Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 88: Línia 88:
En declarar-se la dictadura del general Primo de Rivera (1923 - 1930) els bisbes espanyols hi mostraren en general llur adhesió, tanmateix no pas compartida per l’església catalana. La ideologia i el tarannà del dictador van afuar-se en una sistemàtica ofensiva anticatalana. Segons Manuel Brunet (1889-1956), «cap partit ni cap grup polític no van ésser perseguits amb tanta tenacitat com la clerecia catalana».
En declarar-se la dictadura del general Primo de Rivera (1923 - 1930) els bisbes espanyols hi mostraren en general llur adhesió, tanmateix no pas compartida per l’església catalana. La ideologia i el tarannà del dictador van afuar-se en una sistemàtica ofensiva anticatalana. Segons Manuel Brunet (1889-1956), «cap partit ni cap grup polític no van ésser perseguits amb tanta tenacitat com la clerecia catalana».


L’arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer (1868-1943), fou un dels objectius primordials de la persecució, malgrat que, segons Ramon Muntanyola (1917-1973), mai no se situà per principi enfront de l’autoritat, sinó que sempre remarcà ostensiblement la seva línia de conducta davant els poders públics. Fou aleshores quan es revelà la seva independència infrangible, virtut que constituí la nota més característica del seu pontificat.
L’arquebisbe de Tarragona, [[w:ca:Francesc d'Assís Vidal i Barraquer|Francesc Vidal i Barraquer]] (1868-1943), fou un dels objectius primordials de la persecució, malgrat que, segons Ramon Muntanyola (1917-1973), mai no se situà per principi enfront de l’autoritat, sinó que sempre remarcà ostensiblement la seva línia de conducta davant els poders públics. Fou aleshores quan es revelà la seva independència infrangible, virtut que constituí la nota més característica del seu pontificat.


La dictadura de Primo de Rivera volia englobar-ho tot. Diu Carles Cardó (1884-1958) que les coses més innocents «excitaven la seva catalanofòbia», com vedar la pronunciació del llatí «a la romana», que era precisament la recomanada pel Vaticà, però que es feia difícil per al clergat castellà, i prohibir l’ús de les casulles «gòtiques» que començaven a predominar en l’ambient de la renovació litúrgica catalana.
La dictadura de Primo de Rivera volia englobar-ho tot. Diu Carles Cardó (1884-1958) que les coses més innocents «excitaven la seva catalanofòbia», com vedar la pronunciació del llatí «a la romana», que era precisament la recomanada pel Vaticà, però que es feia difícil per al clergat castellà, i prohibir l’ús de les casulles «gòtiques» que començaven a predominar en l’ambient de la renovació litúrgica catalana.

Revisió del 15:05, 4 jul 2022

del llibre Els Països Catalans

Repercussions del Gran Crac

Cronologia bàsica
1902 Alfons XIII, als setze anys, inicia el regnat
09-1923 a 01-1930 Dictadura del general Miguel Primo de Rivera
Octubre de 1929 Crac de la borsa de Nova York
12-04-1931 Eleccions municipals amb una victòria dels republicans a les grans ciutats. Alfons XIII renuncia i marxa a França.
14-04-1931 Francesc Macià proclama la República Catalana i constitució de governs provisionals republicà a Catalunya i a Espanya
28-04-1931 Govern provisional de la Generalitat presidit per Francesc Macià
28-06-1931 Eleccions a les corts constituents espanyola amb victòria aclaparadora de les esquerres. Govern de Manuel Azaña a l'Estat espanyol
20-11-1932 Eleccions al Parlament que guanya ERC en coalició en partits republicans i socialistes
19-11-1933 Eleccions generals que guanya la dreta.
25-12-1933 Defunció Francesc Macià. Lluís Companys el succeïx
6-10-1934 En resposta a l'entrada de les dretes de la CEDA al govern espanyol, el president Companys va proclamar unilateralment un «Estat Català de la República Federal espanyola». Companys destituït i empresonat.
16-02-1936 Eleccions generals que guanya l'esquerra del Front Popular
18-07-1936 Sublevació militar i inici Guerra Civil espanyola


El decenni de 1930 coincidí amb la depressió més gran mai coneguda per l’economia capitalista i que havia tingut son esclat en el crac de la borsa de Nova York del 1929. Tot i que, com ha assenyalat Jordi Palafox, els problemes econòmics autòctons dels anys trenta no n’eren conseqüència exclusiva —per tal com llur inserció en l’autarquisme econòmic espanyol i la forta devaluació de la pesseta els isolaren en certa manera de la conjuntura internacional—, la depressió econòmica feu sentir-se vivament, sobretot en la reducció de les exportacions, especialment agrícoles, en la minva de les inversions estrangeres, en la repatriació de la mà d’obra emigrada.

L’augment de salaris produït durant el primer bienni republicà (1931-1933), les bones collites bladeres del 1932 i la tendència deflacionista dels preus adjacent a la pujada salarial, que d’antuvi beneficiaren el consum interior, només aconseguiren de retardar l’onada de crisi.

L’exportació agrícola en rebé primer les conseqüències, car la conjuntura general havia obligat els estats a reforçar llurs aranzels. El País Valencià, per raó de la seva agricultura abocada a l’Europa industrial, veié davallar els seus intercanvis comercials, entre 1929 i 1932, en un 60 %. I davallaren més, en 1933, a conseqüència dels nous aranzels britànics sobre l’arròs i les taronges, productes bàsics de l’agricultura valenciana, el 68 % de la qual, quant a preus, depenia de l’exportació. L’augment dels salaris agrícoles afavorit pel règim republicà restringí els ingressos de l’agricultura i en dificultà en major grau les exportacions. Entre 1930 i 1935, les exportacions d’arròs minvaren, en milers de quintars, de 47,3 a 23,2 i les de taronges de 908,8 a 583,6. En pessetes-or, la minva fou de 2.408.800 a 421.500, per a l’arròs, i de 27 milions a 8 milions, per a les taronges.

Però els efectes de la crisi també arribaren a la indústria, en primer lloc a la metal·lúrgica, i a la construcció. La indústria tèxtil se sostingué durant el primer bienni republicà per començar a decaure, però, a partir del 1933, tant a causa de la reducció de la demanda exterior, com de la contracció general que sofriren el mercat català i tot el mercat espanyol.

Un altre sector afectat fou la banca, sobretot a la Catalunya estricta i a les Illes. L’any 1931, colpits ensems per les dificultats financeres i per la seva inadequació a la política econòmica del govern de Madrid, feren fallida el Banc de Catalunya i els seus associats Banc de Reus i Banc de Tortosa. A les Illes, d’economia assentada en l’agricultura, en el comerç i en una indústria de tipus artesanal —sectors de gran dependència exterior i basats en una mà d’obra rural de baix cost—, falliren el Banc de Crèdit Balear, el Banc Agrícola i la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca, fets que intensificaren encara més les dependències econòmiques balears.

Francesc Cambó i el fracàs del continuisme monàrquic

Sota el regnat d’Alfons XIII, i en mig d’una ingestibilitat política molt important (governs inestables amb constants dimissions i creixent impopularitat del rei), el govern convocà unes eleccions municipals pel dia 12 d’abril de 1931 on els conservadors esperava que guanyessin les forces monàrquiques. Però el sector republicà, malgrat perdre en el món rural, obtingué una important victòria en totes les grans ciutats. A tot l’Estat espanyol, fracassà l’alternativa plantejada pel conjunt de les classes dominants: el continuisme monàrquic. La crisi ja no era de govern, era de tot el sistema polític. El fet que els polítics monàrquics no volguessin adonar-se’n, afegit a la timidesa de llurs propostes, dues coses ja previstes i temudes per Francesc Cambó, significà la desfeta del continuisme reformista.

Celebració a Barcelona de la proclamació de la Segona República Espanyola el 14 d’abril de 1931. L’adveniment del règim republicà havia d’afavorir en gran manera el desenvolupament del moviment obrer, en especial el corrent anarco-sindicalista, que, després del parèntesi dictatorial, esdevingué de nou hegemònic als Països Catalans. La CNT, la primera força política i sindical —amb 321.394 afiliats al Principat, 51.831 al País Valencià i 1.025 a les Balears, l’estiu del 1931— es col·locà de bell antuvi a favor del règim republicà.

Cambó, i amb ell la Lliga Regionalista, representà en tot aquest procés polític la clara renúncia de la burgesia catalana a fer una política seriosament nacionalista. Ell i el seu grup polític demostraren amb la seva actuació llur dependència —de fet, llur sucursalisme— de les classes dominants espanyoles, fins al punt de centrar tota la seva política, el 1931, en la defensa de la monarquia. El «drama» de la Lliga fou aquest: rebutjada d’entrada per les forces burgeses espanyoles tradicionals, que la consideraven poc espanyolista, sols fou acceptada en el poder quan el règim polític era a les acaballes i en plena descomposició. Francesc Cambó i la Lliga, al final, dirigiren el conjunt de la política de la classe dominant espanyola, però sols a condició de jugar la carta de la defensa del règim monàrquic espanyol. És a dir, no podien fer de veritables reformadors, sinó de defensors últims del sistema. Per contra, la bandera de les reformes de l’estat i de l’autonomia catalana era portada per les forces d’esquerra i populars. El conservadorisme havia acabat per ofegar les aspiracions nacionalistes que existien en el programa inicial de la Lliga, el programa de 1901.

El 12 d’abril de 1931, doncs, la candidatura de la Lliga Regionalista era, dins el Principat, la candidatura oficial monàrquica. I no fou per atzar que dos dies després els carrers de Barcelona sentissin els crits de «Mori en Cambó! Visca en Macià!». Eren dos noms simbòlics. L’un, de tot un nou món polític que naixia amb la República catalana i la Generalitat, i l’altre, del món caigut de la monarquia i del conservadorisme.

Proclamació de la República Catalana

Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 —que determinaren la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII—, varen ser guanyades al Principat per Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d’abril, el seu líder, Francesc Macià, proclamà de manera unilateral i des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, la «República Catalana dins d’una federació de Repúbliques ibèriques» en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930). Això succeïa poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la República Espanyola. Es creà un govern republicà presidit pel mateix Macià que a prou feines durà dues setmanes, ja que aquesta proclamació unilateral de la «República Catalana» preocupà molt el govern provisional espanyol. El dia 17, Macià arribà a un pacte els representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual, la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya i es dissolia el govern republicà essent substituït per un Govern provisional de la Generalitat.

El nou Govern provisional de la Generalitat i que havia substituït el de l’efímera República catalana, es constituí com a govern de concentració, per assegurar així el suport de totes les forces polítiques catalanes a l’Estatut. La seva elaboració es posà en marxa de pressa. L’avantprojecte, preparat a Núria per una comissió presidida per Jaume Carner, fou aprovat l’agost de 1931 per referèndum popular. Després de llargues i treballoses discussions a les Corts de Madrid, el 9 de setembre de 1932 s’aprovà l’Estatut, que resulta ésser molt més restrictiu que el refrendat pel poble català.

El lerrouxisme davant la proclamació de la República catalana

Alejandro Lerroux i el seu Partit Republicà Radical durant els anys de repressió primoriverista, moderaren un punt llurs posicions anticatalanistes. Lerroux havia comprès que, si volia tenir un lloc en un Principat republicà, havia de parar esment en les reivindicacions autonòmiques. Així, no sols participà en el pacte de Sant Sebastià, sinó que hi meravellà els altres polítics republicans amb autoproclamacions de federalisme i adhesió a les exigències autonòmiques dels catalans.

En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 (les que provocaren la renúncia del rei Alfons XIII i l’arribada de la Segona República), el Partit Republicà Radical es presentà en coalició amb socialistes i federals. El mateix Lerroux havia confegit la llista barcelonina de candidats del partit amb una majoria d’«homes nous», procedents del comerç i de la menestralia, que no plagué gens els seus addictes més veterans, «la vella guàrdia lerrouxista», en expressió de l’historiador Joan Baptista Culla i Clarà, disconformes amb la nova manera d’esguardar la qüestió catalana. Fos comsevulla, els resultats electorals constituïren una franca derrota per als radicals, que perderen la situació hegemònica del 1923 i es veieren reduïts a la tercera força política de l’ajuntament barceloní, a molta distància de l’ERC i la Lliga. En fer-se públics els primers resultats, van adherir-se a l’afirmació republicana, sense ocultar, però, llur recel davant el signe de catalanitat que havia pres la situació i davant la preeminència guanyada per l’ERC a la diputació provincial i a l’ajuntament de Barcelona. Fou aleshores que degué sorgir dins la vella guàrdia lerrouxista, com explica Culla i Clarà, «el projecte d’apropiar-se de l’únic centre de poder important que encara restava «lliure» a Barcelona: el govern civil».

I, en efecte, Emiliano Iglesias, vell radical, inveterat segon d’Alejandro Lerroux, va prendre possessió, «en nom» de la República espanyola, de l’edifici i les funcions de la governació provincial de Barcelona. Allà es proclamà defensor del «sentit espanyol» de la República i, cercant sens dubte de fer-se inexcusable per a Madrid, acusà Francesc Macià i l’ERC de separatisme, la República catalana de facciosa.

La seva possessió del càrrec, però, durà només unes hores, al cap de les quals, interceptades les seves línies telefòniques pels homes de Francesc Macià i confinat ell mateix amb el seu escamot de veterans Jóvenes Bárbaros en l’edifici de governació, hagué de cedir-la a Lluís Companys, que se li presentà amb aquest objecte i acompanyat d’una colla convincent de sindicalistes. L’endemà, els antics «Joves Bàrbars» maldaren per fer moure les institucions de poder estatal, adduint sempre la defensa de «la unitat sagrada de la nació espanyola». Recorregueren les casernes de la força pública a fer-hi exhort de patriotisme. Per fer-se sentir, tragueren a la via pública tots els seus efectius, organitzaren manifestacions populars i feren recurs de l’avalot. A l’últim, el dia 16, Emiliano Iglesias, amb una cohort de radicals i psoeistes, viatjà a Madrid per dur la denúncia contra la República catalana davant el mateix president de la República espanyola. La contenció política entre Madrid i Barcelona havia de discórrer per altre conducte que Emiliano Iglesias. En això i en la manca de suport popular al missatge espanyolista dels lerrouxistes residí el fracàs d’Iglesias. Amb un pur espanyolisme no s’anava enlloc. Li mancava l’argument social, el tret populista i, vulgues que no, expressat amb un èmfasi més sorollós que no feien els republicans de Macià. Però Macià i l’ERC havien guanyat a les places i carrers del Principat, i no era hora que Madrid enviés ningú, o bé autoritzés el mateix Iglesias, a prevenir els obrers de Barcelona contra el conservadorisme amagat en pell de xai de Francesc Macià. Per últim, Iglesias arribava tard a Madrid, en un moment en què Francesc Macià, com a president de la República catalana, havia obert un pont amb l’exèrcit en conduir ell mateix el relleu de titulars de la capitania general de Barcelona.

Els lerrouxistes, tanmateix, encara no desistiren ,en llur porfídia. Reberen de Madrid nombrosos càrrecs oficials, com ara de governador civil, a diverses ciutats espanyoles. Però la llarga carrera política d’Emiliano Iglesias en terra catalana, com posa en relleu l’historiador Joan Baptista Culla i Clarà, havia finit.

L’Església, de la dictadura de 1923-31 a la insurrecció militar de 1936

En declarar-se la dictadura del general Primo de Rivera (1923 - 1930) els bisbes espanyols hi mostraren en general llur adhesió, tanmateix no pas compartida per l’església catalana. La ideologia i el tarannà del dictador van afuar-se en una sistemàtica ofensiva anticatalana. Segons Manuel Brunet (1889-1956), «cap partit ni cap grup polític no van ésser perseguits amb tanta tenacitat com la clerecia catalana».

L’arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer (1868-1943), fou un dels objectius primordials de la persecució, malgrat que, segons Ramon Muntanyola (1917-1973), mai no se situà per principi enfront de l’autoritat, sinó que sempre remarcà ostensiblement la seva línia de conducta davant els poders públics. Fou aleshores quan es revelà la seva independència infrangible, virtut que constituí la nota més característica del seu pontificat.

La dictadura de Primo de Rivera volia englobar-ho tot. Diu Carles Cardó (1884-1958) que les coses més innocents «excitaven la seva catalanofòbia», com vedar la pronunciació del llatí «a la romana», que era precisament la recomanada pel Vaticà, però que es feia difícil per al clergat castellà, i prohibir l’ús de les casulles «gòtiques» que començaven a predominar en l’ambient de la renovació litúrgica catalana.

Els abusos es feren nombrosos. Es va multar a una església de Barcelona per haver admès unes noies que portaven la caputxeta distintiva dels Pomells de Joventut, moviment fundat, el 1920, per l’escriptor Josep Maria Folch i Torres (Barcelona, 1880-1950). Un jesuïta, per indicar en un sermó contra la blasfèmia que aquesta abundava dins l’exèrcit, fou detingut sota acusació d’injúries al rei i a l’estament militar.