La realitat catalana en la crisi de la Mediterrània (1333 – 1516)

L'expansió catalana (1213 - 1333) L’Estat catalanoaragonès sota l'Imperi hispànic (1516 - 1714)

del llibre Els Països Catalans

La fallida precoç d’un estat precoç

Fragment de l’atles Català (1375) de Cresques Abraham. Aquest cartògraf jueu de Mallorca realitzà, amb la protecció dels reis de Catalunya-Aragó, una sèrie de cartes nàutiques que s'han perdut. A ell i al seu fill s'atribueix l'Atlas català que en sis fulls recull la representació de tot el món conegut en el seu temps. Els dos primers consten d'una descripció cosmogràfica i d'un calendari lunisolar, mentre que els altres quatre (a fotografia) comprenen una representació del món, molt realista de l'àrea mediterrània i, en canvi, força especulativa pel que fa al continent asiàtic. Actualment es es troba actualment a la Bibliothèque Nationale de París. Es considera l'obra mestra de la cartografia medieval.

Cronologia

Casal de Barcelona (1137-1412)
1137-1410	Els reis del casal de Barcelona de la Corona catalanoaragonesa (o Corona d’Aragó) formada inicialment pel Regne d'Aragó i el Comtat de Barcelona, converteixen a Catalunya en una potència a la Mediterrània occidental amb la conquesta de la Mallorca musulmana (1229), el també musulmà País Valencià (1225-1304), Sicília (1282) i Sardenya (1329). El casal de Barcelona s’extingeix el 1410 any en què va morir Martí l'Humà sense descendència i sense nomenar hereu.
1333	«Lo mal any primer» és com es coneix l'any 1333, a causa de la mala collita de blat. Marca l’inici d’una sèrie de crisis durant tot el segle 14: fam el 1333; Pesta Negra 1348 i 1351; plaga de llagostes el 1358; noves epidèmies el 1362, 1371 i 1374; terratrèmol el 1373; de nou fam el 1373-1374; fallides de bancs i caiguda dels preus dels tèxtils el 1381; disturbis urbans el 1391. La població surt del segle 14 minvada. Tot plegat interromp l'expansió territorial de la Corona catalanoaragonesa i la prosperitat adquirida en els segles anteriors.
1336-1387	Regnat d’en Pere III el Cerimoniós. És sobirà de la Corona catalanoaragonesa amb els títols de rei d'Aragó, de València, de Sardenya i comte de Barcelona (1336-1387). Més tard és també rei de Mallorca (1343-1387), duc d'Atenes i de Neopàtria (1381-1387) i finalment comte d'Empúries (1386-1387). El seu regnat és d’una conflictivitat permanent tant pel seu caràcter bel·licós com pels anys de crisi econòmica i social d’aquests anys (els pitjors de la baixa edat mitjana, és a dir, els segles 11 a 15).
1337-1453	Guerra dels Cent Anys, un conflicte intercalat amb treves més o menys llargues, que enfronta durant gairebé cent setze anys, el regne d'Anglaterra amb el de França.
1343-1344	Pere el Cerimoniós envaeix Mallorca, s’enfronta amb Jaume III de Mallorca i el desposseeix dels seus dominis —les Illes, comtats de Rosselló i Cerdanya—, que són annexionats a la casa de Barcelona. Algunes de les seves possessions situades en territori francès, com Montpeller i les baronies d’Omeladès i Carladès, romanen sota el control de Jaume III.
1347-1348	Guerra de la Unió: els nobles aragonesos i valencians i el braç popular de les ciutats s’aixequen contra Pere el Cerimoniós, tot prenent com a pretext la proclamació de Constança d'Aragó —filla del rei— com a hereva del tron. Les classes populars, després d'un seguit de males collites, protesten contra l'autoritarisme de Pere el Cerimoniós i la seva càrrega fiscal, que té per objecte finançar les seves conquestes exteriors. Catalunya es mantingué fidel al rei. Són derrotats, respectivament, a les batalles d'Épila (Aragó) i de Mislata (País Valencià).
1347-1351	Inici de l'època de les grans pestes, que afavoreix la concentració de la riquesa en poques mans i permet així el manteniment del gran comerç, la banca i les fortunes privades fins a mitjan segle 15. La primera gran onada es produí el 1348 i la segona el 1351.
1349	Jaume III de Mallorca ven Montpeller a Felip VI de França per tal de finançar la lluita per la recuperació de les seves antigues possessions. Mort a la batalla de Llucmajor (Mallorca) en la que s’enfronta a Pere el Cerimoniós.
1350	Pere el Cerimoniós funda la Universitat de Perpinyà.
1354	Els genovesos, que havien ocupat l’Alguer l’any anterior, són foragitats de Sardenya pel rei Pere el Cerimoniós. L’Alguer es converteix en una de les principals posicions catalanoaragoneses, on encara en l'actualitat roman vigent la llengua catalana.
1356-1369	Conflicte bèl·lic amb Castella, superior en termes demogràfics i econòmics, conegut com a Guerra dels Dos Peres. S’enfronten Pere el Cerimoniós i Pere I de Castella el Cruel. Les causes de la guerra es troben en les pretensions del monarca castellà sobre les terres del sud del Regne de València. La guerra s’acaba amb el mort de Pere I de Castella.
1358	Plaga de llagosta, que afecta una economia ja malmesa per la guerra amb Castella.
1359	Les Corts Catalanes creen la Diputació del General o Generalitat. Vetlla pel compliment de les constitucions i altres lleis catalanes.
1362	Reapareix la pesta: mortaldat dels infants, ja que afecta principalment els sectors més joves de la població.
1363	El marquesat de Tortosa s'incorpora a la corona barcelonina.
1371	Mortaldat dels mitjans (adults) en l'anomenada «pesta dels mitjans».
1373	Terratrèmols als Pirineus catalans (a Ribagorça i la Vall d'Aran). És el primer terratrèmol documentat de Catalunya. Comporta la destrucció de gairebé la totalitat del poble de Montclús, a la Noguera i inclús arriba a causar algun desperfecte al monestir de les clarisses, situat al barri de Pedralbes de Barcelona.
1375	Fluctuació del preu dels articles de primera necessitat.
	Epidèmia a Barcelona i fam a l'Empordà.
1378	Cisma d'Occident: dos papes de l’Església catòlica rivals, l'un establert a Roma i l'altre a Avinyó, es consideraven l'únic i legítim papa. El rei català opta per la neutralitat. El cisma es resol finalment amb el Concili de Constança (1417), que estableix de nou un únic papa reconegut per tota la Cristiandat.
1380	Pere el Cerimoniós incorpora a la Corona els ducats d'Atenes i Neopàtria. Els havien conquerit a principis del segle 14 (1311) els almogàvers de la Companyia Catalana i es constituïren en ducats i que, amb giravolts constants, varen dependre de Frederic III de Sicília i també del IV abans d’entrar a la Corona catalanoaragonesa.
	Inici del cicle depressiu fruit, en part, de la impossibilitat de fer front a les creixents despeses de les campanyes bèl·liques de Pere el Cerimoniós. Els propietaris de les terres incrementen la pressió sobre els pagesos per augmentar els beneficis el que comporta agitacions pageses espontànies de tipus violent i místic al Principat.
1381-1383	Fallida dels principals bancs privats barcelonins, gironins i perpinyanesos.
	Epidèmia registrada en les cròniques gironines.
1386-1387	Pere el Cerimoniós comte d'Empúries (1386-1387).
1387	El mes de gener mor Pere el Cerimoniós. Fou succeït per Joan el Caçador, el més gran dels seus fills barons.
1387-1396	Regnat de Joan I el Caçador. D’inclinacions francòfiles, trenca amb la política anglòfila del seu pare i s’acosta a França. El seu regnat és caòtic tant en l'àmbit administratiu com econòmic, però no en l'àmbit intel·lectual, on sobresurt l'humanista i escriptor barceloní Bernat Metge (1346-1413).
	Aliança amb França. Suport al papa d’Avinyó Climent VII i no al de Roma en la qüestió del Cisma d'Occident.
1387-90	Pèrdua dels ducats catalans d’Atenes i de Neopàtria conquerits pels florentins.
1391	Primers disturbis urbans: incendi de les cases dels rics i del barri jueu a Girona, Barcelona, València, Lleida i Perpinyà.
1393	Joan I institueix a Barcelona els Jocs Florals, un certamen literari per a premiar el gènere poètic.
1396	Joan I el Caçador mor amb 45 anys sense descendència masculina. El succeeix el seu germà i fill segon de Pere el Cerimoniós, Martí l'Humà. És contestat per Mateu I de Foix en virtut del seu matrimoni amb Joana d'Aragó i d'Armanya, filla del recentment rei difunt Joan. Les tropes de Mateu intenten, endebades, envair el Principat dues vegades.
1396-1410	Regnat de Martí l'Humà. S'afirma que va ser un home moderat, de caràcter benigne i amb un temperament més tranquil i reposat que el que havia caracteritzat el seu pare o el seu germà, cosa que li va proporcionar més paciència i més voluntat de negociar.
1400	Minva durant mig segle el període de pestes. S’inicia una època de relativa estabilitat i certa tendència alcista, que dura uns quaranta anys, en què persisteixen, però, els símptomes de crisi.
1401	Creació de la Taula de Canvi de Barcelona, que és considerat el primer banc públic d'Europa.
1408	El papa d'Avinyó Benet XIII (més conegut amb el nom de Papa Luna), perd el suport de França el 1397 i la política de suport de la Corona catalanoaragonesa a Benet culmina amb el trasllat de la cort papal d'Avinyó a terres catalanes.
1409	Martí el Jove, rei de Sicília i hereu de la Corona catalanoaragonesa, mor sense descendència legítima i llega el seu reialme a son pare Martí l'Humà.
1410	Mort el Sobirà de la Corona catalanoaragonesa Martí l'Humà sense descendència legítima i sense haver designat successor. Comporta la fi de la dinastia barcelonina o casal de Barcelona, el principal llinatge nobiliari de la Corona catalanoaragonesa.
1410-1412	Període d'Interregne en què el tron de la Corona catalanoaragonesa és vacant.
	La Generalitat designa 12 prohoms per a la direcció del país. Lluites civils entre els dos màxims pretendents al tron: Jaume d'Urgell, que havia estat lloctinent i governador general dels regnes sota Martí l'Humà i Ferran d'Antequera, net de Pere el Cerimoniós i de la rica dinastia castellana dels Trastàmara.
La dinastia castellana dels Trastàmara (1412-1516)
1412-1416	Breu regnat del castellà Ferran I d'Antequera, elegit a Casp pels compromissaris dels tres regnes de la Corona catalanoaragonesa (els Regnes d'Aragó i el de València i el Principat de Catalunya, o Comtat de Barcelona).
1413	Les Corts de Barcelona de 1413 convocades per Ferran I d'Antequera aprova la constitució contra els pagesos remença, que permet al senyor expulsar al pagès que abandoni el mas. Els pagesos de remença planten creus, excaven fosses i altres senyals de mort davant llurs masos.
1415	Ferran I abandona el suport al papa d'Avinyó Benet XIII.
1416	A l’edat de trenta-cinc anys mort a Igualada, mentre anava de Barcelona a Castella, Ferran I d'Antequera, afectat d'uns violents còlics nefrítics.
1416-1458	Regnat d’Alfons el Magnànim, el fill primogènit de Ferran I d'Antequera. És un castellà educat al municipi de Valladolid de Medina del Campo. Es dedica sobretot a consolidar i ampliar l’imperi mediterrani, que arriba a incloure Nàpols. Sota el seu regnat és màxima l’expansió territorial de la Corona catalanoaragonesa.
1422	Constitució Havents a cor, intent de protecció de la indústria catalana contra la competència estrangera. Prohibeix la importació dels draps de seda, d’or i de llana. No s’aconsegueix implantar a causa de la forta oposició dels comerciants importadors de teixits.
1427-1428	Terratrèmols que destrueixen Olot i Amer.
1432	El rei Alfons embarca cap a Nàpols, que esdevé el centre de la seva política imperial.
1433	Incidents entre l'oligarquia barcelonina i els estaments inferiors de la ciutat, que demanen una major representació en el govern municipal. Miquel Ros, cònsol de la mar dels mercaders, encapçala una protesta simbòlica contra el domini de la Biga.
1438	Inici de les tensions socials a Barcelona, que conformaran, a mitjan segle, l'aparició de la Biga i la Busca (o estella, en oposició a les bigues dels edificis). Són els dos bàndols polítics en què es divideixen els habitants de la ciutat de Barcelona al segle 15. El primer és fonamentalment el partit dels terratinents rendistes i el segon el dels mercaders i artesans.
1440-1445	Fase aguda de la depressió.
1442	Alfons el Magnànim conquereix Nàpols. Hi trasllada la cort en l’esplendorosa Itàlia renaixentista i ja no torna a la Península. Mentre el Principat no surt de la depressió, Itàlia està ja en la seva època més esplendorosa: el Renaixement. Boccaccio ja ha publicat el Decameró fa gairebé cent anys (el 1353) i les obres de la cúpula de Santa Maria del Fiore de Florència ja han finalitzat feia uns sis anys. Alfons, oblidant els seus orígens, es dedica a la política mediterrània més com un rei italià que com un de la Corona catalanoaragonesa.
1448	El rei permet les lliures reunions dels pagesos remences en la seva lluita per alliberar-se dels mals usos dels senyors, un conjunt de costums feudals, generalment gravàmens i maltractaments, a què estaven sotmesos els pagesos per part del seu senyor.
1450	Caiguda del gran comerç. Nou cicle epidèmic intens que es perllonga, de forma intermitent, fins al segle següent.
	Pagesos i menestrals s'alcen contra els senyors de la Ciutat de Mallorca. És l’anomenada revolta dels «forans», ja que els que no vivien a Ciutat («forans») s’alcen contra els «ciutadans». Dura uns quatre anys i acaba amb una dura repressió.
	Alfons el Magnànim funda la Universitat de Barcelona.
1452	El príncep albanès Skandërbeg, enfrontat amb els turcs otomans, es fa vassall d’Alfons el Magnànim. Albània i Eslovènia s’incorporen a l’imperi d’Alfons.
	La Busca guanya el poder municipal de Barcelona.
	Devaluació monetària, signe de la debilitat de les condicions productives.
	Fi de la Guerra dels Cent Anys, una sèrie de conflictes entre França i Anglaterra que s’inicien el 1337.
	Els turcs otomans conquereixen Constantinoble. Significa la fi de més de mil anys d'existència de l'imperi romà d'Orient. A patir d’ara la Mediterrània, principalment en la seva part oriental, es va convertint amb una zona dominada pels otomans.
1455	Abolició momentània dels mals usos dels senyors contra els seus vassalls pagesos de remences.
1457	La Busca ajuda els pagesos remences alçats a Sant Andreu i Montcada.
1458	Mort d'Alfons el Magnànim al Castell de l'Ou de Nàpols. Alfons portava vivint a Nàpols des de 1442 on es va envoltar d’una enorme cort renaixentista. La corona catalanoaragonesa passa al seu germà Joan II de Catalunya-Aragó, però la corona de Nàpols la reserva pel seu fill natural Ferran I de Nàpols.
1458-1479	Joan II Sense fe, germà d'Alfons IV i nascut a Medina del Campo (Corona de Castella), sobirà de la Corona catalanoaragonesa.
1462	Guerra Civil Catalana: Els sectors burgesos de la Biga, el partit dels terratinents rendistes, s’enfronta a Joan II. La noblesa i la clerecia lluiten contra el rei i contra la burgesia de la Busca i els remences. Aragó, València i Sicília resten fidels al rei.
1462-1472	La guerra civil porta la crisi al seu punt àlgid.
1469	Casament del fill de Joan II, l'infant Ferran (el futur Ferran II d'Aragó el Catòlic) amb la infanta Isabel de Castella (futura Isabel I de Castella).
1472	El rei Joan II aconsegueix entrar a Barcelona i obliga els rebels a retre-li obediència. Aquell mateix any es realitzà la Capitulació de Pedralbes, que posà fi al conflicte armat entre els dos bàndols.
1475	Ocupació dels comtats de Rosselló i Cerdanya pel rei de França.
1479	Mor a Barcelona Joan II que és enterrat al Monestir de Poblet. A la Corona catalanoaragonesa el succeeix el seu fill Ferran el Catòlic.
1479-1516	Ferran II el Catòlic, rei de la Corona catalanoaragonesa i darrer de la dinastia castellana dels Trastàmara. Es produeix la unió dinàstica entre Castella i el Regne d’Aragó en estar casat amb la reina de Castellà i de Lleó. Malgrat que les dues corones mantenen les seves pròpies estructures, la Corona catalanoaragonesa passa en un segon pla i perd les competències en les relacions internacionals. Ferran II és el darrer monarca de la Corona catalanoaragonesa de la dinastia dels Trastàmara, ja que a la seva mort, és substituïda per la centreeuropea dels Habsburg (o casa d'Àustria) que regnen durant dos segles.
	El matrimoni entre Ferran el Catòlic i la reina Isabel I de Castella comporta la regressió de l'ús del català en els àmbits d'ús escrit i en els gèneres formals. És l'episodi anomenat «Decadència». El català no es recuperaria com a llengua culta fins a la Renaixença catalana en el segle 19.
1479-1521	València esdevé la capital financera de les empreses de la monarquia, però els profits polítics que en treu són minsos.
1481	Constitució de l'Observança, reforma de l'organització constitucional catalana. Estableix el principi de submissió del poder reial a les lleis aprovades en Corts Catalanes. Amb aquesta promulgació, s'obliga totes les autoritats a jurar fidelitat a les lleis catalanes.
	Ferran II declara anticonstitucional la suspensió dels mals usos, ordenada per la pragmàtica del rei Alfons IV l'any 1455 i retorna als senyors els drets sobre remences.
1483-1487	Ferran II introdueix la Inquisició castellana arreu dels Països Catalans amb forta oposició arreu.
1484-1486	Segona Guerra dels Remences. Els pagesos se senten traïts per la decisió del rei Ferran II de retornar el 1481 als senyors els drets sobre remences i s’alcen contra ell. La rebel·lió dura fins que Ferran dicta la sentència arbitral de Guadalupe el 1486, que aboleix els drets abusius dels senyors sobre remences.
1486	Ferran el Catòlic dicta la sentència arbitral de Guadalupe. Pretenen solucionar els conflictes entre els pagesos vassalls («remences») i els seus senyors feudals, conflictes que ha motivat les dues guerres dels remences. Estableix que, si el pagès fa un pagament al seu senyor, s'extingeixen una sèrie de drets degradants que tenen els senyors sobre els seus pagesos.
1487	La pacificació i reorganització de Catalunya portada a terme per Ferran II, a finals del segle 15, fa que aquesta surti, en part, del col·lapse econòmic que ha patit durant els decennis anteriors. Barcelona sembla recuperar la seva preponderància, enfront de València que ha ocupat durant el segle 15 el buit deixat per una Catalunya en franca decadència i empobrida per la guerra civil (1462). Però malgrat uns primers intents de recuperació econòmica d'inspiració proteccionista, la crisi persisteix.
1490	Es publica a València la novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc del valencià Joanot Martorell.
1492	Expulsió dels jueus.
	Descobriment d’Amèrica.
1493	Recuperació dels comtats de Rosselló i Cerdanya al rei de França.
	Creació de l'Audiència Reial, màxim òrgan judicial del Principat.
	Reforma monetària que provoca una certa estabilització dels preus.
1494	Creació del Consell Suprem d'Aragó, organisme consultiu de la corona. És una de les peces de la nova administració central per als afers de tota la Corona catalanoaragonesa (la Confederació catalanoaragonesa).
1497	Mor l’escriptor valencià Joan Roís de Corella, darrer gran escriptor d’una època en què València ha acaparat el monopoli de la cultura catalana.
1499	Fundació de la Universitat a València.
1516	A la mort del Ferran el Catòlic, Carles I (futur emperador del Sacre Imperi Romanogermànic com a Carles V) hereta el govern efectiu del regne catalanoaragonès, jurídicament en poder de la seva mare Joana I la Boja. La dinastia dels Trastàmara és substituïda per la dels Habsburg (o casa d'Àustria) que regnen fins a 1714.
Dinastia centreeuropea dels Habsburg, o casa d'Àustria (1516-1714).
1516	Unió de la monarquia de la Corona catalanoaragonesa la del Regne de Castella sota la dinastia dels Habsburg que es converteixen en sobirans de la Corona catalanoaragonesa i de Castella i de Lleó. A partir d’ara, el sobirà de la Corona catalanoaragonesa és el mateix que el de la Corona de Castella. S’inicia una progressiva integració dels regnes de la Corona catalanoaragonesa en el conjunt de la hispànica. Aquesta integració és respectuosa amb les llibertats locals, però es reafirma un centralisme castellà.

Depressió demogràfica i abandó rural

El febrer de 1336 comença el llarg regnat de Pere III el Cerimoniós (dura uns cinquanta anys, fins a 1387). Fou sobirà de la Corona catalanoaragonesa^[1] amb els títols de rei d'Aragó, de València, de Sardenya i comte de Barcelona (1336-1387). Més tard fou també rei de Mallorca (1343-1387), de dos territoris de la Grècia actual, Atenes i Neopàtria (1381-1387) i finalment comte d'Empúries (1386-1387). Pere havia nascut a Balaguer, a l'actual província de Lleida, i va començar el seu regnat, quan no tenia ni 20 anys, en una època en què s’iniciaven, en paraules de Josep Fontana, «els mals temps que començarien el 1333, «lo mal any primer», en què les males collites van disparar els preus del blat, i seguirien el 1347, «l’any de la gran fam», preparant el terreny per a les successives escomeses de la pesta el 1348, 1351 i 1362.»^[2] Aquest període de crisis s’inicia el 1333 s’allarga fins a la fi de l’edat mitjana (finals del segle 15). Fou un període arduós i de crisi pregona que afectà tot l'Occident. Dins els territoris catalans la crisi se significà per l'esfondrament demogràfic i per un creixent malestar social que menà, vers la segona meitat del segle 15, a l'exacerbació del problema remença^[3], a l'esclat de la revolta dels Forans a Mallorca (1450-53), a la Guerra Civil Catalana (1462-72). Vers 1365-1370, data dels primers fogatges^[4], la població, concentrada principalment a les ciutats, es veié reduïda a uns 850.000 habitants —500.000 del Principat, 300.000 del regne de València, 50.000 de les Illes.

Erupucions volcàniques podrien haver portat la pesta negra a Europa
La Pesta Negra, un brot de pesta bubònica que va matar fins al 60% de la població de l'Europa medieval, pot haver estat posat en marxa per l'activitat volcànica al voltant de 1345. El bacteri de la pesta, Yersinia pestis, es transmet per les puces que s’alimenten de rosegadors i després arriben als humans picats per puces infectades. No està clar què va provocar l’epidèmia del segle 14 a Europa, però les fonts històriques suggereixen que el transport de gra des del Mar Negre fins a Itàlia podria haver-hi jugat un paper. Per dilucidar el paper del clima, els investigadors van revisar evidències sobre el clima a partir de dades d’anells de creixement d’arbres, nucli de gel i cròniques escrites. Els observadors al Japó, la Xina, Alemanya, França i Itàlia, tots de manera independent, van informar de menor insolació i més ennuvolament entre el 1345 i el 1349. Això probablement va ser el resultat d’una erupció volcànica rica en sofre – o de diverses erupcions – en una ubicació tropical desconeguda. A més, van trobar documents oficials que mostraven que, davant la fam causada pel fred i les males collites, les autoritats italianes van implementar un pla d’emergència per importar gra dels mongols de l'Horda d’Or al voltant del mar d’Azov —al nord el mar Negra i al sud-oest de Rússia— el 1347. Precisament perquè aquestes societats practicaven una excel·lent prevenció de la fam, el bacteri de la pesta va arribar a Itàlia com a passatger clandestí amb el gra. New Scientist, 13/20 December 2025, pàg. 14. Martin Bauch & Ulf Büntgen. Climate-driven changes in Mediterranean grain trade mitigated famine but introduced the Black Death to medieval Europe https://doi.org/10.1038/s43247-025-02964-0

En aquest context de pregona crisi, Pere III va guerrejar per mantenir i ampliar l’imperi que havia heretat. Entrà en la guerra venecianogenovesa contra Gènova, al costat de Venècia, perquè els genovesos promovien revoltes a Sardenya. També va entrar en guerra amb Castella (la Guerra dels Dos Peres) que intentava recuperar els territoris murcians que havien passat al Regne de València. Així mateix, reintegrà definitivament el Regne de Mallorca a la Corona catalanoaragonesa, que es mantindrà fins als Decrets de Nova Planta de 1714 promulgats per Felip V i que posen fi a l'ordre constitucional dels Països Catalans. En un entorn de forta crisi, les despeses d’aquestes guerres impactaren de forma important sobre la hisenda i el deute públic s’incrementà considerablement.

La pesta provoca una redistribució de la població. Els centres urbans, delmats per la pesta, foren refets per camperols a la recerca de treball, cosa que explica l'aparent continuïtat de la població urbana en perjudici de la ruralia, on, en realitat, les epidèmies no foren tan intenses. Heus ací una de les causes de la crisi rural i de la seva aparició una mica abans que els conflictes urbans.

La davallada demogràfica i la disminució de la producció agrícola eren un fet a mitjan segle 14, quan a l'augment del deute públic se sumà la devaluació monetària. En conjunt, constituïen les manifestacions d'una crisi econòmica, però la situació se sostingué en un cert nivell gràcies a la persistència de l'activitat mercantil, sobretot marítima, fins a mitjan segle 14. Fou, doncs, la minva del comerç allò que comportà la caiguda de la producció i l'extensió de l'atur i que més accentuà els problemes monetaris i els conflictes socials.

Llotja de Mallorca. El desenvolupament del comerç en la baixa edat mitjana propicià la construcció de llotges o grans sales on realitzar els tractes comercials. Pere el Cerimoniós autoritzà la construcció de la gran sala gòtica de Barcelona, que s'acabà el 1392, i cinc anys després s'inicià la de Perpinyà. La Ciutat de Mallorca evidencià el paper cabdal que tingué en el segle 15 construint una de les peces més delicades i airoses del gòtic civil: la Llotja. El model influí, poc després, en la construcció de la Llotja de València (1482) i, dins els límits de la corona catalanoaragonesa, en la llotja renaixentista de Saragossa. La Llotja de Mallorca fou encarregada a Guillem Sagrera, arquitecte mallorquí, una de les principals figures del Quatre-cents català. Fou bastida entre 1426 i 1448 i és de proporcions harmonioses per l'equilibri tan mediterrani de la composició de la façana i de l'espai interior. La sala, concebuda com un rectangle, quasi quadrat, està integrada per dotze tramades de volta de creueria sobre pilars que prenen forma helicoidal, atorgant a l'espai un ritme dinàmic, fascinant a la visió, similar a un bosc de palmeres de pedra. Grans finestrals amb adornament gòtic flamíger s'obren als murs de llevant, ponent i migjorn. L'exterior ens presenta una resolució també harmoniosa, amb la disposició en els quatre angles d'esveltes torres emmerletades i un coronament de calats, molt al gust flamíger del moment.

Inquietud social, estagnació urbana

Una mala collita, enverinada per la depressió econòmica, podia ser l'origen de nombrosos avalots urbans. Cal remarcar, en alguns casos, la vinculació dels moviments populars amb un intent de reforma municipal per part de grups o partits que pretenien participar en el poder per resoldre els problemes de les ciutats. Així ocorregué a Barcelona, el 1386, sota els auspicis del rei Pere el Cerimoniós (1319-1387), que permeté fins i tot la formació del sindicat d'uns reformadors populars que havien formulat un projecte de renovació municipal.

Pere el Cerimoniós patí una sèrie de desfetes bèl·liques al final del seu regnat que provocaren l'endeutament de les hisendes reial i dels municipis i, de retop, una fallida de banquers barcelonins i gironins. El declivi econòmic tingué tanta repercussió en les capes populars, que fou aleshores que començaren els primers atacs organitzats contra el poder de l'aristocràcia urbana per obra dels partits anomenats reformadors.

El 1387 mort Pere el Cerimoniós i fou succeït per Joan I el Caçador, el més gran dels seus fills mascles i anomenat també Joan I d'Aragó. Fou sobirà de la Corona catalanoaragonesa amb els títols principals de rei d'Aragó, de Mallorca, de València i de Sardenya i Còrsega, i comte de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya (1387-1396); i duc de Girona (1351-1397). Començà a regnar a l'edat de 37 anys i regnà només nou anys, ja que morí el 1396 a l'edat de 46 anys. A diferència de son pare, no fou un rei especialment bel·licós, sinó pacífic i reposat. Però «es va voltar [...] de gent incompetent i poc escrupolosa, que saquejaven els seus béns i explotaven el país, sense importar-los l’empobriment general».^[5]

La destrucció de call de Barcelona
Barcelona, 5 d’agost del 1391. [...] Una turbamulta formada per gent de totes les edats i condicions —des de cavallers fins a rodamons desclassats— esbotzava la porta de llevant de la muralla del call, situada sobre el quadrant nord-oest de l’actual plaça Sant Jaume, i, un cop a l’interior de l’històric barri jueu barceloní, es lliurava al saqueig dels obradors i cases del barri i a l’assassinat de les persones [...] que defensaven les seves llars i els seus negocis. L’assalt al call de Barcelona se saldaria amb la mort d’entre 250 i 300 veïns, i amb la destrucció —per sempre— del call més ric i més poblat dels països de la Corona catalanoaragonesa. [...] Aquella part del poble que va participar en aquella orgia de sang i de mort ho va fer per un interès purament material. No tan sols van rampinyar diners, joies, aliments i roba de les cases, i eines de treball i matèria primera dels obradors. També van destruir tots els documents bancaris, i, a falta d’un registre general, tots aquells deutes van quedar extingits. Marc Pons. Per què el poble de Barcelona va destruir el call de la ciutat? El Nacional, Barcelona. Dissabte, 9 d'agost de 2025. 05:30 ^[6]

L'estiu del 1391 fou tràgic per a quasi totes les jueries dels Països Catalans. Va ser quan va arribar l'onada de persecució dels jueus que havia recorregut ja el Regne de Castella. Es traduí en l'assalt i destrucció, sense que les autoritats ho poguessin aturar, dels calls de Girona, Barcelona, València, Perpinyà, Mallorca, Lleida, entre d'altres, amb la mort de molts jueus i la conversió forçada de molts altres. En rigor, constituí una derivació de les tensions internes d'una societat de miseria, sobreexplotada i regida per una política de grandesa militar. Els responsables dels atacs foren condemnats a la pena capital.

La repressió del rei Joan I inicia un període d'ordre que s'estengué fins a mitjan segle 15, quan tingué lloc una nova etapa d’altercats en enfrontar-se els bàndols polítics de la ciutat de Barcelona de la Biga i la Busca.

De Joan el Caçador a Alfons el Magnànim (1396-1416)

Joan I morí el maig de 1396 i com que no tenia descendència masculina, fou succeït pel seu germà Martí l'Humà que regnà uns escassos 14 anys. Morí també sense descendència masculina legítima el 1410 essent, per tant, el darrer rei, per línia directa, del casal de Barcelona. Per escollir un successor al tron es reuniren nou notables, representants del Regne d'Aragó, del Regne de València i del Principat de Catalunya (tres per estat) en l’anomenat el Compromís de Casp. L’escollit fou el castellà Ferran d'Antequera, que introduí la dinastia dels Trastàmara a la Confederació catalanoaragonesa. Els motius d’aquesta elecció no són evidents. S’ha arguït que els interessos agraris feudals aragonesos, els lligams de l'aristocràcia mercantil valenciana amb el comerç llaner castellà i la creença de l'oligarquia aristocràtica burgesa barcelonina de poder imposar més fàcilment el pactisme a un rei foraster que no pas a un del país decantaren la balança cap al candidat castellà. Per la seva banda, l’historiador barceloní Josep Fontana creu que «caldria explorar seriosament el suggeriment de Vicens [l’historiador gironí Jaume Vicens i Vives, 1910-1960], que pensa que van ser els interessos de la noblesa catalana menor, la més afectada per la crisi i la més amenaçada per les reivindicacions camperoles, i els del patriciat urbà —els «ciutadans honrats»^[7] que componien el grup dels «majors» que dominaven el govern de les ciutats, que temien l’ascens de mercaders i menestrals— els que van rebutjar d’entrada Jaume d’Urgell, l’hereu més proper a la casa comtal de Barcelona. Una idea que d’alguna manera compartia l’anònim autor de La fi del comte d’Urgell, quan denunciava «la gran culpa e malfactura del ciutadans de Barcelona» i la "desídia e pusil·lanimitat del stament de la milícia e dels nobles e altres senyós de aquest Principat".»^[8]

Ferran I d'Antequera morí jove (trenta-cinc anys) i el seu regnat no durà ni quatre anys. El succeí el seu fill primogènit, Alfons el Magnànim, un castellà educat a Castella. Aquest fou més afortunat i el seu regnat com a rei de la Corona catalanoaragonesa dura uns quaranta-dos anys (1416-1458).

Llista de reis de la Dinastia Trastàmara a la Corona catalanoaragonesa
Anys regnat	Rei	Lloc de naixement
1412-1416	Ferran I d'Aragó el d'Antequera	Medina del Campo (Corona de Castella)
1416-1458	Alfons IV d'Aragó el Magnànim	Medina del Campo (Corona de Castella)
1458-1479	Joan II d'Aragó, el Sense Fe	Medina del Campo (Corona de Castella)
1479-1516	Ferran II d'Aragó el Catòlic	Palacio de los Sada (Regne d'Aragó)
1516-1555	Joana I d'Aragó la Boja (*)	Toledo (Corona de Castella)
(*) Regnà com a titular juntament amb el seu fill Carles d'Habsburg, que ho feia de facto.

La Busca: una temptativa de reforma municipal

Al voltant de 1450, Alfons el Magnànim, mogut pel seu conseller Galceran de Requesens, governador general del Principat, afavorí la constitució, en el municipi de Barcelona, d'un partit que aplegà, amb el nom de la Busca, els contraris a l'oligarquia que exercia el poder municipal i que componia la Biga. D’aquí el seu nom, «Busca», és a dir, «estella», en oposició del nom de l’altre partit («Biga», és a dir, les «bigues» dels edificis). Estava integrat per un centenar de representants dels mercaders, artistes i menestrals.

L'aliança de Requesens amb el grup reformador de la Busca es materialitzà, el 1452, en la creació de l'anomenat «Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona» continuador, en certa manera, del creat l'any 1386 sota els auspicis de Pere el Cerimoniós. La Busca propugnava, principalment, la devaluació de la moneda, l'adopció de mesures proteccionistes, així com el sanejament de l'administració municipal. Notem que el sindicat buscaire fou paral·lel i contemporani del sindicat remences, també creat amb anuència del rei Alfons el Magnànim.

El domini de la situació pel governador, en detriment de la influència de la reina Maria de Castella, lloctinent del rei Alfons en els regnes de la Corona catalanoaragonesa, evità greus agitacions populars, que el rei temia no pas sense raó, bo i recordant la del 1437, a la mateixa Barcelona, o la dels forans mallorquins, encara no ben sufocada. Precisament, en aquesta darrera circumstància, el poble barceloní s'havia manifestat contra l'autoritat municipal quan els consellers de la Biga volgueren trametre la galera de guàrdia a Mallorca en ajut de la Ciutat contra els pagesos.

Pocs anys després, el 1458, mor a Nàpols Alfons el Magnànim en plena guerra contra els genovesos (Guerra catalanogenovesa 1454-1458). A la Corona catalanoaragonesa fou succeït pel seu germà, l'autoritari Joan II d'Aragó, dit el Sense Fe, mentre que el Regne de Nàpols va quedar per al seu fill natural, l'infant Ferran (fill de la seva amant Giraldina Carlino). Joan II, igual que son germà difunt, havia nascut i educat a Castella.

Pocs anys abans de la mort del rei Alfons, el 1453, la Busca aconsegueix el suport reial —mitjançant el governador Galceran de Requesens— i l’accés al govern municipal monopolitzat per la Biga. El triomf sobre els potentats de Barcelona del governador i dels buscaires, que implantaren la reforma del municipi en un sentit més democràtic, fou efímer. La represa del poder per l'oligarquia urbana resultà un fet el 1462, quan esclata la Guerra Civil Catalana (1462-1472) entre el rei Joan II el Sense Fe i els estaments superiors del país (els partidaris de la Biga, és a dir, els terratinents rendistes). Ací s'ha de situar la resistència del «Sindicat dels Tres Estaments», que aleshores ja actuava fora de la llei —fou desfet el mateix 1462—, en el denominat complot de Sant Maties de 1462.^[9] La repressió organitzada per la Biga arran d’aquest complot junt amb el problema de remença poden ser considerats com el preludi i causes de la Guerra Civil Catalana que s’inicia aquell mateix any 1462 i que dura uns deu anys (fins a 1472).

La cort de Nàpols, centre d'una política imperial (1442-1458)

El control de les rutes comercials mediterrànies era part indestriable de la política clarament expansionista de la corona catalanoaragonesa. Alfons IV el Magnànim continua l’expansió Mediterrània i aconsegueix la màxima expansió geogràfica. Abans, però, de poder continuar l’expansió, s’enfronta amb una revolta a Sardenya contra el domini català. El 1420, quatre anys després de ser coronat rei de la Corona catalanoaragonesa, derrota els rebels sards i reconquista l'illa.

Pacificada Sardenya, l'objectiu del monarca fou el regne de Nàpols. Ja en els anys 1421-23, el rei català intentà d'apoderar-se'n, però fracassà i no fou fins a la mort de la reina Joana II de Nàpols sense descendència (1435) que es desfermà la lluita de les potències mediterrànies per emparar-se del tron napolità. Els catalans, els angevins —el Comtat francès d'Anjou—, el regne de França i els estats itàlics —Santa Seu, Milà, Florència, Venècia, Gènova— intervingueren en la llarga lluita militar i diplomàtica que, finalment, dugué Alfons IV a la corona de Nàpols, l'any 1442.

A partir d'aquell moment, la cort reial catalanoaragonesa se situà, fins a la mort del sobirà el 1458, a Nàpols, mentre la seva muller, la reina Maria de Castella, restava com a lloctinent del Principat i el germà del rei, Joan —que de fet el va acabar succeint en la Corona catalanoaragonesa—, com a lloctinent d'Aragó i de València. La cort de Nàpols esdevingué ràpidament un focus de cultura humanista i s'imbuí ràpidament de l'esperit del quatrocento itàlic —la primera fase del moviment conegut com a Renaixement. La seva fastuositat i volada cultural tenien expressió en les persones que envoltaven el monarca: el poeta Panormita, el filòsof Lorenzo Valla, l'historiador Bartolomeo Facio, o el filòleg Gianozzo Manetti; la cultura catalana es beneficià d'aquest patrocini reial: el vigatà Andreu Febrer tingué càrrecs a Sicília; el valencià Joan Olzina i el barceloní Arnau Fenolleda va ser secretaris reials; el cavaller i poeta valencià Jordi de Sant Jordi i l'escriptor i cavaller també valencià Ausiàs March, i altres van sojornar-hi.

Des de Nàpols, Alfons IV realitzà la seva política itàlica destinada a salvaguardar els interessos dels regnes catalans continentals davant França i a mantenir la influència a tota la Mediterrània. En aquest sentit, les pràctiques expansionistes del monarca tenien l'objectiu de controlar les línies marítimes comercials i fer front a la potència de Gènova, secular antagonista comercial dels Països Catalans.

L'amenaça turca feu que els regnes balcànics demanessin l'ajut i la protecció del rei català, el nom del qual es veié així lligat al de territoris com Bòsnia, Arta, Sèrbia, Albània. Això no obstant, la participació d'Alfons IV en els afers balcànics fou més aviat formal i mai excessivament compromesa. En definitiva, el rei catalanoaragonès només tenia, segons l’historiador Vicens Vives, la intenció de «defensar les rutes comercials devers l'illa grega de Rodes i la ciutat egípcia d'Alexandria» en la millor tradició de la Catalunya amb pretensions hegemòniques en el comerç marítim; el monarca mateix, com a important navilier participava d'aquests interessos.

Tanmateix, aquesta política expansiva d’Alfons IV coincidí amb la davallada del gran comerç i amb l'esclat de la fase més aguda de la llarga crisi que tingué lloc entre 1440 i 1445. Els Països Catalans, que maldaven per convertir-se en un estat modern, no comprenien les necessitats imperials de la corona i constantment enviaven ambaixadors a Nàpols que pregaven al rei que tornés. L’historiador francès Pierre Vilar observa ací una «sobrevaloració de les possibilitats del moment» i la manca de coincidència entre una classe mercantil catalana que veia disminuir els seus guanys i un rei expansionista.

El rei Alfons el Magnànim no va tornar de Nàpols i va morir el 1458. A la Corona catalanoaragonesa fou succeït pel seu germà Joan II d'Aragó, mentre que el Regne de Nàpols va quedar per al seu fill natural, l'infant Ferran (fill de la seva amant Giraldina Carlino).

L’anomenada Tavola Strozzi (1472-1473), atribuïda pels especialistes al florentí Francesco Rosselli(Museo Nazionale di San Martino, Nàpols). La taula ens mostra un conjunt de galeres que tornen victorioses de la batalla que va tenir lloc a l’illa d’Ischia el 2 de juliol de 1465, entre l’estol catalanoaragonès i napolità de Ferran I de Nàpols, fill d’Alfons *el Magnànim*, contra els partidaris de René I d’Anjou el Bo. Aquest, en un intent d’assolir la corona de Nàpols, sostingué, sense èxit, la causa dels barons napolitans revoltats contra el rei Ferran I el 1462. L’estol de galeres fa la salutació, formant una llarga filera en corba dins del port fins a arribar al Castell Nou, on es troba el rei Ferran I de Nàpols. Les galeres catalanoaragoneses i les napolitanes celebren aquesta victòria arrossegant les galeres dels Anjou preses, remolcant-les per popa, amb els rems enlaire, la tripulació emmanillada i amb els estendards d'Anjou arrossegant-les dins l’aigua, tal com era habitual a les celebracions navals de la Mediterrània. La taula també mostra una vista molt detallada de la ciutat i el port de Nàpols a la segona meitat del segle 15 (pels volts del 1473).^[10]

El conflicte remença (1380-1486)

El camp català, afectat per les a les successives onades de la Pesta Negra de 1348, 1351 i 1362, havia deixat enredera les seves èpoques de prosperitat per entrar en una conjuntura difícil. Els successius estralls demogràfics, l'enduriment de les condicions dels serfs —les persones que servien als nobles en condicions que, en l'actualitat, es considerarien properes a l'esclavitud— i l'adversitat econòmica propiciaren l'agitació dels remences, que començà entre 1380 i 1390 i es manifestà en l'avalot del Call, el 1391 —un grup violent assaltà el call de la ciutat per obligar els jueus a convertir-se al cristianisme—, i després en els atacs contra els representants reials.

Els seus objectius eren els mateixos: conservar l'extensió de llurs masos, obtenir l'abolició dels mals usos^[11] i guanyar la llibertat sense haver de pagar al seu senyor —l'abolició de la remença. Quant a les formes d'aconseguir-los, es repartien en dues tendències: d'una banda, els camperols més rics, els moderats, que organitzaven el sindicat i duien a terme les negociacions; de l'altra, els més pobres i rebels, sempre a punt de revolta.

Els moderats acudiren a la corona i assoliren, per via de l'argumentació jurídica, acompanyada de donatius a l'erari reial, una política favorable, des de Joan I fins a Ferran II el Catòlic —que va regnar entre 1479 i 1516, quan Colon va descobrir Amèrica (1492). Tot i que no cercaven de perjudicar la noblesa, els reis es mostraren amatents envers la reivindicació dels pagesos de remença: en benveieren la formació d'un «gran sindicat», constituït per més de 20.000 camperols (1448) —estudiat per Jaume Vicens Vives—, i promogueren un projecte de resolució del conflicte basat en la conversió dels mals usos en rendes o censals perpètues a pagar pels pagesos a llurs senyors. Aquest havia d'ésser, precisament, el principi en què Ferran II basà la sentència arbitral de Guadalupe, el 1486 (vegeu Continuïtat feuda), al cap d'un segle de lluites.

La reacció dels senyors, laics i eclesiàstics, contra el sindicat remença va ésser ràpida i adreçada a reprimir-ne les assemblees i deturar-ne la recaptació de quotes mitjançant la violència, l'excomunió —proclamada pel bisbe de Girona— i les amenaces de la Diputació del General de Catalunya, baluard i refugi dels estaments nobiliaris. A més, el 1461 nomenen hereu de Catalunya a Carles de Viana —el fill primogènit de Joan II— i disposen l’aixecament de l’exèrcit contra Joan II.

La Guerra Civil Catalana o Primera guerra remença (1462-1472)

Els remences hi respongueren, els uns aixecant-se en armes i els altres redoblant la defensa jurídica de llur causa davant el tribunal reial, que sentencià finalment la suspensió dels mals usos i la redempció dels remences. Aquesta decisió, que ja havia pres Alfons el Magnànim, és mantinguda pel seu germà Joan II, provocant una, tal decepció entre la noblesa, que esdevingué veritable ruptura entre aquesta i el monarca. Aquest trencament constituí una de les causes de la Guerra contra Joan II i Primera Guerra dels Remences —o Guerra Civil Catalana— (1462-1472), que enfrontà les forces tradicionals —clerecia, noblesa, burgesia de la Biga— a les pretensions arbitrals del monarca, que trobà tothora el suport de la pagesia de remença i de la menestralia buscaire. En el moment decisiu de l'inici d'aquesta llarga contesa, la Diputació del General i el Consell del Principat de Catalunya —òrgan polític creat per la Diputació en començar l'enfrontament amb el rei Joan II i que dirigí els moviments i la guerra contra el rei—, que aplegaven els interessos tradicionals, tractaren d'evitar la integració dels pagesos dins el bàndol reial per via d'oferir-los un projecte de concòrdia entre senyors i camperols on eren representades part de les peticions pageses (maig de 1462). El document no aconseguí aleshores de fer trontollar els remences arrenglerats amb el rei, però més endavant fou esmerçat com una base positiva de negociacions entre senyors i remences.

Deu anys de guerra civil —iniciada a la Garrotxa i l'Empordà i estesa com taca d'oli a quasi tot el Principat— que menaren al restabliment de Joan II, durant els quals els pagesos, dirigits per Francesc de Verntallat, mantingueren llur costosa lluita contra les forces tradicionals, no conduïren, tanmateix, a cap resolució immediata del problema remença.

El rei Joan II va morir a Barcelona el 1479 i va ser enterrat al Monestir de Poblet. A la Corona catalanoaragonesa fou succeït pel seu fill Ferran II el Catòlic, a qui havia promès en matrimoni el 1469 amb la infanta Isabel de Castella, futura Isabel I de Castella.

Segona guerra remença (1483-1486)

El conflicte dels remences encara no s’havia resolt i uns deu anys després de finalitzada Primera guerra remença (1462-1472), esclatà una segona guerra (1483-1486), estrictament pagesa i etapa darrera del conflicte, que es caracteritzà per la divisió dels remences en dos grups: el negociador dirigit per De Verntallat, que havia estat ennoblit pel rei, i l'extremista de Pere Joan Sala, que fou reduït pel lloctinent de Catalunya, l’infant Enric d'Aragó.

La sentència arbitral de Guadalupe

Posada la qüestió a mans de Ferran II, els síndics dels pagesos i dels senyors i els representants reials elaboraren la sentència arbitral de Guadalupe, el 1486, que era una fórmula de compromís: l'abolició de la remença i dels mals usos, del dret de maltractar i d'altres ben especificats, així com l'obtenció de llibertat personal, esdevingueren objecte de compensació econòmica; a més, com a reparació de les violències de guerra, hom establia la devolució dels béns robats als senyors i el pagament d'una indemnització. També eren condemnats a mort els caps de la segona revolta i tots els pagesos a pagar una multa de 50.000 lliures, en deu anys, sota la vigilància del gran sindicat de remença.

Així hom aconseguia una reglamentació de base jurídica nova sobre què organitzar la relació entre senyor i pagès, però a un preu molt elevat: la mort de 12 cabdills i el pagament d'una suma enorme, els censals de la qual van perllongar-se fins a l'any 1501.

Els historiadors han benvist, en general, la sentència arbitral de Guadalupe, pel fet que els pagesos de remença n'obtingueren la redempció. Però cal analitzar-ne les clàusules, com reconvé la historiadora barcelonina Eva Serra, per comprendre el seu abast real.^[12] D'antuvi, la sentència derogà els anomenats «sis mals usos»:

Intestia: és un dret senyorial que penalitzava els pagesos que morien sense fer testament. La penalització consistia en la confiscació d'una part dels seus béns, en la majoria dels casos, en una tercera part.

Eixorquia: penalització per mort d'un pagès de remença sense descendència. El senyor rep una tercera part de l'herència del pagès.

Cugucia: penalització per la infidelitat matrimonial de la muller d'un pagès de remença. Si la muller del pagès era trobada culpable d'adulteri que no havia estat consentit pel marit, aquest i el senyor es partien en igual proporció els béns de l'adúltera; si hi havia hagut consentiment del marit en l'adulteri, el senyor es quedava amb la totalitat dels béns. Per contra, les dones que haguessin comès adulteri per temor o manament del marit no perdien els béns i, si elles volien, eren separades del marit i recuperaven el dot i l'escreix.

Àrsia: penalització al pagès que se li ha cremat el mas o la collita, en concepte de negligència i destrucció dels béns del senyor. El pagès ha de pagar una indemnització al senyor d'una tercera part dels béns mobles que li quedessin.

Ferma d'espoli forçada: era l'exacció d'una part dels béns dels pagesos quan garantien el dot de la muller amb el mas del seu senyor, arran del matrimoni dels seus vassalls.

Remença personal: els pagesos no podien abandonar el mas que treballaven sense haver-se redimit per part del seu senyor feudal. La redempció afectava no solament el pagès, sinó també la muller i, sobretot, els fills i filles.

En contrapartida, els pagesos eren obligats a pagar a llurs senyors 60 sous barcelonins, deu per cada ús, en forma de cens i amb un interès del 5 % anual.

L'abolició dels mals usos comportava per al pagès una innegable llibertat envers el senyor, el qual havia controlat fins aleshores els moviments dels seus pagesos en règim de remença. D'altra banda, l'existència de l'emfiteusi —cessió d’unes terres a canvi del pagament d'un tribut anomenat «cànon» o «cens»— havia afermat una pagesia quasi propietària, base de la pagesia puixant de l'edat moderna. De fet, però, després del 1486, encara pesaren sobre els pagesos bon nombre de drets derivats de la terra que solament les lleis liberals del segle 19 començarien a liquidar.

El text mateix de la sentència arbitral de Guadalupe feia palès que les guerres dels remences havien implicat no tan sols els camperols afectats pel dret de remença, sinó, en general, tota la pagesia en lluita contra els drets senyorials derivats de la terra: «[...] per quan a nos consta, e és públic e notori, com tots los pagesos de remença, e molts que no són de remença..., post-posada tota temor de Déu [...], en gran menyspreu de nostra justícia se són llevats en gran nombre e mà armada.»

Mallorca: La revolta dels Forans (1450-1453)

El 1315, a la ruralia mallorquina, aparegué la primera manifestació d'un antic enfrontament, en presentar els forans^[13] llurs reivindicacions polítiques contra el predomini de la Ciutat de Mallorca en el govern illenc i aconseguiren de la corona la concessió d'una representació pròpia en el Gran i General Consell —la màxima assemblea estamental representativa de la ciutat i de l'illa. Aquesta decisió reial permeté de contenir els forans durant molts anys, fins a l'esclat de la gran revolta de mitjan segle següent.

La insurrecció dels habitants de les viles contra l'oligarquia de Ciutat, provocada pel mal govern dels estaments urbans superiors i llurs exigències en matèria d'impostos, representà una fuetada que comprometé la prou malmenada economia de l'illa.

Sota el regnat d’Alfons el Magnànim, l'espurna que encengué la revolta fou la decisió de les autoritats reials d'establir un capbreu —un document notarial on, entre altres coses, es reconeixien de les rendes del pagès degudes al senyor— dels dominis de reialenc destinat a incrementar la pressió fiscal. Els descontents, reunits a les ordres de Simó Ballester i altres, dominaren momentàniament la situació, malgrat l'existència de recatxats, és a dir, forans contraris a la revolta, i arribaren a les portes de la capital, els darrers de juliol de 1450. Però foren rebutjats i un cop dominada la revolta, el governador Berenguer d'Oms, amb aquiescència reial, puní els forans amb una imposició de 2.000 lliures anuals en senyal de servitud. Aquesta mesura i l'execució de dos cabdills provocaren una segona insurrecció, que obtingué una victòria militar i encerclà de nou la capital, on un grup de menestrals —artesans— col·laborà amb els forans.

La complicació del conflicte amb l'agitació dels estaments inferiors de Ciutat motivà que Alfons el Magnànim enviés a l'illa un exèrcit de mercenaris italians, els saccomanni, comandats per Francesc d'Erill, ben aviat victoriós a la ciutat d’Inca i organitzador d'un càstig exemplar que incloïa, per exemple, execucions, pagament de deutes i de la meitat del sou de les tropes, indemnitzacions als ciutadans i recatxats o pagament a la corona d'una multa de 150.000 lliures.

Amb uns tals mètodes fou sufocada la revolta, que fou segellada amb l'execució del principal cabdill, Ballester, el gener de 1457. La lluita i la repressió reblaren la penúria de les viles.

Implantació del Sant Ofici a la Corona catalanoaragonesa (1482-1492)

En 1481, Ferran II el Catòlic sol·licità de Roma l'establiment en els seus dominis d'una «inquisició» o tribunal eclesiàstico-civil, destinat a perseguir l'heretgia judaïtzant en defensa de la unitat religiosa, considerada aleshores un aspecte fonamental de la unitat política, segons el model de sant ofici o inquisició castellana i en substitució de l'antiga inquisició catalanoaragonesa, originària del segle 13 i que depenia de l'orde dominicà. En 1482, la inquisició era establerta a València i a Saragossa; a Barcelona, el 1484, i a les Illes, el 1488; el 1487, a Sicília; el 1492, a Sardenya, sempre amb aferrissades oposicions, fetes sentir, sobretot, a través de les corts de 1484-1488 i del 1510. Del 1507 al 1516, la Corona catalanoaragonesa tingué un inquisidor propi i d'aleshores endavant hagué de compartir un «inquisidor general» amb el regne de Castella.

Els catalans no acceptaren mai, en tot el decurs dels segles 16, 17, 18, la inquisició. No se celebraren unes soles corts que no en denunciessin greuges seriosos. Per llur part, en qualsevulla vicissitud revolucionària, els inquisidors sempre formaren a favor del poder establert: prengueren partit contra els agermanats del 1520 (vegeu Les Germanies), contra els revolucionaris del 1640 —la inquisició fou treta de Barcelona entre 1640 i 1652—, contra la resistència catalana de la guerra de Successió (1701-1715, vegeu La guerra de Successió Hispànica).

Entre 1550 i 1700, els processos inquisitorials afectaren principalment els moriscs^[14] de València (2.744 processos), els jueus de Mallorca (205), els herètics i luterans de Barcelona (1.400), els acusats de delictes sexuals (453 del tribunal de Barcelona, 379 del de València), els acusats de superstició (264 de Barcelona, 379 de València, 180 de Ciutat de Mallorca). En aquests cent cinquanta anys, els processos inquisitorials representaren un 18 % del total dels processos judicials catalans —trets els nord-catalans incoats a partir del Tractat dels Pirineus. El nombre més gran de processos es degué produir, emperò, abans del 1550, durant la primera època d'implantació inquisitorial.

Indestriable de la seva actuació judicial, cal esmentar la incidència de la inquisició en la cultura autòctona. Una traducció de la Bíblia a llengua catalana, del 1478, obra del religiós valencià Bonifaci Ferrer (1355-1417), en fou objecte tal de persecució que no se'n conserva, avui, ni un sol exemplar. L'Índex de llibres prohibits inclogué, en 1559, obres de l'erasmista valencià Frederic Furió i Ceriol (València, 1527-Valladolid, 1592) i àdhuc del jesuïta de Gandia Sant Francesc de Borja (1510-1572). Més endavant es van incloure, entre altres, el 1564, l'obra filosòfica del filòsof mallorquí Ramon Llull (1232-1316) o el 1583, la del teòleg i metge valencià Arnau de Vilanova (1240-1311) i la de l’humanista també valencià Lluís Vives (1492-1540). D'ençà del 1550, l'erasmisme va ésser pràcticament proscrit i, confós amb el luteranisme, durament perseguit; hom va identificar-hi humanistes com Pere Joan Oliver (m. 1553), llatinista i hel·lenista, Joan Gelida (València, vers 1489-Bordeus, 1551), el metge i matemàtic Joan Martí Població o l'esmentat Lluís Vives, tots ells valencians i empesos devers l'exili.

Tot i que la depressió cultural dels segles 16 i 17 és un fenomen complex, que no s'explica sols per la incidència que hi tingué la inquisició, és indiscutible que l'acció repressiva d'aquesta propicià l'extensió dels hàbits culturals grisos, mediocres i sucursalistes que sotmeteren els Països Catalans fins a la renaixença.

Mort de Ferran el Catòlic (1516)
Ferran II el Catòlic mor el 1516, uns vint-i-cinc anys després de Colon arribés a Amèrica. El seu fill primigeni ja havia mort amb dinou anys i es produeix un canvi dinàstic a la Corona catalanoaragonesa en ser nomenat hereter un net seu de la casa dels Habsburg (Carles I de Catalunya-Aragó i Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, vegeu Mort de Ferran el Catòlic), és a dir, de la dinastia que regnava a l’Europa central. Els Habsburg van regnar la Corona catalanoaragonesa durant gairebé dos-cents anys fins que varen perdre la corona davant de la dinastia rival francesa dels Borbons en l’anomenada guerra de Successió Espanyola. Mentre que els Habsburg van respectar les institucions de la Corona catalanoaragonesa (Regnes d'Aragó i València i el Comtat de Barcelona), amb la pujada dels Borbons van perdre tota existència institucional pròpia pel dret de conquesta.

La davallada econòmica dels segles 14 i 15

La primera fase de l'economia «moderna» (a partir de l’any 1492) dels Països Catalans transcorregué peniblement, mancada d'horitzons i marcada per un afebliment intens de l'activitat comercial, que tenia origen en la crisi general de la baixa edat mitjana (segles 11 a 15, fins al 1492) i era agreujada, a la segona dècada del segle 16, per la guerra de les Germanies (vegeu Les Germanies).

Des de mitjan segle 14 i fins a finals del segle 15, el Principat de Catalunya va veure’s immergida en una etapa de crisi i agitacions socials que li van fer perdre la seva hegemonia en el si de la Corona catalanoaragonesa i en el context del Mediterrani occidental ^[15]. Com ja s'ha esmentat, la crisi començaria el 1333, «lo mal any primer», en què les males collites van disparar els preus del blat i la fam (vegeu Depressió demogràfica i abandó rural). A les males collites, s'hi afegiren els episodis de pesta. Durant aquests dos segles, epidèmies i males collites es van anar alternant.

De no gaire ençà, se solia adduir, per explicar no sols aquesta llangor comercial, sinó la decadència econòmica mateixa dels catalans, un altre factor, a saber, la pretesa exclusió de la Corona catalanoaragonesa— i, doncs, dels catalans— del comerç amb Amèrica.

Avui se sap que les exclusions jurídiques —que responien simplement a l'interès de la Corona hispànica de controlar, per a les seves finances, les arribades de metall— només afectaren aquells països mancats de capitals i forces socials en grau de superar l'obstacle feble del tràfic privilegiat. Flamencs, genovesos, alemanys i d'altres van trencar-lo per via de llur competència en el gran joc de l'economia. Hi hagué, certament, exclusió jurídica. Però va ésser la feblesa de l'economia autòctona allò que convertí l'exclusió jurídica, i no pas a l'inrevés, en l'obstacle econòmic.

Els historiadors han intentat de situar correctament l'empremta de la discriminació jurídica —la no autorització de comercialitzar amb Amèrica— en la decadència econòmica catalana. El país ja no posseïa aquella banca puixant ni la sòlida indústria drapera que havien explicat l'esplendor del gran comerç i de l'imperi mediterrani medievals. El declivi demogràfic posat de manifest a partir 1348 amb la primera onada de la pesta (vegeu Depressió demogràfica i abandó rural), la crisi social encavalcada entre els segles 14 i 15, la guerra civil de 1462-1472 i l'esmentada guerra de les Germanies (vegeu Les Germanies (1519 - 1523)) expliquen millor la feblesa econòmica de la fase en qüestió, certament, que no pas una clàusula jurídica prohibitiva, que no pas l'existència del monopoli comercial americà de Sevilla (1503). No oblidéssim que el conflicte civil de 1462-1472 —o Guerra contra Joan II— contemplà la fallida de la Taula de Canvi de Barcelona (1468) —el banc públic de Barcelona— i comportà la pèrdua dels comtats de Rosselló i Cerdanya —cedits per rei Joan II a França a canvi d’una ajuda militar—, només recuperats àrduament del rei de França l'any 1493 pel tractat de Barcelona. Una altra conseqüència, emperò d'una importància interna, en fou la paralització del comerç entre Barcelona i Nàpols per Mallorca, a benefici, sortosament, de la ruta València-Nàpols. En aquest punt, la historiografia sol insistir, a més, en l'arribada a València de capitals i energies humanes fugitives de la conflagració civil. Factors no pas endògens d'aquesta regressió econòmica foren, probablement, certs aspectes de la política dels Reis Catòlics (que regnaren entre 1479 i 1516), entre els quals la persecució dels conversos religiosos, que causà una sagnia important, duta a terme per mitjà de la nova inquisició, d'encuny castellà, introduïda a les terres catalanes entre 1482 i 1488. La majoria dels conversos a la religió catòlica, o cristians nous, componien un cos urbà especialitzat en el comerç i llur persecució determinà un nombre seriós d'autoexiliats —unes 600 famílies només a Barcelona— i la consecutiva fugida de capitals, sense comptar la sistemàtica confiscació de tot altre bé dels declarats «heretges». L'emigració, l'expulsió dels cristians nous suposà, comsevulla, la liquidació d'un valuós corpus urbà mercantil.

Fins a l'any 1525, l'activitat comercial dels Països Catalans romangué en la seva atonia. Les xifres del dret de peatge de Barcelona no recuperaren mai els nivells més baixos del segle 14. Els vells noms lligats al gran comerç medieval —els Fivaller, Marimon o Gualbes— es convertiren en capdavanters d'una oligarquia urbana, replegada dins les seves ciutats, que va dedicar-se a viure, principalment, de les rendes tretes de les propietats rurals que havia adquirit en el transcurs conjuntural de la fi del segle 14, o bé tendí a constituir-se en institució —les matrícules de mercaders de Barcelona (1479) o Perpinyà (1480)—, en bastió tancat socialment i econòmicament, conservador, inoperant. Tant a Barcelona com a València, el comerç tendí a fer-se monopoli d'estrangers, especialment de comerciants genovesos.

A València, on l'onada regressiva feu sentir-se amb un cert retard, prosperà, vers el 1489, una política de préstecs als Reis Catòlics —per a la Guerra de Granada, per a les campanyes itàliques o per les expedicions nord-africanes. Aquesta política de préstecs contribuí, així mateix, a fer de la ciutat un petit món de rendistes i provocar l'endeutament del municipi, darrere de la inflació provocada pels préstecs —o censals— a la monarquia (la inflació censalista), agreujada per la manca creixent de formalitat en el reembossament dels préstecs de part de la corona. El 1506, Barcelona encara construí galeres per compte del rei per a la conquesta de Tunis. No gaire temps després, la política mediterranista dels Habsburg —el primer rei Habsburg de la Corona catalanoaragonesa és de 1516— es basaria en la força financera i naval de Gènova en detriment dels Països Catalans. El 1510, Barcelona encara celebrà els èxits de l'expedició militar del rei a les ciutats nord-africanes d’Alger, Tlemcen i Trípoli, en què també participà la Ciutat de Mallorca. Barcelonins i mallorquins col·laboraren encara en l'expedició per recobrar Bugia, a l’actual Alger. Són exemples de persistència de l'interès per la Mediterrània dels Països Catalans.

Tot i això, les ganes no eren encarrilades per una capacitat real de rompre l'obstacle de la pirateria, de reprendre l’antic comerç amb Nàpols, Sicília o el Llevant —Pròxim Orient: Síria, Palestina i Egipte— o de mantenir relacions comercials amb Barbaria —les regions costaneres del Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia. El comerç mediterrani, que havia fet la riquesa dels catalans medievals, era en perillosa ruïna. Hi eren en regressió no tan sols els catalans. D'ençà del 1504, la pirateria turco-berber hi atemoria els cristians. Gènova i Venècia s'hi mantenien, com fos. Però els catalans no tenien iniciativa pròpia per defensar-se ni defensar llur comerç. L'any 1535, mentre esperaven passivament, i en va, la protecció de les galeres imperials —de llur emperador, Carles I—, feu arribada a Barcelona el primer vaixell anglès, dada demostrativa que Anglaterra, també com fos, gosava introduir-se a la Mediterrània.

Etapes de la crisi ^[16]

1333 «lo mal any primer», en què les males collites van disparar els preus del blat i la fam.

1350-1380: Període d’inflació. La Pesta Negra causa una gran mortaldat que provoca un dèficit de treballadors amb el consegüent increment dels sous i dels preus que afavoreix la concentració de riquesa en poques mans.

1380-1400: Etapa de deflació. Davallada dels preus amb fallida dels principals bancs privats barcelonins, gironins i perpinyanesos (1381-1383) i els primers disturbis urbans: incendi de les cases dels rics i del barri jueu a Girona, Barcelona, València, Lleida i Perpinyà (1391). El Compromís de Casp (1412), que imposa un rei castellà per la Corona catalanoaragonesa podria ser un símptoma de la debilitat del Principat de Catalunya.

1400-1440: Etapa de recuperació. Minva la pesta i s’inicia una època de relativa estabilitat i certa tendència alcista, malgrat persistir els símptomes de crisi.

1440-1445: Fase més aguda de la depressió. Davallada dels preus i salaris

1445-: La pregona crisi econòmica provoca fortes tensions polítiques i socials que es tradueixi en, per exemple, la Guerra Civil Catalana (1462-1472) i Segona guerra remença (1483-1486).

L'humanisme

L'humanisme es defineix en la Wikipedia catalana com^[17]:

«L'humanisme és un moviment de renovació cultural que va sorgir a Itàlia, al segle xiv, i que va ser expandit per Europa durant els segles xv i xvi.

Una de les concrecions de l'humanisme va ser el moviment europeu de retorn a l'estudi i valoració dels clàssics grecollatins, que es va desenvolupar a partir del segle xvi, el vessant cultural del qual va ser el Renaixement. L'erasmisme n'és un dels exponents més emblemàtics.»

Mentre que per la Gran enciclopèdia catalana és^[18]:

«Corrent de pensament que col·loca l'home com a centre del seu interès.

En aquest sentit, invoca, com a antecedent més llunyà, la figura del sofista grec Protàgores i pot ésser, històricament, que prescindeix de la idea de divinitat (d'un Déu o de diversos), adés negant la seva existència (ateisme), adés qüestionant la possibilitat del seu coneixement, que és el que feia Protàgores (agnosticisme). Hi ha, però, diversos pensadors, antics i moderns, que, recolzant en el contingut humà de certs mites, rituals, doctrines o fets religiosos, han fonamentat un humanisme, de llarga tradició a la cultura occidental, que no exclou l'existència de la divinitat ni de les seves relacions amb l'humà, sinó que reivindica ambdues coses com a suports bàsics.»

Com es pot constatar, és un concepte polièdric. Això fa que els conceptes generals d'humanisme (i Renaixement) volen dir a hores d'ara una cosa ben diferent per a cada branca de la investigació històrica i gairebé una cosa ben diferent per a cada historiador de la cultura: en qualsevol cas, aquell bell i lluminós renaixement que sorgia de les boires confuses i tèrboles dels segles de l'edat mitjana occidental (segles 5 al 15), tal com el van teoritzar Jacob Burckhardt i l'escola historicista alemanya, s'ha esborrat com el rostre humà dibuixat a la sorra de foucaultiana memòria. Ara bé, si hem de parlar d'aquests temes, el més sensat és refugiar-nos en un concepte ample i còmode d'humanisme i Renaixement; un que proposi, per exemple, uns motius i unes constants dintre una mena de continuïtat cultural que podria anar del segle 14 al segle 17, de l'escriptor italià Petrarca (segle 14) al literat alemany Goethe (1749-1832), del Cisma d'Occident (segle 14) a la Revolució Industrial (segle 18) —amb el benentès que es tracta d'un recer provisional i no d'una veritat establerta.

Quins són els criteris generals operatius que ens han de permetre parlar d'humanisme en la cultura dels Països Catalans? Si prenem l'humanisme com una constant cultural, la seva descripció pot començar amb els orígens mateixos de la cultura a les terres dels Països Catalans i acabar als nostres dies. L'historiador Antoni Rubió i Lluch, (Valladolid, 1856-Barcelona, 1937) ja parlava, en efecte, de la sombra augusta de Roma i de l'espíritu latino en terra catalana, des del bisbe de Barcelona sant Pacià (segle 4) el rei Jaume I (segle 13) passant per l'abat abat Oliba (segle 10-11). I, saltant els segles 14-17, que són els que pròpiament hom descriu en parlar d'humanisme, també podríem descobrir-ne indicis darrere l'erudició dels il·lustrats^[19] del segle 18 o dels neoclàssics^[20] i encara més d'alguns sectors de la Renaixença^[21]. De la Renaixença, s'enllaçaria amb els precursors dels noucentistes^[22] i per aquest camí arribaríem fins abans-d'ahir. I és que l'estudi de l'humanisme també pot portar com a títol «la permanència dels autors clàssics de la cultura catalana».

Un altre dels grans problemes de l'humanisme és que una definició del terme tampoc no ens ajuda a centrar-nos històricament. L'afecció per la forma literària que comporta el mot —l'estil de dir i de raonar controlat, perfecte i llimat que és propi dels clàssics llatins i grecs— va indestriablement lligada a la impregnació dels continguts que aquesta forma vehicula —la poesia dels romans del segle 1 abans de la nostra era Virgili o d'Ovidi, el discurs moral o filosòfic dels també romans Ciceró (segle 1 ANE) o de Sèneca (segle 1 de la nostra era) o l'històric romà de Titus Livi (segle 1 ANE)—; per aquest camí, la presència en un determinat text de qualsevol dada cultural relacionable amb el que acabem d'esmentar pot fer-lo cabre dintre l'àrea conceptual d'humanisme. Així, doncs, els epítets «humanístic», «humanista» i el corresponent abstracte «humanisme» poden designar tant un apassionat de la prosa «retòrica», capaç de fer autèntics jocs malabars amb la llengua, sense cap propòsit que no sigui de plaure —tipus l'escriptor valencià Joan Roís de Corella (Gandia?, 1433/43-València, 1497)—, com un pensador molt preocupat per l'home, que escriu en un llatí d'allò més escolàstic —tipus el filòsof barceloní Ramon Sibiuda (Països Catalans, 1385-1436).

Però és que tampoc no ens en sortiríem amb un criteri lingüístic. Proposar-se d'estudiar l'humanisme en llengua vulgar —el català, en contraposició al llatí, la llengua culta—, per exemple, és gairebé una contradictio in terminis; tanmateix, tradicionalment s'ha fet: el punt de referència obligat, l'escriptor Bernat Metge (Barcelona, 1346-1413), no era altra cosa que un excel·lent prosista català. Tothom sap a hores d'ara, però, que no podem dissociar l'humanisme català del llatí. Ja fa molts anys que ho va ensenyar l'historiador de la literatura catalana Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887-1982). L'humanisme s'expressa i es difon en llatí: cada nucli afectat pel fenomen és responsable que aquest es tradueixi al vulgar o no. Hi ha un criteri que pot solucionar provisionalment el problema —sobretot si tenim l'obligació de trobar-ne un— i que en realitat ve a ésser una justificació de tall cronològic que proposa la tradició historiogràfica dels Països Catalans. Es tracta de fer ús del terme humanisme per referir-nos a la versió dels Països Catalans de l'evolució de les grans línies de la cultura europea. En la mesura en què del segle 14 al 18 hi ha qui hi veu una continuïtat cultural articulable sobre la línia humanisme-renaixement, podem parlar d'un humanisme dels Països Catalans present en aquells segles. La major o menor proximitat del nostre humanisme amb l'internacional serà també la pedra de toc per valorar-lo, com també ho serà la relació que mantindrà amb l'humanisme castellà —esdevingut espanyol precisament al bell mig de l'època que ens ocupa i en mans d'humanistes.

I això ens hauria de servir —dit sigui de passada— per veure com és d'improductiva a la llarga la pretensió d'estructurar unes històries nacionals de les cultures d'èpoques anteriors a la formació de les nacions modernes. O com és de fonamental una visió nacionalista en tota especulació sobre el concepte d'humanisme, començant naturalment pels mateixos senyors savis filòlegs del segle 15.

El material fins ara exhumat i valorat a propòsit de què s'ha convingut d'anomenar l'humanisme dels Països Catalans es pot abordar, doncs, des de tres fases diferents, temporalment parlant, i que, per ésser ben asèptics, podem fer coincidir amb els segles 14, 15 i 16-17 o, si voleu, amb els regnats de Pere el Cerimoniós i els seus dos fills (1336-1410), dels Trastàmara (1412-1516) i dels virreis dels Àustries (1516-1700).

El segle 14 o l'era de Bernat Metge

Una manera alhora tradicional i pedagògica d'entrar en el que pot haver-hi al segle 14 dels Països Catalans és estudiar l'obra de l'humanista i escriptor Bernat Metge (Barcelona, 1346-1413) i el seu context. Prenent el secretari de Joan I el Caçador com a punt de referència, es tractaria de veure, primer, l'evolució dels models culturals que fa servir aplicats a la seva concepció del fet literari: des del Llibre de Fortuna e Prudència, en noves rimades i en llengua occitanitzant, tot construït a base de fonts tòpicament medievals, a Lo Somni, en bella prosa dialogada a l'estil antic i bastit amb materials que remeten, entre d'altres, a l'escriptor i humanista del renaixement italià Boccaccio (1313-1375) i a polític i filòsof de l’antiga Roma Ciceró (segle 1 ANE).

Caldria, d'altra banda, identificar els elements del context d'època homologables amb els procediments de Lo Somni i els que, en canvi, se n'aparten o s'hi oposen deliberadament. Tindríem així, d'una banda, els funcionaris cultes de la Cancelleria Reial^[23] —tipus Bartomeu Sirvent (Països Catalans, ?-1401)— i alguns traductors amatents als nous gustos dels temps, sigui pels motius que sigui —com el frare dominic i escriptor valencià Antoni Canals (País Valencià, aproximadament, 1352-1419)—, de l'altra, poetes trobadorescos —tipus l'Andreu Febrer (Vic, 1375/80-1437/44)—, enciclopedistes escolàstics i moralistes —tipus el filòsof i escriptor franciscà Francesc Eiximenis (Girona, 1327-Perpinyà, 1409) i el dominic i predicador valencià sant Vicent Ferrer (València, 2-Poblet, 1411)— o els cavallers fidels als seus ideals de classe —tipus l’escriptor Ramon de Perellós (Països Catalans, 1350-1424).

Caldria completar el quadre amb una valoració de l'obra de Bernat Metge en relació amb el context hispànic (això en posaria en relleu la singularitat) i amb l'europeu (això faria veure fins a quin punt Bernat Metge, que escriu en català —per bé que ho faci— i plagia Boccaccio, és lluny del model del protohumanista que va encarnar l’italià Francesco Petrarca (1304-1374), filòleg i prosista llatí).

El segle 15 o la tardor de l'edat mitjana

Pel que fa a les dades humanístiques detectables al segle 15, no és ni de bon tros tan fàcil d'imaginar un esquema interpretatiu. Les monografies són comptades i es tracta de manejar ni més ni menys que tot un segle de cultura. Continua vàlid el recurs a la formació literària dels funcionaris de la Cancelleria Real. Però, d'ençà del moment en què Alfons el Magnànim s'instal·là a Nàpols (1442), la Corona catalanoaragonesa començà a tenir una cort autènticament humanística, però plenament integrada al món del Renaixement d’Itàlia i bastant desvinculada de la dinàmica real dels països que la integraven. En termes generals, continuà també vàlida la contraposició entre factors culturals homologables en certa manera amb l'humanisme i elements que li eren totalment aliens.

Entre els primers, caldria arrenglerar l'obra d'uns quants personatges fortament marcats per la «nova cultura» i generalment formats a Itàlia. Podem citar al cardenal de Girona, Joan Margarit i Pau (Girona, 1422-Roma, 1484), historiador de les antiguitats de la península i forjador d'un concepte d'Espanya en perspectiva catalanoaragonesa; a Ferran Valentí (Mallorca, ?-1476), que traduïa al filòsof de l’antiga Roma Ciceró i esgrimia el mestratge de l’humanista italià Leonardo Bruni; a Felip de Malla (Barcelona, 1380-1431), predicador cultíssim i barroc; a Pere Miquel Carbonell (Barcelona, 1434-1517), bibliòfil i cronista; o a Jeroni Pau (Barcelona, 1458-1497), poeta llatí admirat a la mateixa Itàlia. El vulgar català no ocupa pas sempre un lloc preeminent en l'obra d'aquests autors, si fem excepció de Valentí i de Malla.

A l'altre bàndol, aliens a l’humanisme, hi hauria la poesia de certamen, els autors del cançoner satíric valencià, la religiosa i escriptora, sor Isabel de Villena (València, 1430-1490) o els autors de cronicons universals^[24]. Queda per discutir la part més substanciosa de la literatura en vulgar català del segle. Què hi ha d'humanístic en les novel·les cavalleresques Curial e Güelfa o el Tirant lo Blanc, o en la novella el Spill, del valencià Jaume Roig (1400-1478) o en l'obra d'Ausiàs March o la de Joan Roís de Corella? En absència d'unes anàlisis serioses, podem fugir per la tangent parlant d'un «clima», que es podria dir «tardor de l'edat mitjana»: l'ingredient de la «nova cultura» del Renaixement de vegades hi és, però sovint conviu en curiosa simbiosi amb tota mena d'altres coses.

Els segles 16 i 17 o l'herència de Nebrija

La cultura del Renaixement (segles 15 i 16) i del Barroc (segle 17 i 18) pot ésser entesa, i, de fet, ho ha estat sovint, com a producte històric de l'humanisme. En aquest sentit, l'humanisme és la base de la cultura del Renaixement i del Barroc: dona els continguts fonamentals del sistema educatiu vigent i és la principal ocupació del sector lletrat dels savis de l'època: els filòlegs, és a dir, els que es dedicaven a l'estudi de la llengua en fonts orals i escrites. Cal estudiar, per tant, l'un i els altres a les terres de parla catalana durant els segles esmentats. És el programa que va formular el bibliotecari i filòleg Jordi Rubió (1887-1982) en la seva comunicació al VIII Congrés d'Història de la Corona catalanoaragonesa (València, 1967) esmentada més amunt. Entremig hi ha un altre factor decisiu: la divulgació de la impremta i del comerç de llibres estampats mecànicament, amb la corresponent modificació del públic lector o destinatari dels projectes educatius dels filòlegs. Tot això també ho ha analitzat Jordi Rubió. La dada bàsica a retenir de tot el conjunt sembla aquesta, que l'humanisme en la cultura dels Països Catalans al segle 16 ens ve línia Salamanca-Alcalá de Henares. La reforma de l'ensenyament del llatí portada a terme pel filòleg i humanista andalús Nebrija (1444-1522) en la seva batalla contra els bàrbars s'imposa a Barcelona a partir del 1508, i la història de l'humanisme dels Països Catalans d'aquesta centúria és també la de les adaptacions catalanes dels textos del filòleg andalús. És un filó de l'humanisme que no té res a veure amb el del 14 o del 15, sembla que hi ha hagut un tall net. Això també ho ha dit Jordi Rubió. La literatura de l'època en català, des del poeta i pintor del Renaixement Pere Serafí (?, ~ 1510-Barcelona, 1567) al poeta eclesiàstic Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579-Vallfogona de Riucorb, 1623) —el conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona i per la seva poesia humorística i escatològica—, no ens sembla pas que desmenteixi aquest fenomen general de castellanització. Naturalment, hi ha més matèria a estudiar, des de les traces d'humanisme que ha detectat l'historiador jesuïta Miquel Batllori, als nuclis lul·listes^[25], a l'obra d'humanistes que viuen a l'exili, com el valencià Joan Lluís Vives (València, 1492-Bruges, 1540) o aquell també valencià Vicent Mariner d'Alagó (València, 1571-Madrid, 1642) que va traduir les poesies d'Ausiàs March del català al llatí guarnint-les d'ornamentacions renaixentistes. .

Anotacions

S’han extret frases literals dels corresponents articles de la Viquipèdia.

Notes i referències

↑ Nom de la Corona d’Aragó utilitzat pels historiadors catalans (vegeu la nota 64 de Corona catalanoaragonesa).
↑ Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 65.
↑ Els pagesos de remença (o serfs) eren pagesos sotmesos a la servitud de la gleva que no podien abandonar el mas sense haver-se redimit del seu senyor. La redempció o remença era la taxa que havien de pagar per poder abandonar el mas.
↑ Un impost directe medieval que es basava en els focs: un foc era una casa, una família i, per tant, una part del territori i una unitat contributiva.
↑ Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 82-83.
↑ https://www.elnacional.cat/ca/cultura/poble-barcelona-destruir-call-ciutat-marc-pons_1465880_102.html (consultat 17-01-2025).
↑ Aristocràcia urbana que es diferenciava dels altres estaments no privilegiats —els privilegiats eren l’alta noblesa, els eclesiàstics i els cavallers— pel fet de no exercir cap ofici mecànic. Vivien de les seves propietats urbanes i rurals i de donar préstecs a llarg termini.
↑ Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 86.
↑ Fou un intent de col·laboració entre el lloctinent del rei Joan II (la seva esposa, la reina Joana Enríquez) i els síndics dels Tres Estaments i poble de Barcelona, contra l'oligarquia de la Biga, que ja havia recuperat el poder després del breu parèntesi del govern buscaire iniciat el 1453.
↑ Pujol i Hamelink, M. (2025). La Tavola Strozzi (1472-1473), celebració de la victòria de la batalla d’Ischia (1465): estudi d’iconografia naval. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, (26), 427-456. https://doi.org/10.14198/medieval.27604.
↑ Un conjunt de costums feudals, generalment gravàmens i maltractaments, a què estaven sotmesos els pagesos per part del seu senyor. Els mals usos legitimaven que els senyors poguessin maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns.
↑ Serra i Puig, Eva «El règim feudal català abans i després de la sentència arbitral de Guadalupe». Recerques: història, economia i cultura, 10, 1980.
↑ Habitants d’un mas, una parròquia o un lloc rural, adscrit a una ciutat o una vila. A Mallorca, són els habitants de tot el territori de l'illa que no pertany a Ciutat de Mallorca.
↑ Els habitants d'ascendència o origen musulmà i de creences islàmiques o autòctons islamitzats arran de la penetració musulmana, obligats a batejar-se en la fe cristiana.
↑ Vicente Moreno Cullell. Catalunya i la crisi de la baixa edat mitjana, (consultat 23-07-2025)
↑ Extret, en part, de Vicente Moreno Cullell. Catalunya i la crisi de la baixa edat mitjana (consultat 23-07-2025)
↑ Humanisme a la Wikipedia catalana (consultat 24-07-2025)
↑ Humanisme (consultat 24-07-2025)
↑ Els intel·lectuals de la Il·lustració, un corrent filosòfic, polític i social europeu que va aparèixer a finals del segle 17 i que s'estén fins a la Revolució Francesa (1789). Promovia el progrés, el liberalisme i el racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en contrapartida al poder reial, la noblesa i l'obscurantisme catòlic.
↑ Els seguidors del neoclassicisme, un estil artístic inspirat en l'art clàssic (el grecoromà) i desenvolupat durant el segle 18 i principis del 19, com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó.
↑ Un moviment cultural i literari dels Països Catalans del segle 19. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després que a partir del segle 16 fos el castellà la llengua de prestigi.
↑ Un moviment cultural i ideològic molt present a la Catalunya dels primers trenta anys del segle 20.
↑ La Cancelleria Reial era l'organisme administratiu dels reis de la Corona catalanoaragonesa.
↑ Els escrits que narraven la història del món d’aquell moment. Aquest gènere va brillar als Països Catalans durant el segle 14 i la primera meitat del 15 [Coll i Alentorn, Miquel, 1904-1990. «Les cròniques universals catalanes». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1972, vol. 34, p. 43-50, https://raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/195865.].
↑ Els corrents filosòfics i teològics relacionats amb el pensament del filòsof i teòleg Ramon Llull (1232-1316).

[1] Nom de la Corona d’Aragó utilitzat pels historiadors catalans (vegeu la nota 64 de Corona catalanoaragonesa).

[2] Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 65.

[3] Els pagesos de remença (o serfs) eren pagesos sotmesos a la servitud de la gleva que no podien abandonar el mas sense haver-se redimit del seu senyor. La redempció o remença era la taxa que havien de pagar per poder abandonar el mas.

[4] Un impost directe medieval que es basava en els focs: un foc era una casa, una família i, per tant, una part del territori i una unitat contributiva.

[5] Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 82-83.

[6] ttps://www.elnacional.cat/ca/cultura/poble-barcelona-destruir-call-ciutat-marc-pons_1465880_102.html (consultat 17-01-2025).

[7] Aristocràcia urbana que es diferenciava dels altres estaments no privilegiats —els privilegiats eren l’alta noblesa, els eclesiàstics i els cavallers— pel fet de no exercir cap ofici mecànic. Vivien de les seves propietats urbanes i rurals i de donar préstecs a llarg termini.

[8] Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 86.

[ftn2-9] Fou un intent de col·laboració entre el lloctinent del rei Joan II (la seva esposa, la reina Joana Enríquez) i els síndics dels Tres Estaments i poble de Barcelona, contra l'oligarquia de la Biga, que ja havia recuperat el poder després del breu parèntesi del govern buscaire iniciat el 1453.

[10] Pujol i Hamelink, M. (2025). La Tavola Strozzi (1472-1473), celebració de la victòria de la batalla d’Ischia (1465): estudi d’iconografia naval. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, (26), 427-456. https://doi.org/10.14198/medieval.27604.

[11] Un conjunt de costums feudals, generalment gravàmens i maltractaments, a què estaven sotmesos els pagesos per part del seu senyor. Els mals usos legitimaven que els senyors poguessin maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns.

[Serra-1980-12] Serra i Puig, Eva «El règim feudal català abans i després de la sentència arbitral de Guadalupe». Recerques: història, economia i cultura, 10, 1980.

[ftn3-13] Habitants d’un mas, una parròquia o un lloc rural, adscrit a una ciutat o una vila. A Mallorca, són els habitants de tot el territori de l'illa que no pertany a Ciutat de Mallorca.

[ftn4-14] Els habitants d'ascendència o origen musulmà i de creences islàmiques o autòctons islamitzats arran de la penetració musulmana, obligats a batejar-se en la fe cristiana.

[15] Vicente Moreno Cullell. Catalunya i la crisi de la baixa edat mitjana, (consultat 23-07-2025)

[16] Extret, en part, de Vicente Moreno Cullell. Catalunya i la crisi de la baixa edat mitjana (consultat 23-07-2025)

[ftn5-17] Humanisme a la Wikipedia catalana (consultat 24-07-2025)

[ftn6-18] Humanisme (consultat 24-07-2025)

[ftn7-19] Els intel·lectuals de la Il·lustració, un corrent filosòfic, polític i social europeu que va aparèixer a finals del segle 17 i que s'estén fins a la Revolució Francesa (1789). Promovia el progrés, el liberalisme i el racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en contrapartida al poder reial, la noblesa i l'obscurantisme catòlic.

[ftn8-20] Els seguidors del neoclassicisme, un estil artístic inspirat en l'art clàssic (el grecoromà) i desenvolupat durant el segle 18 i principis del 19, com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó.

[ftn9-21] Un moviment cultural i literari dels Països Catalans del segle 19. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després que a partir del segle 16 fos el castellà la llengua de prestigi.

[ftn10-22] Un moviment cultural i ideològic molt present a la Catalunya dels primers trenta anys del segle 20.

[ftn_humanisme_7-23] La Cancelleria Reial era l'organisme administratiu dels reis de la Corona catalanoaragonesa.

[ftn_humanisme_8-24] Els escrits que narraven la història del món d’aquell moment. Aquest gènere va brillar als Països Catalans durant el segle 14 i la primera meitat del 15 [Coll i Alentorn, Miquel, 1904-1990. «Les cròniques universals catalanes». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1972, vol. 34, p. 43-50, https://raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/195865.].

[ftn_humanisme_9-25] Els corrents filosòfics i teològics relacionats amb el pensament del filòsof i teòleg Ramon Llull (1232-1316).

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

[21]

[22]

[23]

[24]

[25]