Història de l'art català/Gran Teatre del Liceu

Afegeix enllaços

(...) El Liceu sempre ha viscut intensament, gairebé podria dir-se que de manera accidentada, encara que sempre ha ressorgit. En els seus orígens, i durant molt de temps, va ser el punt de trobada de les persones adinerades de Barcelona cosa que ha suscitat a incendis i atacs per part d'alguns grups o persones. [1]

Introducció: l'edifici[modifica]

Quan anem a Barcelona, ens trobem el teatre del Liceu[2] a la Rambla, al ben mig de la ciutat. Fins al 1994 sabem que el seu creixement estava limitat perquè tenia altres cases mitjaneres als seus costats, de manera que només tenia dues façanes que donaven al carrer. Després de l'incendi, es van expropiar finques veïnes i es va poder ampliar el teatre, de manera que va passar a tenir façanes a la Rambla, i als carrers de la Unió i Sant Pau.

El Liceu era un lloc de trobada dels rics, és a dir, de la burgesia benestant de Barcelona. A causa d'això es diferenciaven els pisos interiors, de manera que els superiors (el quart i el cinquè) es col·locaven als aficionats que no tenien recursos. Aquesta zona s'anomenava galliner, i era on les entrades eren més barates.

Respecte a la decoració del teatre, sabem que hi ha referències escrites i iconogràfiques al teatre i a la música, el qual ens dóna informació sobre els gustos del moment.


La Barcelona burgesa del segle XIX[modifica]

Teatre del Liceu a Barcelona, ca.1880

L’òpera és present a Catalunya des del segle XVII i esdevé un gènere prolífic. La creació musical autòctona és fortament influenciada per modes italianes que arriben precisament als teatres operístics de Barcelona. Les obres de compositors italians com Ferdinando Paer, Cimarosa, Gnecco, Mayr... dominen el repertori musical barceloní fins al 1808, any en què la ciutat comtal és ocupada per les tropes napoleòniques. S’imposa un repertori completament francès destinat al funcionariat i els oficials de Napoleó que no va triomfar entre el públic local.[3]

En acabar la guerra aquestes peces franceses van ser substituïdes de nou per títols italians. El 1815 s’estrena L’italiana a Alger de Gioachinno Rossini, autor introduït a Barcelona per Ramon Carnicer i que serà àmpliament representat al Teatre de la Santa Creu. Amb aquest corrent entraren amb força compositors de belcanto com Donizetti o Mercadante. Cap a la dècada de 1830, amb les acaballes del règim absolutista de Ferran VII triomfa el model romàntic de Vincenzo Bellini, que influencià a autors catalans com Vicenç Cuyàs i que conviurà juntament amb l’obra de Rossini al repertori del Teatre de la Santa Creu i, posteriorment, al del Liceu. A partir del 1844 Giuseppe Verdi triomfa a Catalunya arran de l’estrena de Nabucco i Ernani i passa també a ser part essencial del repertori musical barceloní.

En un moment en què els corrents romàntics s’associaven al liberalisme, aquestes obres d’autors com Bellini, Donizetti, Verdi... van tenir un gran èxit entre el públic burgès del Liceu. Tot i això, la institució també oferia teatre convencional, recitals, concerts, sarsuela, dansa... El Gran Teatre del Liceu, popularment considerat símbol de la nova burgesia liberal era una forta competència per a l’antic Teatre de la Santa Creu, associat als sectors més conservadors, el qual s’havia rebatejat com a Teatre Principal per intentar desmarcar-se de la resta d’institucions teatrals. Aquests centres es van disputar el públic, els títols, intèrprets, compositors... fins als volts del 1860 quan el Liceu es va situar com a principal teatre gràcies a la qualitat de l’espectacle i la captació de públics joves. (Boter de Palau, 1985)

A partir de la dècada de 1860 els públics i inversors es comencen a desenganyar del nivell estètic i comercial de les produccions de sarsuela i teatre musical popular, que convivien amb els grans títols operístics.[4] Aquests gèneres es van adaptar a l’òpera bufa francesa, tipologia operística que havia entrat amb força als teatres de la península durant la primera meitat del segle XIX. Al tombant dels segles XIX i XX Barcelona ocupava un lloc destacable en les xarxes de representació d’operetes, al nivell de Londres, Torí, Berlín o Budapest; tot i que seguia depenent en bona part del gust de Viena o París. (Mejías, 2019)

Als anys 1880 el Liceu es va consagrar com a teatre d’òpera i dansa, traslladant el teatre, òpera còmica, sarsuela... a les platees del Passeig de Gràcia com el Teatre del Circ o als Jardins dels Camps Elisis. El monopoli de l’òpera italiana s’anava trencant, s’estrenen obres de Richard Wagner, encara traduïdes a l’italià, i d’autors francesos com Bizet o Gonoud. Tot i això, l’administració del Liceu i el públic més conservador es decantaven per Puccini i el belcanto, retardant l’arribada de Carmen de Bizet i diverses òperes de Wagner que s’havien d’estrenar en altres escenaris de la ciutat.

Tot i la gran influència wagneriana a Catalunya les seves obres sovint perdien l’escenografia, llengua i ritme propis del compositor alemany, generant força crítiques i promovent institucions destinades a corregir aquests errors. Com a resultat el Liceu entra al segle XX amb un bon nombre de peces de Wagner, cada cop més ben arranjades. Pel que fa a l’òpera italiana, els romàntics tardans com Leoncavallo, Puccini, Mascagni o Giordano van triomfar fins ben entrat el segle XX. (Boter de Palau, 1985)

Inicis del teatre a Barcelona[modifica]

Per poder entendre els inicis del teatre a Barcelona, cal remuntar-nos a la història del Teatre de la Santa Creu.

En un període de bombardeig d'Espartero, la Milícia Nacional ocupava molts dels solars i usaven el teatre com a forma d'entreteniment, però no van trigar gaire a tancar-se. Justament en aquest moment van existir teatres com el Teatre de la Santa Creu, un dels pocs que es va mantenir de forma pública i amb òpera inclosa després dels nombrosos tancaments i obertures constants a Barcelona. No obstant això, aquest privilegi es va mantenir poc davant la progressiva caiguda dels valors de l'Antic Règim i amb això el de la propietat privada. L'abril de 1836 Josep Molins sol·licita obrir un teatre en el 6è batalló de la milícia nacional, participant fins i tot ell mateix en ella, però l'administració de la Santa Creu li comenta els danys si el 12è batalló construeix a la seva biblioteca abandonada. Tot i això van sorgir a poc a poc cada vegada més teatres aquest any com el de la Mercè o el de Carme amb obres semi improvisades pels milicians, però tanquen de nou aviat. Però el juny de 1844 el Teatre nou (el principal, de Montsió), inaugura una nova època operística. (Radigales, 2005)

Però el naixement real del Liceu com a tal es comença a comentar a partir de 1839, comentant l'apadrinament pel 8è i sobretot el 14è batalló, pertanyents al grup liberal, i que el caporal Pere Vives va recomanar obres teatrals per recaptar fons per pagar recursos i uniformes per al grup. Es va fer en el primer pis de la caserna de Montsió. Josep Ignasi Grau, el tinent, mentre va fundar la Societat Dramàtica per formar persones en l'art tant del cant com l'actuació.

Orígens del Liceu[modifica]

Façana del Gran teatre del Liceu

L'òpera a Barcelona durant tot el segle XVIII, especialment a meitat de segle, va estar molt controlada pero el Teatre Principal per considerar-se un privilegi reial. Però això va durar poc, i quasi un segle després, al 1833, les revoltes lliberals van aconseguir que fos un divertiment molt més accesible. Després de l'exclaustració, saquejos i crema de convents de 1835 van quedar molts solars disponibles, els quals van ser aprofitats per la burgesia del moment o per institucions com l'Ajuntament o l'esglèsia. En un d'ells, l'origen de Liceu es troba en el monestir de Nostra Senyora de Montsió (1351) una església àmplia de la qual es sap poc, però ocupava la plaça de Santa Anna. El 1835 no es sap molt bé el que va passar, però esdiu que les monges residents o se'n van anar o les expulsen a un lloc proper, i en 1837 un Batalló de la Milícia Nacional liderat per Manuel Gibert i Sans va crear en aquest lloc la Societat Dramática de Aficionados, o Liceu Filodramàtic de Montesió, per promoure l'aprenentatge de la música i la representació de obres de teatre i d'òpera. Poc després van fe-se denomenar el Liceu Filarmònic Dramatic de S.M. la Reina Isabel II, però degut a una major demanda i la manca d'espai per ell, a més de la pressió de les monges per tornar al seu convent, va fer que tornessin cap a 1844 gràcies a uns decrets que l'hi permetien residir al seu monestir si no estava enderrocat, i en aquest moment és quan comença l'activitat teatral aprofitada pels Liceistes. El 1888, les monges tornen a desplaçar-se i ocupen una zona de les Rambles, però després de ser novament saquejades en la Guerra Civil van acabar a Esplugues de Llobregat. Tot i això, dels seus nombrosos trasllats es conserva part del claustre en aquesta mateixa ciutat. (Radigales, 2005)

Mentrestant, l'Ajuntament ofereix al Liceu el convent dels Trinitaris descalços a la Rambla, modificat per Joaquim de Gispert d'Anglí, i gràcies a l'ajuda d'accionistes particulars i numeroses inversions es va crear el Liceu Filharmònic Dramàtic.

L'incendi de 1861[modifica]

Gravat que representa l'incendi del Liceu de 1861

Al 1861[5] [6], la festa de carnaval que es celebrava dins del Liceu va ser una mica difícil, ja que va ser en mig d’aquesta quan el teatre va començar a cremar-se. Va ser el dia després a la representació d'una obra de teatre anomenada María la cieguita d'Enrique Gil y Zárate. Sabem que en l'època, la majoria de les grans estructures que es construien eren de fusta, i que gran part de la iluminació dels espais es feia amb espelmes, així que no és una novetat que es cremin edificis.

El foc va començar al quart pis, on es trobava el taller de sastrería, i es diu que probablement va ser a causa d'un llum d'oli mal apagat. Es va propagar tan ràpidament que els dipòstits d'aigua no van ser suficientment ràpids per apagar l'incdendi. Tal i com s'ha esmentat abaans, tot es construïa en fusta, així doncs solament va quedar la carcassa de pedra del teatre; la resta, es fa cremar tot.[7]

L’edifici va ser destruït en part en l’incendi de 1861[8], i igual que en el següent incendi, es van salvar l’entrada i el saló dels miralls, que és l’únic que queda del teatre primitiu, juntament amb l’entrada des de la Rambla. Després de l’incendi, Joaquim de Gispert va ser l’encarregat del nou projecte per la construcció de l’edifici. L'any 1862 al fi es va poder reobrir.

Existeix una llegenda que diu que el liceu està maleït per les tombes dels frares que es troben enterrats sota el Liceu, i també es diu que quan treien la runa després de l’incendi es van trobar un paperet en el que deia: “Soy un búho y voy a solas, si lo volvéis a levantar, lo volveré a quemar”. Sumat a tot això, quan estaven construint el nou Liceu les obres es van veure parades per un gran temporal que hi va haver sobre Barcelona i que va arrasar molts dels materials de construcció que es trobaven a la rambla, de manera que molts ciutadans parlaven de “El diluvio del fuego y el diluvio del agua”, e inclús la gent més religiosa assegurava que l’incendi podia haver ocorregut a causa del descontent de Déu perquè hi havia un excés de monjos pagans enterrats.

El Liceu té una història molt llarga, en la qual no paren de succeïr-hi coses, com per exemple l'atentat amb la bomba que hi va haver el 1893 (on van morir 20 persones), o el gran incendi de 1994. És per això que no parem mai d'afegir coses en el nostre imaginari del Liceu, i no s'acaba mai de descriure què hi passa. El que sí sabem és que el teatre que tenim avui en dia és així gràcies a tot el que li ha passat al llarg dels anys, i això també el fa especial.

Bibliografia[modifica]

  • Alier, Roger. Historia del Gran Teatro del Liceo. Barcelona: La Vanguardia, 1983, p. 20-30.
  • Alier, Roger. L'òpera. Barcelona: Dopesa, 1979, p. 73-76.
  • Alier, Roger i Francesc X. Mata. El Gran Teatro del Liceo: Historia artística. Barcelona: Ediciones Francesc X. Mata, 1991, pp. 33-39.
  • Artís, Josep. El Gran Teatro del Liceo. Col·lecció Barcelona histórica i monumental. Barcelona: Aymá, 1946.
  • Crònica il·lustrada del Gran Teatre del Liceu: 1947-1997. Barcelona: Amics del Liceu : Àmbit, DL 1997.
  • Domingo, Carles. “Resum històric” a Les instal·lacions del Gran Teatre del Liceu, Barcelona, Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, 2005, pp. 13-21.
  • Lloret, Teresa. Gran Teatre del Liceu, Barcelona. [Barcelona: Fundació Gran Teatre del Liceu], cop. 2002.
  • Radigales i Rabí, Jaume, Els orígens del Gran Teatre del Liceu, Barcelona: Biblioteca Serra d’Or, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, 23-33.
  • Subirà, José, La ópera en los teatros de Barcelona: Estudio histórico cronológico des del siglo XVIII al XX, Barcelona: Alba, 1978.

Webgrafia[modifica]


Referències[modifica]

  1. ↑ Bautrip. “Gran Teatre del Liceu” [en línia]. [Consultat: 13 d’octubre de 2020]. https://www.bautrip.com/guia-viaje/barcelona/el-liceu-barcelona
  2. ↑ Gran Teatre del Liceu. https://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_Teatre_del_Liceu#cite_note-Diario_de_Tarragona,_11_d'abril_de_1861-21
  3. ↑ RADIGALES, Jaume. L'òpera. Música, teatre i espectacle. 1999, Enciclopèdia catalana. pàg. 105 ISBN 84-7306-536-0
  4. ↑ Alier, Roger. El gran llibre del Liceu. Edicions 62, 2004. ISBN 9788429754490.
  5. ↑ Temporada 1860-1861 del Liceu. https://ca.wikipedia.org/wiki/Temporada_1860-1861_del_Liceu
  6. ↑ Temporada 1861-1862 del Liceu. https://ca.wikipedia.org/wiki/Temporada_1861-1862_del_Liceu
  7. ↑ El Gran Teatre del Liceu: 25 anys d'història. http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1971/11/10/pagina-49/34276423/pdf.html
  8. ↑ Diario de Tarragona, 11 d'abril de 1861 http://web.tarragona.cat/pandora/cgi-bin/Pandora?fn=commandselect;query=id:0000016432;command=show_pdf;texto=Diario%20de%20Tarragona%2011/04/1861.%20Página%201
Obtingut de «https://ca.wikibooks.org/w/index.php?title=Història_de_l%27art_català/Gran_Teatre_del_Liceu&oldid=69051»