprenentatge de la participació: saber què és participar, com fer-ho i quines són les actituds necessàries. Més enllà del consum d’activitats, es pot promoure que la gent jove s’expressi, pugui formar part de la presa de decisions, desenvolupi una capacitat crítica i assumeixi un paper més actiu i coresponsable.
El més rellevant és aconseguir aquest aprenentatge a partir de la pràctica participativa, mitjançant l’adaptació als ritmes, les inquietuds i els llenguatges de la gent jove. Sens dubte, el treball amb persones joves que es fa amb la dinamització juvenil s’ha de planificar amb una lògica de procés, perquè els resultats són difícils de visualitzar d’un dia per l’altre. A més, aquesta planificació cal que vagi acompanyada de la flexibilitat necessària per adaptar-se a la realitat juvenil i la seva quotidianitat.
Al mateix temps, cal tenir present que la participació és més vella que l’anar a peu i que hi ha moltes maneres d’exercir-la; per això és imprescindible reconèixer aquesta diversitat, que hi ha persones joves actives en el territori que fa temps que duen a terme accions i activitats relacionades amb entitats o d’una manera més informal, a través de col·lectius socials i grups de joves. Per tant, mai no es comença de zero i és imprescindible valorar allò que ja s’està fent per poder sumar esforços. La dinamització juvenil ha de servir també per visualitzar aquests espais participatius existents.
Mitjançant la dinamització juvenil també es poden obrir vies per treballar amb un ventall de gent jove més ampli i divers, si es considera que “sempre són els mateixos”. La idea és que la Guia Jove també doni estratègies per involucrar altres joves, parant especial atenció en aquells que es troben més lluny dels centres de decisió o que tenen menys possibilitats d’incidir en les decisions que els afecten, és el que Soler i Martí, R. (2013) anomena “la participació des dels marges”.
En definitiva, la dinamització que té cabuda en aquesta Guia és aquella que fomenta la capacitació i la cohesió de les persones joves perquè desenvolupin el seu projecte personal i/o col·lectiu, que tinguin l’oportunitat de ser persones actives i compromeses amb el seu entorn.
| L'educació |
El sentit pedagògic de la dinamització social es basa a reconèixer que la gent jove és més que una capsa buida que cal omplir de continguts, o una figura desviada del camí que cal “educar”. En aquest sentit, els materials d’aquesta Guia consideren que el o la jove és un subjecte actiu en el seu propi desenvolupament personal i comunitari. La vessant educativa de la intervenció aporta a cada persona jove la possibilitat d’incrementar la formació per al seu desenvolupament com a membre de la comunitat i facilitar el seu paper com a agent que participa dels processos de canvi social.
En paraules de Violeta Núñez, el treball educatiu esdevé una eina perquè les persones joves se sentin part activa de la societat i en prenguin també la seva part, la que els correspon, com a subjectes de drets i deures. En aquest sentit, la mateixa autora ens convida a percebre l’educació social com l’antidestí: independentment del lloc predestinat per arribar, la idea és facilitar la confiança a la gent jove per iniciar els camins que serveixin per impulsar els seus trajectes vitals, per intentar-ho almenys.
Per això és important que qualsevol actuació que es dugui a terme tingui una estratègia educativa al darrere, que serveixi per facilitar espais, eines i recursos per a la trajectòria vital de les persones joves, que potenciïn les seves inquietuds i el que ja estan duent a terme per si mateixes i generin noves oportunitats per aprendre. Moltes actuacions podran ser l’excusa ideal per treballar valors, actituds, habilitats, aprenentatges múltiples... per això val la pena que aquesta actuació formi part d’una planificació amb més mires que l’acció en si mateixa.
El plantejament d’aquesta Guia se centra, sobretot, en l’àmbit de la pedagogia social. El treball que es pot dur a terme des dels equipaments juvenils, l’espai públic o els projectes concrets i les activitats, faciliten l’oportunitat per desenvolupar una tasca socioeducativa més propera i diària amb la gent jove, mitjançant espais socials i activitats més lúdiques. Amb la dinamització juvenil es generen una sèrie de complicitats que poden esdevenir el marc ideal per a l’aprenentatge i l’apoderament.
En general, es tracta de cercar la forma d’implicar la gent jove en el seu entorn, fer-la més lliure, més autònoma i amb capacitat crítica, per tal d’esdevenir protagonistes de la realitat que els envolta i els afecta. L’educació, per tant, esdevé doblement fonamental com a eina de transformació individual de la persona jove i com a eina de transformació col·lectiva dels contextos on conviuen aquests joves.
| La inclusió |
Segons l’Enquesta de participació i política 2011 , hi ha uns factors individuals que influeixen que la gent jove no participi de manera més activa. Aquests són: la posició individual en l’estructura social, l’edat i les actituds i els valors.
- El primer factor que s'ha de tenir en compte són les variables com el nivell educatiu, els ingressos o la categoria professional (Verba, Shlozman i Brady, 1995), que es relacionen amb la implicació i la participació política dels individus. Si fem atenció a aquests elements observem que com més alt és el posicionament dins l’estructura social, més activa és la participació. Cal tenir en compte que aquesta posició social està molt condicionada per la posició de la família d’origen. Això vol dir que el nivell socioeconòmic d’un individu està condicionat per l’estatus de la seva família d’origen. En el cas de la gent jove encara és més determinant aquest factor, perquè ha tingut menys temps per desenvolupar la seva trajectòria vital fora de l’àmbit familiar.
- El segon factor que es relaciona amb els elements que afavoreixen la participació és l’edat. A mesura que l’individu va creixent va adquirint més competències que afavoreixen el compromís social i la participació.
- I el darrer factor, les actituds i els valors, és el que es va adquirint a través de l’educació. Per tant, s’ha de vetllar per garantir l’accés a l’educació en participació i lluitar contra les desigualtats individuals que genera el sistema.
L’Administració ha de pensar en mecanismes que ajudin a disminuir aquestes desigualtats i ha d’incorporar els joves de perfil social menys participatiu en els espais de participació i en el teixit associatiu. Per aconseguir-ho ha de proporcionar la formació i la capacitació per saber participar. La participació ha de ser inclusiva, per considerar-se participació. I el fet de fomentar la participació per transformar, com suggereix el model d’inclusió, aporta valors com la cohesió social, la igualtat d’accés d’oportunitats, la coresponsabilitat, etc.
Cal apostar per la promoció d’espais i de trobades entre persones diverses entorn a projectes comuns, per fomentar la convivència, la cohesió social i generar el sentiment de pertinença. Per exemple, a l’hora de programar activitats específiques cal pensar-les amb un objectiu clar d’interacció dels diferents perfils de joves, sigui quin sigui el seu origen, nacionalitat, sexe, religió i condició econòmica. Cal dissenyar serveis i recursos que tinguin en compte la diversitat, la igualtat d’accessibilitat i també les barreres i els obstacles de la població juvenil.
En resum, l’estratègia d’intervenció, des de la dinamització juvenil, ha de ser per transformar i les polítiques que cal aplicar han de ser inclusives. D’aquesta manera s’aconseguirà que, a partir del foment de la participació, el protagonisme de la gent i la igualtat d’oportunitats permetin incidir en la transformació de la comunitat. D’aquí ve la importància que la inclusió no sigui una finalitat, sinó una millora de la qualitat de la democràcia participativa.
| El territori |
Per treballar temes de dinamització juvenil cal tenir en compte la diversitat de cada una de les realitats territorials. No hi ha receptes que serveixin igual per a tothom, per això cal buscar respostes a les problemàtiques i a les necessitats, de manera integral, tenint en compte els agents de cada territori.
Per fomentar la participació de la gent jove en els projectes de l’àrea de joventut, l’Administració ha de desenvolupar la seva acció en un context complex i divers, on conviuen una gran pluralitat d’agents, i ha d’afavorir que els diferents agents s’interrelacionin entre si, superin els models més burocràtics i gerencialistes de la gestió pública de manera horitzontal, i s’adaptin a les noves problemàtiques i a noves maneres de fer. Aquesta tercera via és el model de governança (o relacional).
En el model de governança, la posició dels poders públics no pretén ser d’autoritat ni d’imposició de les decisions, sinó de promoció de la ciutadania, que és qui ha de prendre el protagonisme de forma cooperativa i assumir un rol de colideratge. Aquest tipus de governança se centra a eliminar estructures rígides i jeràrquiques, més clàssiques, d’un model tradicional que es caracteritza per una manca de capacitat d’adaptació a una societat complexa i constantment canviant. Per això el govern relacional aposta per unes institucions públiques que vulguin canviar aquest funcionament, que consideren totalment obsolet, i vegin necessaris uns mecanismes de democràcia directa que facilitin la participació dels i les joves i que millorin la interacció constant amb la ciutadania per superar, d’aquesta manera, les formes de governabilitat tradicionals.
Actualment, constatem l’existència de tres models de gestió dins l’Administració: el model burocràtic, el gerencial i el relacional.
Si volem apostar per l’adaptació de les eines en funció del territori i de la seva diversitat implícita, hem d’apostar per un model de governança o relacional, atès que és l’únic que proporciona les eines necessàries per afavorir la participació de la gent jove i té en compte la complexitat social de cada lloc.
El concepte de governança es basa en tres idees bàsiques (Blanco, Gomà: 2004)[1]:
- Reconeixement, acceptació i integració de la complexitat social: calen noves formes de governar per fer front a nous problemes i contextos complexos, atès que el punt de partida de la societat ha canviat.
- Integració dels actors diversos: cal articular la xarxa de diferents i múltiples actors per gestionar els conflictes socials. Cal coresponsabilitzar-se i fomentar la presa de decisions dels temes que els afecta.
- Nova posició dels poders públics en els processos de Govern:cal que el Govern fonamenti el lideratge social.
Les eines de la guia permeten desenvolupar aquestes formes de govern relacional més interactives, però tenint en compte que cada municipi ha d’adaptar-les al seu context territorial i social. Algunes d’aquestes eines, recollides a les fitxes, que poden servir per aconseguir un govern més relacional són: la participació, el treball en xarxa, el coneixement de la realitat o el treball comunitari.
- ↑ Blanco, I; Gomà R. Gobiernos Locales y Redes Participativas. Barcelona: Ariel, 2004.