L'expansió catalana (1213 – 1333)

Portada La realitat catalana en la crisi de la Mediterrània (1333 – 1516)

del llibre Els Països Catalans

Cronologia bàsica

650-220 ANE	Cultura dels ibers que s'estén més enllà del 220 en romanitzar-se lentament.
550 ANE	Els grecs estableixen una colònia comercial a Empúries, Girona.
220 ANE-476 NE	Cultura de l’Imperi romà en els territoris dels futurs Països catalans.
472	Els visigots provinents de l’oest de l’actual França comencen a conquerir la península Ibèrica.
476	Caiguda de l’imperi romà d’Occident. Els territoris dels futurs Països catalans s’incorporen al regne visigot de Tolosa.
476-713	Els actuals Països Catalans formen part de l’Imperi visigot.
712-1318	Cultura islàmica: Període islàmic dels actuals Països Catalans. Entre 712 i 719, els sarraïns sotmeten els territoris dels futurs Països Catalans i s’hi mantenen al nord fins que els Francs els desplacen a l’altre cantó del riu Llobregat i Cardener (801). El 1154 es conquereixen els darrers reductes sarraïns en el que seria el futur Principat català. I fins al 1318 no són expulsats de les regions del sud de l’actual País Valencià.
760-878	Els francs, un poble germànic establert a França arran de la dissolució de l’imperi romà d’Occident, conquereixen als musulmans Perpinyà (760), Girona (785) i Barcelona (801). El principat és dividit en comtats governats per nobles locals que es reconeixen com a vassalls dels francs. Amb el temps s’independitzen dels francs (826-987) i queden sota l’autoritat dels comtes de Barcelona.
801	Els francs conquereixen Barcelona i els rius Llobregat i Cardener es converteixen en la frontera entre els sarraïns i els francs.
878-1410	Comtes del Casal de Barcelona.
877	El rei franc Carles el Calb, algunes setmanes abans de morir, promulga la Capitular de Quierzyel, en la que, entre altres coses, reconeix en el seu regne, l’heretabilitat del càrrec de comte. Aquests tenen el dret de deixar el seu comtat als seus descendents. Guifré el Pelós inicia així la dinastia dels comtes de Barcelona del Casal de Barcelona que dura uns de cinc-cents anys.
1137-1410	Corona catalanoaragonesa: unió dinàstica del Regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. Els comtes del Casal de Barcelona, sobirans de la Corona catalanoaragonesa.
1137	Unió dinàstica del Regne d’Aragó i el comtat de Barcelona. Neix la confederació catalanoaragonesa en què tant el Regne d’Aragó com el Principat de Catalunya mantenen les institucions pròpies. Malgrat ser una unió entre un regne i un comtat, la Cort està normalment a Barcelona, l'Arxiu Real (l’actual Arxiu de la Corona d’Aragó) s’estableix a Barcelona i quan moren tots ells són enterrats en el Principat, amb l’excepció de Pere el Catòlic que descansa a Sixena (Osca). Els comtes-reis del casal de Barcelona de la Corona catalanoaragonesa converteixen a Catalunya en una potència a la Mediterrània occidental amb la conquesta de la Mallorca musulmana (1229), el també musulmà País Valencià (1225-1304), Sicília (1282) i Sardenya (1329). El casal de Barcelona s’extingeix el 1410 any en què va morir Martí l'Humà sense descendència i sense nomenar hereu.
1213-1276	Jaume I el Conqueridor, el tercer comte-rei del casal de Barcelona de la Corona catalanoaragonesa.
	En ser menor d’edat, les anomenades corts del 1214 reconeixen procurador del reialme —és a dir, regent— a Sanç I de Roselló-Cerdanya, besoncle del nou monarca.
1217 (~)	Inici del regnat efectiu de Jaume I el Conqueridor. Reprèn la política expansionista, primer cap a les Balears i després cap a València i Múrcia.
1229	Sota la pressió de burgesos i mercaders catalans, Jaume el Conqueridor organitza una expedició que conquereix Mallorca als sarraïns.
1235	Conquesta d’Eivissa i Formentera.
1238	Expedició que conquereix la ciutat de València i progressivament tot el País Valencià.
1250-1350	Anys de gran prosperitat economicopolítica. Segons l’historiador francès Pierre Vilar, «Aquest és el moment històric, que no tindrà cap altre equivalent posterior».
1251	El rei decreta els Usatges com a únic text de dret.
1258	Jaume el Conqueridor signa el tractat de Corbeil amb Lluís IX el Sant de França, renunciant al seu domini feudal sobre el comtat de Tolosa i altres territoris situats al sud de l’actual França.
1266	Jaume el Conqueridor conquereix Múrcia, que lliura a son gendre Alfons X el Savi, rei de Castella.
1275 (~)	El venecià Marco Polo (1254-1324) arriba a la Xina.
1276	Defunció de Jaume el Conqueridor. Deixa la Corona catalanoaragonesa al son fill Pere i Mallorca, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller a son fill Jaume, que inaugura la separació dinàstica del regne de Mallorca amb el nom de Jaume II.
1276-1285	Pere el Gran, hereter del cap i casal.
1282	Pere el Gran, arran de la revolta siciliana contra el domini francès —les Vespres Sicilianes—, pren la corona de Sicília, que deixa a son fill Jaume, en contra dels desitjos del Papa de Roma, que excomunica al rei Pere.
1283	El Papa confereix la Corona catalanoaragonesa a Carles de Valois, fill segon del rei de França, Pere el Gran reuneix corts a Barcelona, on concedeix les constitucions **Una vegada a l'any, Volem, estatuïm e ordenam i Atorguem encara —que suposen la consolidació del règim representatiu i del poder de l'oligarquia urbana—, així com el Recognoverunt proceres**, que referma el règim municipal barceloní del Consell de Cent.
	Institucionalització de les Corts Catalanes.
1284	Revolta popular a Barcelona dirigida per Berenguer Oller contra l'autoritat reial, l'eclesiàstica i l'oligarquia municipal.
1283-1285	La Croada contra Catalunya dirigida pel rei de França Felip III l'Ardit que el 1285 és derrotada per les forces catalanes. Per tal de castigar la col·laboració de Jaume II de Mallorca amb la croada, Pere el Gran ordena a l'infant Alfons l'ocupació de Mallorca.
1285-1291	Alfons el Franc o el Liberal.
	Hereu dels territoris continentals, manté com a vassalls els monarques de Mallorca i de Sicília, el primer son oncle i el segon son germà, sense aconseguir, però, llur entera submissió.
1287	Conquesta de Menorca.
1291-1327	Jaume II el Just.
	Rei de Sicília, n'esdevé dels territoris catalanoaragonesos continentals a la mort de son germà el rei Alfons.
1299	Els turcs otomans inicien la seva expansió, primer per la península d’Anatòlia. A principis del segle 16 el seu imperi compren els Balcans, el mar Negre i l’Orient Mitjà. Inclús en el segle 18 per molts europeus Turquia, junt amb la Xina, és el model del món civilitzat.
1303–1305	Els almogàvers, mercenaris catalans i aragonesos sota el comandament de Roger de Flor, ajuden a l'imperi romà d'Orient (Bizanci) a lluitar contra els turcs. L’assassinat a traïció de Roger de Flor, desencadena la Venjança dels Catalans que comporta la conquesta, el 1311 —a nom del regne de Sicília—, dels ducats d'Atenes i Neopàtria, on s'implanta la vigència dels Usatges de Barcelona.
1304	Signatura amb Ferran IV de Castella de la Sentència arbitral de Torrellas, per la qual la part nord del Regne de Múrcia s’incorpora al Regne de València.
	Representació de Mansa Musa, governant de l'Imperi de Mali al segle 14, a l'Atles català de 1375. El text diu: «Aquest gran senyor negre s'anomena Musa Mali i és el sobirà de la terra del poble negre de Gineva (Ghana). Aquest rei és el més ric i noble de totes aquestes terres per l'abundància d'or que s'extreu de les seves terres.»
1312-1337	Regnat de Mansa Musa I a l’Imperi de Mali, «el [rei] més ric i noble de totes aquestes terres», segons l’Atles català de 1375. Va fer un famós pelegrinatge a la Meca des de 1324 a 1326, on els seus generosos regals i la seva despesa d'or van causar una inflació significativa a Egipte.
1314	S’incorpora a la casa reial el comtat d'Urgell per extinció de la dinastia.
1322	S’incorpora a la casa reial el comtat d'Empúries per extinció de la dinastia.
1323-1324	Una expedició dirigida per l'infant Alfons conquista Sardenya.
1327-1336	Alfons, el Benigne.
1333	El «mal any primer», manifestació precoç de les greus crisis cícliques de subsistències i epidèmies que, a la fi de l'edat mitjana, colpiren el país.
1318	Fi del poder polític sarraïnesc als Països Catalans, en posar fi als poders locals islàmics de Crevillent que s’havien tolerat des de la conquesta de les terres als sarraïns al voltant de 1304.
1320	Renaixement cultural a Itàlia: l’escriptor i poeta Dante (1265-1321), el pintor i arquitecte Giotto (1267-1337), el poeta Petrarca (1304-1374).
1347–1348	Pesta Negra als Països Catalans que mata a uns dos terços de la població.
1412-1516	Corona catalanoaragonesa: Dinastia castellana dels Trastàmara.
1516-1714	Corona catalanoaragonesa: Dinastia dels Habsburg.
1707/1714—	Sotmetiment a la Corona de Castella i Lleó de la dinastia dels Borbons. La batalla d'Almansa (1707) i la caiguda de Barcelona (1714) simbolitzen la conquesta dels Països Catalans per part Felip V de Castella. Pel «just dret de la conquesta» es deroguen els furs i els Països Catalans perden tant les institucions polítiques pròpies com la sobirania i s'imposa el castellà com a llengua comuna. Els «mecanismes de participació política seculars [...] van ser substituïts per un govern absolut [...] un sistema que es recolzava en una estructura política piramidal controlada per militars durant tot el segle XVIII». La majoria d’elits es castellanitzen.

Introducció

En aquest capítol es comenten majoritàriament els fets i circumstàncies del segle 13 de l’edat mitjana dels Països Catalans. Són els anys de l’expansió catalana per terres peninsulars sarraïnesques i per la Mediterrània, tot i que aquesta es prolonga fins al segle següent. Aquest segle és de cabdal importància, ja que inclou un moment de gran apogeu medieval, tant polític com econòmic i cultural, en la zona del que seria l’actual Europa occidental i que és de caràcter netament català. En concret, els anys compresos entre mitjans del segle 13 i mitjans del segle 14, es consideren els més gloriosos d’aquestes terres catalanes, tant en l'àmbit polític com en l’econòmic, i no han sigut superats per cap període posterior. Aquesta preeminència politicoeconòmica, emperò, dura poc. El 1320 el poeta italià Dante Alighieri ja acaba d'escriure La Divina Comèdia i el 1353 l'escriptor i també italià Giovanni Boccaccio fa el mateix amb el Decameró, assenyalant que l’esplendor es desplaça a Itàlia amb el seu Renaixement. De fet, el sobirà de la Corona catalanoaragonesa entre 1416 i 1458, Alfons el Magnànim (regna 1416-1458), conquereix Nàpols el 1442 i a partir de llavors es manté sempre en aquesta ciutat, envoltat d'una enorme cort renaixentista, i mai més torna a la península Ibèrica.

El fet que marca l’inici d’aquesta part de la història dels Països Catalans és el nomenament el 1213 de Jaume el Conqueridor com rei de la Corona d’Aragó Corona catalanoaragonesa^[1]. La fi d’aquest període se situa l’any 1333, «lo mal any primer», la porta d’entrada a uns temps calamitosos amb episodis successius de males collites, fam, pesta negra i terratrèmols. Aquesta sèrie de crisis acaba tancant, uns vint anys després de «lo mal any primer», el llarg període 1250-1350 de prosperitat economicopolítica. També interromp l'expansió territorial de la Corona catalanoaragonesa començada al voltant de 1230, és a dir, als inicis del període comentat en aquest capítol.

Al començament dels anys tractats en aquest capítol, ja fa uns set segles que ha caigut l’Imperi romà d’occident i les terres dels futurs Països Catalans passen a estar dominades pels visigots —un poble germànic que s’havia assentat en algunes regions de l’Imperi romà— durant gairebé dos segles i mig. Aquests són desplaçats pels sarraïns en la segona dècada dels anys 700 que islamitzen la majoria de les terres dels actuals Països Catalans. El domini islàmic, però, té diferents durades segons les regions. Per exemple, la zona de l’actual Principat de Catalunya per sobre dels rius Llobregat i Cardener, no està ni un segle complet sota els sarraïns (de 718 a 801). És l'anomenada Catalunya Vella, en ser la primera que els sarraïns perden i que es cristianitza. En canvi, alguns territoris de l'actual País Valencià romanen sota el poder sarraïnesc inclús uns sis segles (de 712 a 1318).

Els sarraïns perden palatinament el control de la Catalunya Vella —Girona el 784, Barcelona el 801— per la pressió dels francs, un altre poble germànic que després de diverses aliances amb l'Imperi romà, s’estableix en l'actual França i en una regió d'Alemanya. Els francs divideixen les diferents zones conquerides als sarraïns en comtats (per exemple, Urgell, Cerdanya, Barcelona, o Rosselló), al capdavant dels quals hi nomenen comtes per la seva administració. Aquests són d’origen franc o bé membres de famílies locals notables. Amb el temps, es produeix un doble fenomen. Per una part, els diferents comtats de la Catalunya Vella acaben essent controlats pels sobirans del comtat de Barcelona, és a dir, pels membres de la dinastia anomenada el casal de Barcelona. Per l’altre, aquests comtes gradualment s'independitzen dels reis francs i constitueixen la llavor del que serien els futurs Països Catalans.

Els comtes del casal de Barcelona controlen aquestes terres durant més de cinc-cents anys (finals del segle 9 a principis del segle 15), primer només com sobirans dels diferents comtats catalans i a partir del segle 12 com a monarques de la Corona catalanoaragonesa, en cedir l’any 1137 el rei d’Aragó Ramir II tota l'autoritat efectiva del regne al seu gendre, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Des d'aquest moment Ramon Berenguer IV, amb títol de comte de Barcelona i príncep d'Aragó, es fa càrrec dels dos estats. Tanmateix, Ramir reté el títol de rei fins a la seva mort en 1157, en què el passa a la seva filla Peronella, quan encara viu el Ramon Berenguer IV. El 1162, en morir aquest darrer, el seu fill, el futur Alfons el Cast, és nomenat rei d’Aragó i es converteix en el primer comte de Barcelona que també és rei d’Aragó. Això suposa el naixement el 1162 de la confederació anomenada Corona catalanoaragonesa o Corona d’Aragó. Amb el temps, la Corona catalanoaragonesa inclou el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València, Mallorca i, més endavant, l'illa de Sicília.

Els reis de la Corona catalanoaragonesa continuen l’expansió territorial que s’allarga durant els segles 12 i 13. Per exemple, pel joc de les aliances i de senyoratges, els comptes-reis amplien la seva influència en el sud de l’actual França, imposant el seu regnat fins a la frontera italiana. Però aquesta expansió cap al nord i l’est prompte es veu trucada per uns fets polítics amb aires religiosos.

Al voltant del segle 10, havia aparegut en el sud-oest d’Europa un nou corrent cristià anomenat catarisme que sobretot arrela a les regions de Tolosa, Carcassona i Albi (Comtat de Tolosa), al sud-est de la França actual. Els seguidors d'aquest corrent es coneixen com a càtars o albigesos. Sota el nom de Croada Albigesa, entre el 1209 i el 1229, es desenvolupa un conjunt de sanguinàries expedicions militars organitzades contra els càtars del sud de França. La croada és convocada pel Papa i executada per les tropes del Regne de França. Un dels objectius polítics del rei de França és sotmetre els comtes de Tolosa, vassalls del casal de Barcelona. Quan les tropes del rei de França amenacen el comtat de Tolosa, el rei català Pere el Catòlic, acudeix a ajudar-lo, però és derrotat i mort pels francesos en la batalla de Muret (1213) i el Comtat de Tolosa queda subjugat a la corona francesa, en mans aquells anys de la dinastia dels Capets. Cal aturar-se un moment en aquesta dinastia, ja que, amb els segles, té un fort impacte sobre els Països Catalans. En efecte, la dinastia dels Capet es manté en el govern de què seria l’actual França de forma continuada fins a principis del segle 14 (1328) quan puja al tron la branca familiar dels Valois, Al seu torn, aquesta és substituïda a finals del segle 16 (1589) per la branca familiar dels Borbons que governa a França sense interrupció d’ençà de 1589 fins a ser derrocats per la Revolució Francesa el 1792. Però de nou hi tornen de 1814 a 1848. Per tant, els Borbons, que tant han «apreciat» als Països Catalans i el català, venen de molt lluny.

En morir Pere el Catòlic el 1213 en la Croada albigesa, el succeeix el seu fill Jaume el Conqueridor quan tan sols compta amb cinc anys. Amb la seva pujada al tron de la Corona catalanoaragonesa comença aquesta part de la història dels Països Catalans.

L’expansió territorial en els Països Catalans (1229-1344)

A l'inici del període examinat en aquest capítol la majoria de les terres del que són els actuals Països Catalans estan islamitzades i sota el control dels sarraïns. Els comtes de Barcelona, atrapats entre els francs al nord i els sarraïns al sud i a l’oest, s’expandeixen primer devers terres sarraïnesques (Tortosa i Lleida, després cap a Mallorca i València), i tot seguit devers tota la Mediterrània.

Aquesta expansió no és senzilla, ja que després del control militar, cal convèncer a pobladors d’altres conrades que s’hi instal·lin per repoblar les terres conquerides. En efecte, un cop els comtes de Barcelona es fan amb una regió sarraïnesca, una munió de cristians s’hi han d’instal·lar progressivament. En realitat, aquesta és la vertadera conquesta, el pas clau per fer-se amb les terres que els soldats només han començat a controlar. Per tant, el vertader èxit d’una conquesta és aconseguir portar-hi gradualment colons per conrear les terres i generar rendes pels senyors i això només depèn de la capacitat dels conqueridors de transferir-hi colons. La sort de la població dels territoris sarraïnescs conquerits és molt variable. En alguns llocs, són expulsats i/o venuts com esclaus. En d’altres, poden triar entre marxar o quedar-se. Aquesta darrera opció sovint s’ofereix en els territoris on la població ha disminuït molt per les batalles, els setges i, segurament, perquè molts els han fet presoners o han fugit lluny del conflicte. Els sarraïns que es queden i accepten sotmetre's a la Corona, solen poder conservar les seves possessions, malgrat que no sempre va ser així.

Jaume el Conqueridor (1213-1276)

Qui inicia aquesta expansió és el rei Jaume el Conqueridor (1208-1276), coronat rei de la Corona catalanoaragonesa el 1213 quan només té cinc anys, a desgrat que fins que no té uns disset anys no es pot dir que comenci el seu regnat efectiu. En ser menor, les anomenades corts del 1214 reconeixen procurador del reialme Sanç I de Rosselló-Cerdanya, besoncle del nou monarca. Se l'anomena el Conqueridor, ja que conquereix les illes de Mallorca (1229) —que la converteix en un regne— i les d’Eivissa i Formentera (1235), les dues en mans dels sarraïns i obté el vassallatge dels sarraïns de Menorca (1232). Després es llança a conquerir el regne sarraïnesc de València (1238) amb el concurs, en aquest cas, dels aragonesos. També el converteix en un regne propi (Regne de València). Aquest regne forma una entitat política, jurídica, i econòmica pròpia expressada en els Furs de València, les Corts Valencianes, moneda pròpia, i unida dinàsticament a la Corona catalanoaragonesa. És repoblat per catalans i aragonesos: els primers ocupen preferentment les comarques del litoral, que ara són de parla catalana, i els segons ocupen preferentment les comarques interiors, inicialment de parla aragonesa i avui de parla castellana. El 1265-1266 conquereix Múrcia, que, respectant el Tractat d'Almizra —que delimita l’espai de les conquestes catalanes i castellanes—, lliura a Castella, de la que una filla seva, Violant d'Aragó i d'Hongria, és reina consort del rei de Castella Alfons X el Savi.

Panell de la batalla de Portopí, fragment de les pintures murals trobades al Palau Aguilar (carrer Montcada de Barcelona) sobre la conquesta de Mallorca , traslladades amb la tècnica de l'strappo al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Estan datades com a peces del final del segle 13 (1285-1290) o principi del 14. És una mostra excel·lent de la pintura gòtica inicial de caràcter civil. La temàtica, la Conquesta de Mallorca, està molt relacionada amb una activitat literària de l'època, les Cròniques. El protagonista és l'home i els fets de la realitat pròxima, en contraposició a la pintura de temàtica religiosa i a la pintura romànica precedent. Els contorns, de fermes línies negres, han donat peu perquè es parlés de gòtic lineal en fer referència a la pintura d'aquests moments. Els colors són molt vius i càlids: vermells, ocres i groc, que s'ha perdut en gran part, però que cobria moltes zones que ara es veuen blanques.

Uns 40 anys després de la seva coronació i davant les discòrdies entre els juristes —uns es decanten per aplicar la llei visigòtica i altres el dret romà—, el 1251 Jaume el Conqueridor decreta els Usatges de Barcelona com a únic text de dret. Aquests són una compilació de normes jurídiques que es comencen a recollir el segle 12 de textos de diversa procedència normativa: resolucions de la cort comtal, fragments del dret romà i del dret gòtic, i cànons religiosos.

El rei Jaume, davant la pressió francesa sobre els territoris vassalls situats en l’anomenada regió occitana i àdhuc sobre els territoris catalans, decideix signar amb Lluís IX, el rei francès, el tractat de Corbeil (1258). El mateix estipula que Jaume cedeix al rei francès pràcticament tots els dominis que té al sud-est del que seria la França actual. A canvi, el rei de França renuncia explícitament, al seu torn, als més o menys drets legítims que pot tenir sobre els territoris de la Catalunya Vella, com a descendent dels conqueridors francs d'aquesta. Realment, en aquest tractat no s'intercanvien territoris, sinó que ambdós reis renuncien a drets nominals que difícilment poden exercir. Per una part, el rei de França reconeix la independència dels comtats de Catalunya, assolida de fet a finals del segle 10 pel comte de Barcelona Borrell II. Per l’altre, Jaume reconeix als francesos els territoris dels nobles occitans, que han estat vassalls dels comtes de Barcelona, però que s’han perdut arran de la croada contra els albigesos (1209-1229).

Malgrat les seves cessions a l’Occitània, Jaume el Conqueridor projecta a la Corona catalanoaragonesa al primer pla de la política internacional. Aquesta corona s’acaba convertint en una potència amb la qual s’ha de comptar en el Mediterrani, car, amb els anys, controla la «diagonal de les illes» (Mallorca, Sardenya, Sicília i Rodes) —que faciliten un ric comerç des de Barcelona o Salou fins a Alexandria, Beirut i Damasc (i viceversa)— i a més s'estén fins a controlar Atenes (1311) i Nàpols (1442). Endemés amb Jaume el Conqueridor s’inicia una etapa «que va de 1250 a 1350, ha escrit [Pierre] Vilar, [en la] que es combinen l’expansió econòmica i política, amb una armadura institucional, l’equilibri entre la producció i l’intercanvi i l’estabilitat social. "Aquest és el moment històric, que no tindrà cap altre equivalent posterior, que revelà Catalunya a ella mateixa com a potència, i fixà l’estil d’aquesta potència"»^[2].

A mitjan 1276 mor Jaume el Conqueridor i comet l'error de dividir els seus dominis entre dos dels seus fills, Pere i Jaume. Deixa a l'infant Pere (el futur Pere el Gran), els regnes d'Aragó i de València i el Principat de Catalunya, donant continuïtat a la Corona catalanoaragonesa. I deixa les illes Balears (menys Menorca, encara sarraïnesca), el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller al seu fill Jaume, que inaugura la separació dinàstica del regne de Mallorca amb el nom de Jaume II de Mallorca. Aquesta divisió, que es manté fins al 1344, provoca entre els dos regnes catalans una tensió que frena el procés de cohesió nacional i obstaculitza la política expansionista amb guerres i rivalitats internes i familiars durant gairebé tres quarts de segle.

L’expansió mediterrània (1282-1323)

Mapa de les principals possessions de la Corona catalanoaragonesa.

Pere el Gran (1276-1285)

Imperi mediterrani
Les figures de Jaume I i de Pere el Gran ocupen els moments inicials d’un temps en què la conquesta de Mallorca i de València, i el desenvolupament de l’expansió mediterrània semblen iniciar una nova època. És l’època en què un petit estat, emparedat entre dues potències majors, com eren Castella i França, va arribar a crear un imperi mediterrani que semblava fora de tota proporció amb els seus recursos demogràfics, econòmics i militars, vencent l’hostilitat de França i del Papat, a més de la d’altres rivals, com Gènova o Venècia. Josep Fontana La formació d'una identitat, pàg. 33. Barcelona, 2016

El regnat de Pere el Gran enfront de la Corona catalanoaragonesa és breu, tan sols 9 anys (1276-1285), a causa, d'una banda, de la longevitat del seu pare el rei Jaume (viu gairebé fins als 70 anys), i, d'altra banda, de la seva prematura mort a l'edat de quaranta-cinc anys. Així i tot, en aquest breu període, el rei Pere prossegueix l’expansió territorial en incorporar a la Corona l’illa de Sicília, controlada en aquella època per la dinastia francesa dels Anjou.

Sicília ocupa una posició estratègica en estar al mig de la Mediterrània, entre orient i occident. No és doncs d'estranyar que la intentin controlar totes les potències Mediterrànies i que diversos pobles hi fondegin. Abans de la nostra era (ane) s’hi troben primer els fenicis, després els grecs i més tard, els cartaginesos. El segle 3 ane, passa a formar part de l’imperi Romà. Quan aquest es debilita i arriba a dissoldre's el 476, s’hi troben pobles germànics (primer els vàndals i posteriorment els ostrogots). El 535 forma part de l’Imperi romà d’orient i el 827 hi desembarquen els sarraïns que s’hi estan gairebé dos segles. Malgrat aquest relativament curt període de dominació islàmica, els sarraïns hi deixen una forta petjada i cap més poble fa tant per aquesta illa, ja que hi aporta noves tècniques agrícoles, de pesca (sobretot de la tonyina) i per treballar els metalls. El 1061 hi desembarquen els normands que la controlen, junt amb el sud d’Itàlia, fins que uns cent anys després passa a l’òrbita del Sacre Imperi Romanogermànic.

Pintura de Ramon Tusquets (1885) que representa el moment en què l'almirall català Roger de Llúria rep presoner, a la seva galera, el príncep de Salern, fill de Carles I de Nàpols, després de derrotar els angevins en el golf de Nàpols (1284).

Dos segles després de ser conquerida pels normands, el 1265, el Papa de Roma desposseís al rei Manfred I de Sicília del seu regne i imposa com a sobirà del regne de Sicília —que estava constituït pel sud de l’actual Itàlia i per l'illa de Sicília— a Carles d’Anjou, un dels fills del rei de França. A principi de 1282 els sicilians, descontents amb el govern dels Anjou, es revolten contra la presència francesa —les Vespres Sicilianes— i ofereixen el tron al rei de la Corona catalanoaragonesa Pere el Gran, casat amb la filla de Manfred I de Sicília. Pere el Gran desembarca a Sicília el mateix any 1982 i ràpidament domina l'illa, en fugir Carles d’Anjou i els seus homes. Aquest, emperò, manté el control dels territoris continentals del regne de Sicília amb el suport de França i la Santa Seu i Pere el Gran només controla l'illa de Sicília. Es produeix la divisió del Regne de Sicília en el regne de Sicília peninsular o Regne de Nàpols, sota domini dels Anjou, i el regne de Sicília insular, sota domini català. La caiguda de Sicília en mans catalanes inicia l’anomenada Guerra de Sicília (1282-1294) i, com es veurà després i donada la força política del Papa, una croada contra la Corona catalanoaragonesa (1283-1285).

El control de Sicília representa un important canvi qualitatiu en l’expansió Mediterrània de la Corona catalanoaragonesa. D’antuvi, és l’illa més gran de la Mediterrània. És set vegades més gran que l’illa de Mallorca i mentre la distància més llarga de Mallorca són uns 100 km, la de Sicília és gairebé 3 vegades més. A més la seva situació central en la Mediterrània li assegura una posició estratègica crucial per a les rutes comercials mediterrànies. Controlar l’illa facilita a la Corona catalanoaragonesa prosseguir l’expansió mediterrània durant el segle 14 i inicia el període imperial dels comtes de Barcelona —els seus territoris ja s’estenen més enllà de les Balears i de les seves terres d’origen—, que guanya son punt àlgid amb el segon fill de Pere el Gran, Jaume el Just (que s’expandeix fins a Sardenya), i es manté fins a la mort de Martí l’Humà (1410), el darrer comte-rei del Casal de Barcelona.

En canvi, que Sicília passi a la Corona catalanoaragonesa, no complau ni al Papa de Roma ni al rei de França. El novembre de 1282 el Papa excomunica Pere el Gran, i el març de 1283 és desposseït de tots els seus regnes, que són adjudicats, l'agost d'aquell any, a Carles de Valois, fill segon del rei de França.

Pere el Gran, necessitat de recursos per l'amenaça d’una croada instigada pel Papa contra la Corona catalanoaragonesa, reuneix el mateix any 1283 les corts a Barcelona, on es presenten al rei nombroses peticions que són aprovades en la constitució Una vegada l'any, Volem, estatuïm i Atorguem encara —que suposen la consolidació del règim representatiu i del poder de l'oligarquia urbana—, així com el Recognoverunt proceres, que referma el règim municipal barceloní del Consell de Cent. En una certa manera, aquest és el preu que la corona ha de pagar als senyors, a canvi del suport d'aquests a les seves campanyes militars i a l'expansió marítima catalana.

La Croada contra Catalunya, dirigida pel rei de França Felip III l'Ardit i finançada pel Papa, s’inicia el maig de 1285. Els francesos, amb l'ajuda de Jaume II de Mallorca, germà de Pere el Gran —que controla el Rosselló com a part del seu regne—, envaeixen amb èxit el nord de Catalunya i a la tardor aconsegueixen la rendició de Girona. Pels mateixos dies, l'estol català, comandat pel calabrès i almirall de la flota catalana Roger de Llúria, derrota als francesos en la batalla naval de les Formigues i impedeix l’arribada de proveïments per mar. A més, la pesta s'estén entre les tropes franceses, afectant el mateix rei. Tot plegat, provoca la seva retirada i el rei francès, greument malalt, mor a Perpinyà.

Com ja s’ha comentat, la croada contra el Pere el Gran compta amb el suport del germà d’aquest, Jaume II de Mallorca. Pere el Gran, com a represàlia, ordena al seu fill Alfons d’anar contra el seu oncle Jaume i annexionar el Regne de Mallorca a la Corona catalanoaragonesa. Alfons ataca les illes d'Eivissa i de Mallorca i culmina l'expedició amb èxit el gener del 1286, quan el seu pare, Pere el Gran, ja és mort.

Malgrat llur breu regnat, Pere el Gran consolida la institució de les Corts Generals de la Corona catalanoaragonesa creades en el regnat del son pare Jaume el Conqueridor i que estableix la participació dels representants de les ciutats i viles reials. La corona s’organitza amb les Corts del Regne d'Aragó, les del Principat de Catalunya i les del Regne de València, que se sustenten en una concepció pactista de les relacions entre el rei i les diferents oligarquies —l’eclesiàstica, la dels nobles i les municipals— dels diferents regnes. De les corresponents corts sorgeixen les lleis per a ser aplicades per la justícia. Els seus acords tenen força de llei i vinculen a les parts, inclosa la corona, per la qual cosa no es poden revocar ni modificar si no és amb un altre acord de les Corts. Però les Corts, a més de ser l’organisme legislatiu de la Corona, també és la institució que controla l’actuació del rei i dels seus oficials i on el rei aconsegueix els recursos per finançar les seves empreses politicomilitars. Aquestes Corts es componen del rei i els braços, on estan representats els diferents estaments de les elits de la societat medieval, emperò excloent àmplies capes de la societat com, per exemple, la pagesia o els menestrals. Les Corts, per exemple, del Principat i les de València estan formades pel rei i els prelats i dignataris dels ordes religiosos que constitueixen el braç o estament eclesiàstic; els nobles i cavallers que formen el braç militar, i els portaveus —els síndics— de les viles del regne que componen el braç reial. A més, existeixen les Diputacions Generals, delegacions permanents de les Corts encarregades de l'administració tributària. S’acaben convertint en l’autèntic poder executiu en l'àmbit de les competències de les Corts que vigilen el compliment dels Furs —les lleis— i Llibertats. Al País Valencià i al Principat de Catalunya s’acaben transformant en les Generalitats de València i de Catalunya. Barcelona, per la seva part, el segle 13 es dota del Consell de Cent, una institució de govern municipal de la ciutat on estan representats els diferents estaments de la ciutat.

Amb aquest sistema de representació, el rei renuncia, per exemple, al privilegi de convocar les Corts (fins llavors normalment les Corts es convocaven per iniciativa del rei) o de modificar les lleis sense el consens de les Corts. Aquestes renúncies s’estenen per la necessitat d’aconseguir els recursos amb què pagar les campanyes militars. Com comenta l'historiador barceloní Josep Fontana (1931-2018) «els monarques europeus d’aquesta època, no tenia ni un exèrcit ni una marina propis, perquè no tenien tampoc una hisenda capaç de pagar-los»^[3] i depenien, sobretot, dels recursos financers i navals que els patricis catalans podien proporcionar. D’aquí la necessitat de pactar amb ells.

Aquest entramat institucional de base pactista entre el rei i els diferents estaments oligàrquics de la societat perdura, amb més o menys fortuna segons el monarca del moment, fins que, uns cinc segles després (principis del segle 18) les terres dels Països Catalans són ocupades per les tropes de Felipe V de Castella i imposa l’absolutisme propi de la dinastia de Borbó i en el que el rei sobirà té el poder absolut i s'arroga la sobirania invocant un dret diví. S'aixafen així uns quatre segles de tradició pactista entre el rei i les capes altes de la societat.

Alfons el Franc (1285-1291)

A la mort de Pere el Gran (1285) llur fill, Alfons el Franc (o Alfons II de Catalunya), el succeeix en el tron de la Corona catalanoaragonesa —amb tanta mala sort com son pare, ja que com ell no arriba ni a governar deu anys (1285-1291)— mentre que Sicília passa al seu fill Jaume el Just. Aquest és vassall de son germà d’Alfons el Franc, sense aconseguir, però, llur entera submissió.

Com ja s’ha comentat, Alfons, per encàrrec de llur pare, havia conquerit Mallorca al seu oncle Jaume II de Mallorca. Després de conquerir Mallorca, conquereix també l'illa de Menorca (1287) als sarraïns. Fins llavors, els reis de Menorca havien estat vassalls del casal català des dels temps de Jaume I el Conqueridor. La conquesta de Menorca fou ràpida i fàcil. Hom procedí a la deportació i venda com a esclaus de la població musulmana que residia a l'illa. Aquesta queda gairebé despoblada i, segons relata el militar i cronista Ramon Muntaner (1265-1336) en la seva crònica, fou repoblada «de bona gent de catalans».

Relació entre els fills monarques del rei Jaume *el Conqueridor* i els fills monarques de Pere *el Gran*.
Jaume el Conqueridor Sobirà de la Corona catalanoaragonesa (1213-1276)
Pere el Gran Sobirà de la Corona catalanoaragonesa (1276-1285)			Jaume II de Mallorca Rei de Mallorca (1276 – 1285) (1295-1311)
Alfons el Franc Sobirà de la Corona catalanoaragonesa (1285-1291)	Jaume el Just Rei de Sicília (1285-1296) Sobirà de la Corona catalanoaragonesa (1291-1327)	Frederic II Rei de Sicília (1296-1337)

Jaume el Just (1291-1327)

Després d’un breu regnat d’uns sis anys i a l’edat de vint-i-cinc anys, mor Alfons sense descendència legítima. Deixa Aragó, Catalunya, València i Mallorca al seu germà, Jaume el Just, en aquell moment rei de Sicília, amb la condició que aquest cedeixi el tron de Sicília al seu germà Frederic. Jaume el Just es converteix en el sobirà de la Corona catalanoaragonesa —que continua l’expansió mediterrània arrabassant Sardenya als pisans (1323)— i el seu germà és proclamat rei de Sicília uns anys després.

Això darrer és la font de grans problemes, car, per finalitzar amb el conflicte polític i militar entre els francesos i els catalans pel control de Sicília —la Guerra de Sicília (1282-1294), iniciada en temps del regnat de Pere el Gran quan aquest ocupa Sicília el 1282 a desgrat de la Santa Seu i de França—, el Papa aconsegueix que Jaume el Just signi la Pau d'Anagni (1295) amb els francesos. Aquest tractat, gens avantatjós per la Corona catalanoaragonesa, estableix que, a canvi del dret de posseir les illes de Sardenya i Còrsega i una important compensació econòmica, Jaume el Just ha de cedir Sicília a l'Església qui, al seu torn, la cediria de nou a la dinastia francesa dels Anjou. Els sicilians rebutgen tornar a estar sota el control dels francesos, a qui havien desterrat de l'illa el 1282, durant les Vespres Sicilianes, i a finals de 1295 el Parlament sicilià proclama Frederic II rei de Sicília. Però el tractat d'Anagni també estipula que Jaume el Just ajudi militarment als francesos d’Anjou a reconquerir Sicília. S’inicia la segona Guerra de Sicília (1296-1302), i els sicilians, comandats per llur rei Frederic, lluiten contra Jaume el Just i els Anjou. Es produeix una guerra fratricida fins que Frederic II assoleix la victòria amb la pau de Caltabellotta (1302), en la que s’assegura la independència de Sicília. Molts catalans i aragonesos van prendre part, sota la bandera del català Frederic, en aquesta lluita victoriosa per la independència siciliana.

En el tractat d'Anagni també s’estipula que Jaume el Just torni el Regne de Mallorca al seu oncle Jaume II de Mallorca (rei de Mallorca durant 1276-1285 i 1295-1311). Jaume compleix i aquesta situació de Mallorca separada de la Corona catalanoaragonesa es manté fins al 1344 quan Pere el Cerimoniós envaeix el regne de Mallorca, governada pel seu cunyat, i oncle llunyà, Jaume III de Mallorca, besnet de Jaume el Conqueridor. Malgrat aquesta desfeta, Jaume III ataca Mallorca el 1349, però és derrotat i mor a la batalla de Llucmajor (1349). El regne de Mallorca ja s'integra definitivament a la Corona catalanoaragonesa.

Les disputes entre els dos germans catalans per Sicília, té una derivada amb l’expedició dels almogàvers a les terres de l’actual Grècia. Aquests són uns mercenaris catalans i aragonesos que combaten al costat de Frederic II de Sicília en la defensa de l'illa. En acabar la guerra, ofereixen els seus serveis a l'Imperi bizantí —la part oriental de l'Imperi romà, amb capital Constantinoble, actualment Istanbul i antigament Bizanci— amenaçat per als, cada vegada més poderosos, turcs otomans. Lluiten victoriosament contra els turcs a l’Àsia Menor i fan famós el seu crit de guerra, Desperta, ferro!, que profereixen abans d'entrar en batalla, ensems que donen cops a les pedres amb els ferros i les llances. Les ambicions del seu cap, Roger de Flor, inquieten a la cort imperial i és assassinat a la regió grega de Tràcia (1305). La Venjança Catalana dels almogàvers es desferma contra l’Imperi romà i les tropes del mercenari Roger es llancen a sang i foc sobre la regió de Tràcia, saquegen la regió de Macedònia i els monestirs del mont Atos (1308). El 1311 conquereixen —en nom del regne de Sicília—, els ducats d'Atenes i Neopàtria, on s'implanta la vigència de la legislació dels Usatges de Barcelona. Els records de l’extermini i saqueig perpetrats pels almogàvers han perdurat fins als nostres dies, com ho mostra el fet que el 1993 el cantautor empordanès Josep Tero va ser expulsat d’un dels monestirs del mont Atos i va haver de dormir al ras en descobrir que era català^[4]. També es fa palès en el llenguatge actual, ja que, per exemple, en grec existeix una maledicció que desitja que «Així t'arribi la venjança catalana».

L'expansió territorial catalana no s’atura i els comtats d'Urgell—1314— i d'Empúries —1322—, són incorporats, per extinció de les respectives dinasties, a la casa reial. En 1323-24, una expedició dirigida per l'infant Alfons (el futur Alfons el Benigne) conquista Sardenya que estava sotmesa a la influència mercantil de pisans i genovesos. La possessió de l'enclavament sard interessa als catalans per raons econòmiques i estratègiques car té nombroses riqueses naturals (salines, mines de plata i corall); la producció agrícola (cereals) i ramadera (carn, cuirs, formatges) és abundant; la situació geogràfica de l'enclavament possibilita controlar millor la navegació a la Mediterrània occidental, cosa que permet guanyar posicions en les rutes marítimes cap al llevant mediterrani, on es fa el comerç més lucratiu; i de passada, la conquesta de Sardenya té altres avantatges, com guanyar mercats i enclavaments als competidors pisans i genovesos; suprimir una base del corsarisme; obtenir recursos complementaris per a l'erari reial i proporcionar terres i honors a la noblesa.

La incorporació de les illes de Sicília i Sardenya a la Corona catalanoaragonesa, permet que es desenvolupi un important comerç entre els Països Catalans i altres ports de la Mediterrània. Tal com comenta l’esmentat historiador barceloní, Josep Fontana ^[5]:

«El relat d’aquestes aventures [dels almogàvers a Grècia] és un episodi singular, però molt menys important per al desenvolupament del Principat que l’expansió del gran comerç català per la Mediterrània, que, havent estat d’una importància comparable als de Venècia o Gènova, ha rebut molta menys atenció per part dels nostres historiadors. Aquest comerç no solament s’adreçava al nord d’Àfrica, comptant amb els avantatges de disposar dels ports de Mallorca, Sicília i Malta i de mantenir unes relacions especials amb els reietons musulmans, sinó que s’estenia cap a Egipte i Síria, és a dir, cap als ports d’Alexandria i Beirut, que, un cop que l’expansió dels mongols va tallar les rutes terrestres que passaven per l’Àsia central, es van convertir en els punts d’arribada de les mercaderies d’Orient, que venien ara per la ruta marítima del mar Roig. Un comerç en què els catalans exportaven sobretot corall, draps, safrà, oli, antimoni i fruita seca, i importaven espècies (pebre, gingebre, canyella), cotó i lli, sucre, teixits de luxe i esclaus.»

Sense oblidar, tal com també recorda Fontana: ^[6]

«No és cosa de minimitzar aquesta extraordinària història, que ha anat estretament associada a l’expansió comercial, ni de glorificar-la, oblidant, que com totes les de la mateixa mena, està basada en la brutalitat de la guerra: en el saqueig, l’esclavització i la mort dels vençuts.»

Alfons el Benigne (1327-1336)

A la mort de Jaume el Just l’any 1327, el succeeix a la Corona catalanoaragonesa el seu fill, Alfons el Benigne que no arriba ni a regnar deu anys (1327-1336). Durant el seu regnat s’enfronta amb els genovesos que li disputen Sardenya. També durant el seu regnat, com es veurà en el pròxim capítol, té lloc, a causa d’una mala collita de blat, «lo mal any primer», el 1333, any que simbolitza l'inici d’una sèrie de crisis durant els darrers anys de la baixa edat mitjana (segles 14 i 15), la qual encara s'agreuja més amb la futura arribada de la pesta negra. Aquestes crisis interrompen l'expansió territorial de la Corona catalanoaragonesa i la prosperitat economicopolítica iniciada al voltant de 1250. A mitjan segle 14, amb l'inici d'una llarga etapa de depressió demogràfica i financera, es trenca el vell equilibri econòmic en què es fonamenta la prosperitat i s'obre una decadència que coneix el punt més àlgid a mitjan segle 15.

Interior de Sant Domènec de Puigcerdà. Fragment de les Pintures murals dedicades a la vida de Sant Pere Màrtir (vers 1330-1340). Disposades en dos frisos, ens narren històries de la vida del sant sota uns arcs entre els quals apareixen representacions arquitectòniques. Amb unes línies de ritme fluent i sinuós i colors suaus assistim a una clara manifestació del primer gòtic, en aquest cas s'ha assenyalat una possible influència de miniatures angleses. Destaca també la tendència naturalista en l'intent de modelatge pel color i l'atenció als detalls del paisatge i l'arquitectura.

El tractat de Corbeil (1258)

El triomf de la croada albigesa (1209 i el 1229) del rei de França contra els càtars de la regió de Llenguadoc (sud-est de França), colpí decisivament els interessos catalans d'Occitània. Encara, emperò, durant la regència de Sanç I^[7] (1214-1218), comte de Rosselló-Cerdanya, i del regnat efectiu de Jaume I, va mantenir-se la influència catalana enllà de les Corberes, per via diplomàtica. A més, l'ideari herètic experimentà a la mateixa Catalunya una àmplia, bé que efímera, difusió afavorida per la immigració de nobles occitans, fugitius de la repressió franco-papal i que ocupaven les terres despoblades deixades pels sarraïns que se sumà a la representada de sempre per les relacions del comerç i de la indústria. Aquesta immigració fou ben vista per la Corona —i tolerada per l'Església catalana—, puix que suposava una entrada considerable de capitals i podia contribuir a la repoblació dels territoris conquerits als musulmans. Ben prest, tanmateix, el papa Gregori XI pressionà Jaume I perquè retirés tot ajut a l'heretgia albigesa i no cessà fins a aconseguir del monarca l'establiment a l'Estat catalanoaragonès d'un tribunal de la inquisició «contra càtars i albigesos», encomanat a l'ordre dominicà i que restà constituït en 1242. Hi contribuí d'un mode cabdal el dominic i patró dels col·legis d’advocats catalans, Ramon de Penyafort (Santa Margarida del Penedès, vers 1185-Barcelona, 1275), autor de les Decretals de Gregori IX (1234), que tingueren vigència fins a principis del segle 20, i d'un Manual d'inquisidors.

Pels mateixos volts, Jaume I cercà un acord amb Lluís IX de França (1214-1270) per establir la frontera del nord. Davant la pressió de França sobre els territoris occitans i àdhuc catalans, les malaguanyades temptatives de recuperar les possessions del nord de les Corberes i l'expectativa d'expansió marítima determinaren aquesta opció, que finalment es concretà, el 1258, en la signatura del tractat de Corbeil, en virtut del qual Jaume I renunciava als drets catalans sobre la Fenolleda i el Perapertusès, fet pel qual la frontera dels territoris catalans retrocedí en aquesta zona fins als límits del Conflent, sobre els comtats de Tolosa i de Sant Geli i sobre el Carcí, el vescomtat de Narbona, l'Albigès, el Carcassès, el Rasès, Besiers, el Lauragès, el Termenès, el Menerbès, Nimes, Agde, Milhau, el Gavaldà i la Roergue. Només la senyoria de Montpeller el vescomtat de Carlads i la baronia d'Omeladès restaren en poder català. En contrapartida, el sobirà francès, com a descendent del rei franc Carlemany, el conqueridor de les terres catalanes del nord als sarraïns, renunciava als seus drets sobre els comtats catalans, cosa que equivalia a un reconeixement de la potència catalana.

El tractat implicava l'extinció definitiva de l'heretgia albigesa. En mots de Jordi Ventura i Ramon Pla, les perspectives d'expansió marítima que reforçà aconseguiren d'interessar la noblesa i sobretot la burgesia en les noves empreses i d'afeblir, per tant, el suport que prestaven a l'heretgia, prou malmesa arran del desastre català en la batalla de Muret (1213). Els heretges foren reduïts més i més per la intervenció conjunta del rei i de la inquisició, que en cercaren l'aïllament social i tractaren d'evitar-ne els martiris.

Impuls demogràfic i desenvolupament social

L'expansió productiva dels segles 11 i 12 propicià l'apogeu demogràfic del segle 13 i primera meitat del segle 14, base humana de la prosperitat economicopolítica del període 1150-1350. Cal afegir-hi, com a factor del creixement demogràfic, la incorporació a la Corona dels habitants dels territoris sarraïns conquerits que augmentà, en xifres absolutes, el volum de població.

Malgrat la dificultat de quantificar el creixement humà per la manca d'empadronaments de l'època, tenim dades que, certament, el corroboren. L'activitat dels catalans, la importància de les ciutats, els signes de desenvolupament financer i industrial, la puixança de les empreses llunyanes de la Corona catalanoaragonesa que exigien una forta emigració i un continu reclutament militar i mariner en foren signes —«arguments de pes» segons l’historiador francès Pierre Vilar (1906-2003)—, ja assenyalats per l’historiador i eclesiàstic igualadí Jaume Caresmar (1717-1791), durant el segle 18, en la seva Carta al baró de la Linde. En ella demostrar que a l'edat mitjana (segle 5 al 15) Catalunya era més poblada que en el segle 18.

El catalans
Cap al 1213, a la fi d’aquests segles formatius, el desenvolupament de la comunitat que integraven els catalans tenia uns caràcters propis i diferenciats que marcarien el seu futur. Estaven units per l’idioma, que «es troba entre les primeres llengües vernacles documentades en els arxius històrics». Els escrits en català abunden des del segle X, molt abans del cultiu literari, que té un primer testimoni en la llengua viva i popular en què estan escrites les Homilies d’Organyà de 1204, i que trigarà molt poc a assolir el cim que representa l’obra de Ramon Llull. Sabem, a més, que eren ben conscients de la importància d’aquest tret, com ho dirà Muntaner en enorgullir-se del fet «que d’un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com de catalans», ja que hi havia aquí una uniformitat que no es trobava en altres països, on la gent tenia llenguatges diversos. Josep Fontana La formació d'una identitat, pàg. 31 Barcelona, 2016

Les xifres facilitades pels primers fogatges —documents d’impostos— i altra documentació fiscal, que daten de la segona meitat del segle 16, han permès de fer un càlcul numèric, merament indicatiu, de la població dels Països Catalans del 1350, segons el qual la Catalunya estricta tenia pels volts dels 500.000 habitants, el País Valencià en tenia uns 200.000 i les illes Balears uns 50.000. La naturalesa de les fonts —instruments fiscals on eren registrats tan sols aquells que havien de tributar impostos— i l'època tardana en què foren fetes —quan les conseqüències de les primeres pestes, epidèmies i fams ja s'havien fet sentir—, reforcen la hipòtesi que les xifres esmentades eren sensiblement menors a les reals i que en els anys anteriors —els de la prosperitat —el nombre de la població era, previsiblement, superior.

Fruit del desenvolupament general fou el desvetllament de les ciutats —ja d'ençà del segle 12—, que a més de ser importants focus demogràfics, esdevingueren centres econòmics influents.

L'engrandiment dels nuclis ciutadans, generà un complex teixit social que l’historiador medievalista català Josep M. Salrach (1945-2025) ha dividit en tres grans grups: el patriciat, la mà mitjana i el poble menut.

El primer, clarament minoritari, va detenir el poder municipal i fou integrat per antics burgesos enriquits —en el comerç, la indústria, els oficis—, exfuncionaris reials, rendistes^[8] i membres de la petita noblesa que havien renunciat a llur condició militar i s'havien establert a ciutat. Tots ells posseïen terres, així com una determinada fortuna monetària que destinaven a inversions industrials i comercials de caràcter rendístic: lloguer de finques rústiques i urbanes, arrendament de vaixells, operacions de préstec.

La mà mitjana —els mercaders—, gràcies a llur condició de grans empresaris, d'armadors de naus o de grans comerciants especialitzats en el tràfic de llarga distància, posseïren una fortuna —fos en diners o en mercaderies— similar a la dels patricis, però no van tenir la mateixa consideració social, per la qual cosa romangueren —junt amb els juristes, escrivans, cirurgians, artistes, notaris— en l'anomenada mà mitjana.

Enfrontats amb aquests dos estaments superiors, convisqueren les classes populars urbanes o poble menut —el 80 % de la població ciutadana, segons l’historiador gironí Santiago Sobrequés (1911-1973)—, format principalment pels artesans, els petits comerciants —que fabricaven i venien ells mateixos les obres produïdes— i els obrers no especialitzats; junt amb ells, cal incloure tota una munió de gent empobrida, així com els esclaus. El poble menut sempre fou marginat del govern municipal, malgrat les reiterades exigències de participació que feu per mitjà dels gremis i les confraries —que els menestrals^[9] havien aconseguit organitzar—, raó per la qual arribaren, en llurs reivindicacions, a fer recurs de la revolta.

El creixement urbà anà acompanyat d'un augment de l'activitat artesanal i d'un progrés del comerç interior i de llarga distància. Ja pels volts del 1150, Barcelona i d'altres ciutats de la Catalunya Vella —com Girona, Perpinyà o Vic—, així com els conquerits nuclis urbans de la Catalunya Nova —com Lleida, Balaguer o Tortosa—, havien assolit llur emancipació i mostraven llur puixança productiva i comercial. A la mateixa època, junt amb els mercats i fires interiors, ja havien estat consignades en els Usatges —el conjunt de lleis, normes i costums de l’època— referències a la navegació mercantil. I de molt abans, ens consta la presència de mercaders catalans a la Mediterrània oriental —Constantinoble, Beirut (Síria), Alexandria (Egipte)—. En el segle 13, van afegir-se al conjunt urbà les ciutats dels regnes de Mallorca i València, que aportaren llur tradició marítima heretada dels segles de civilització musulmana i possibilitaren, alhora, la consecució d'un grau de producció i de comercialització generals considerable. La suma del tràfic de les llotges de València, Palma, Perpinyà, Barcelona, Tortosa, feu que el comerç català arribés a assolir, a finals del segle 13 i primera meitat del 14, un volum comparable a l'aconseguit per Gènova o Venècia. Notem que la potència comercial i marítima catalana no s'explica a partir d'un únic «comú urbà», com en el cas de les repúbliques marítimes itàliques, sinó que responia a la «realitat d'un país». Barcelona, malgrat tot, sempre hi jugà un paper director que la convertí en un element econòmic important, bé que ni dins el mateix Principat no fou l'únic: es veié complementada per munió de petits ports de la costa de ponent i la costa de llevant.

Malgrat el progrés urbà i comercial, la preeminència que hi tingué la producció agrària ha portat a relativitzar el concepte de «revolució comercial» —que hom ha situat dins un context d'imperialisme feudal— i a valorar la importància de les repercussions que el desenvolupament ocasionà en l'estructura social del sector primari. El període d'impuls demogràfic i d'expansió, primer cap a Tortosa i Lleida, després cap a València i Mallorca, i tot seguit cap a tota la Mediterrània, obligà, a l'interior de Catalunya, a lluitar contra l'emigració pagesa. L'interès a impedir un possible èxode pagès, aglutinà entorn del sobirà els veritables beneficiaris del progrés assolit, les classes dominants: la noblesa, la clerecia i el patriciat urbà —que ben aviat compartí les mateixes inquietuds dels senyors rurals. Algunes de les mesures adoptades, com ara l'oferiment de cartes de franquesa i privilegis col·lectius, afavoriren la condició pagesa, però en seguiren d'altres que cercaren la subjecció del pagès a la terra del senyor amb l'amenaça i la violència. En aquesta època fou quan s'expandí jurídicament, per tota la Catalunya Vella, la condició dels pagesos de remença^[10], bé que encara —donat que l'auge econòmic oferia elements compensadors— no havia esdevingut econòmicament feixuga. En el període de la prosperitat, per tant, nasqueren les contradiccions profundes que, a la segona meitat del segle 14, desencadenaren la guerra social (vegeu El conflicte remença).

Condició de la conquesta balear i valenciana

La conquesta catalana suposà la fi de la societat islàmica basada en vincles de parentesc, que fou substituïda per una societat fonamentada en la gran propietat i en les relacions de producció feudals. Especialment fortes foren les transformacions operades a les illes Balears. Arran de l'ocupació de Mallorca, el 1229, i d'Eivissa, el 1235, la terra fou repartida entre el rei i els seus magnats. Aquests, a llur torn, van repartir aquestes terres entre un seguit de col·laboradors seus en la conquesta i començà la repoblació dels nous territoris amb gent de les comarques del Principat, especialment empordanesos i, en el cas eivissenc, també amb gent del camp de Tarragona. La producció experimentà un canvi radical; d'una agricultura intensiva i autosuficient, es passà a una agricultura extensiva que responia a les necessitats d'un mercat més ampli i que superava l'interès estricte de l'illa. En detriment d'altres productes, hom expandí el conreu del gra, de l'oli i especialment del vi, que va convertir-se en un monoconreu de tipus colonial —com l'oli—, atès el seu fàcil mercat en moneda. La reorganització productiva, ha observat l’historiador mallorquí Antoni Riera (1944-2025), provocà que Mallorca —hereva de l'època musulmana d'una ciutat grandíssima, Madīnat Mayūrqa, amb un contingent demogràfic relativament alt i ja difícil d'abastar a partir de la producció, no solament de l'illa sinó de tot l'arxipèlag— es trobés amb una agricultura incapaç d'assegurar un proveïment de productes bàsics, que va haver de cercar a l'exterior.

La població islàmica fou sotmesa a una esclavització generalitzada, durant un període de vint anys (1239-1259), en què el mercat d'esclaus autòctons fou substituït per un comerç d'importació d'esclaus forans. Sembla, com explica l’historiador medievalista barceloní Ricard Soto (1954- ), que gairebé immediatament en començà un procés de redempció: dels uns, perquè podien pagar-la, d'altres perquè eren afranquits per raó de la necessitat d'omplir buits demogràfics i permetre de redreçar la producció. Els musulmans alliberats no van poder arribar, per raons econòmiques, a la propietat de la terra, i encara trobaren una forta competència —oferta per la massa d'immigrats del Principat —a l'hora d'accedir a formes d'arrendament. Llur indefensió econòmica i la seva notable reducció experimentada durant els esmentats primers vint anys, a causa de llur regressió demogràfica —en davallar la seva taxa de nupcialitat—, foren factors que facilitaren llur inserció dins la societat feudal novella, que es feu a costa d'adoptar una llengua, una cultura, una religió alienes i haver d'ocupar els últims esglaons de l'escala social.

Menorca, tot i conquerida més tardanament, el 1287, sota Alfons II el Liberal, fou sotmesa a unes mateixes mesures colonitzadores.

La conquesta del País Valencià realitzada durant el període 1232-1244, es caracteritzà, en canvi, per una relativa rapidesa i un escàs repoblament català, la qual cosa reflectia, almenys inicialment, el seu caràcter més d'ocupació que no de colonització. «L'assentament dels nous i escassos pobladors, afirma Enric Aguilar, fou supervisat personalment pel mateix rei i es polaritzà en dues clares directrius». D'una banda, els nuclis urbans i estratègics, i en general tot el litoral —repoblats per gent del Principat, per tant, de parla catalana—, foren objecte d'un sistema de repartiment individual que atribuïa a cada ocupant una casa, un hort, una vinya i una jovada, és a dir, l'espai que podia llaurar una parella de bous en un dia. D'una altra banda, la major part de l'àmbit rural fou cedit pel rei a la noblesa i, per tant, a cavallers predominantment aragonesos —de parla aragonesa i avui de parla castellana—. Aquest tipus d'organització de la propietat determinà, com recalca l'esmentat autor, «el predomini de l'agricultura extensiva continental, seguida de conreus hortícoles litorals, molt aviat comercialitzats a l'exterior amb la creació del Consolat de Mar de València^[11], el 1283».

Els pobladors musulmans convertits en vassalls de la minoria catalanoaragonesa, constituïren la majoria del poble; segons Pere Jofre, en el darrer terç del segle 13, arribaren a compondre un 86 % del total de la població valenciana.

Territoris, dominis, feus, protectorats, àrees d'influència, consolats, campanyes i rutes comercials de la Corona catalanoaragonesa (mapa diacrònic). En marrón fosc es representen els dominis de la Corona el 1450.

Rutes i productes del comerç de llarga distància

Una de les primeres direccions seguides pel comerç català durant els segles 13 i 14 fou el nord de l’Àfrica o el Magrib (coneguda en l’època de l'imperi romà com a Àfrica menor). Era de població berber, on els mercaders— que precediren diplomàtics i soldats— intercanviaren el blat i l'or africà per fusta, cànems, pega per a la construcció naval. La importància d'aquest tràfic —presidit per les relacions pacífiques, a excepció de l'ocupació catalana de l'estratègica illa de Gerba (vegeu El cas de Gerba) el 1282, una illa situada en la costa sud-est de Tunísia i a prop del litoral— pot ésser constatada per les disposicions mercantils i duaneres catalanes. Aquestes mostren, com assenyala l’historiador francès Pierre Vilar (1906-2003), «les preocupacions per l'avituallament de Catalunya en blat i la sorda lluita del “comerç”, amb la complicitat del rei, contra les interdiccions pontificals sobre la tramesa de queviures i de material naval a països d'infidels». La relativa pau amb l'Islam africà contrastava amb els constants enfrontaments dels catalans amb els genovesos, pisans i provençals. Però a desgrat de tota oposició, en un període menor de cinquanta anys (1280-1330), la Corona catalanoaragonesa assolí el control directe de la diagonal mediterrània que es dirigia vers el Pròxim Orient. Era l’anomenada ruta de les illes, raó per la qual s'ha arribat a afirmar que en aquest període la Mediterrània occidental es convertí en una mena de llac català. Sicília i Sardenya, punts fonamentals de l'esmentada ruta, foren els centres d'un actiu comerç: els catalans anaven a cercar-hi blat i coral i a vendre-hi ferro, resina, quitrà, fruits secs, terrissa i, sobretot, els draps —teixits de llana— d'elaboració pròpia. Els conflictes freqüents amb Gènova i Pisa no privaren que aquestes continuessin llurs importacions de l'excel·lent llana dels merins d'Aragó. Així mateix, passà envers Occitània i també envers França. Un cop apaivagades les lluites, els mercaders i banquers catalans reprenien llur tasca; el 1324, per exemple, podien fer un préstec al monarca francès Carles IV el Bell (regne 1322-1328).

Rutes comercials ^[12]
L’expansió de la Corona catalanoaragonesa va donar com a resultat una sèrie de rutes que partien dels ports dels Països Catalans fins a tots els ports coneguts en el segle 13. Les cinc principals rutes eren: La ruta del nord d'Àfrica (Tunísia, Alger, Trípoli). La ruta de les illes (Mallorca, Sicília, Sardenya, etc.). La ruta de Bizanci (fins a Constantinoble). La ruta d'Ultramar (Xipre, Tir —Líban—, Damasc —Síria—, Alexandria —Egipte—). La ruta d'Occident (fins a la ciutat de Bruges) des d'on es distribuïen els productes orientals a tota Europa.

La font de riquesa, però, no es trobava a la Mediterrània occidental, sinó a l'Orient Pròxim. D'ençà de la presa de Sicília i de l'establiment de relacions amicals amb Venècia, en el segle 14, s'obriren els camins de les costes adriàtiques, de la península hel·lènica, del Bòsfor i d'Anatòlia, és a dir, de la «Romania» —és a dir, l’imperi romà d'orient o bizantí (395-1453). Els vaixells catalans portaven oli, draps de llana, ferro, mercuri, cera, mel, safrà i teixits de lli, mentre que de les illes gregues i de la Romania treien cotó, sucre i esclaus, sobretot dones, que foren una de les càrregues més remuneradores d'aquell tràfic.

Tanmateix, apunta Pierre Vilar, «de les illes —Rodes i Xipre, si no Càndia^[13]—, venien també les espècies. I en aquest sentit, eren ja l'Ultramar». Aquest terme era atribuït a l'Orient pròpiament dit, particularment Síria, Palestina i Egipte, objectiu primer de les ambicions comercials catalanes, perquè era el lloc on havien d'aconseguir les preuades espècies. El comerç, però, no es limitava tan sols a la «drogueria», és a dir, els productes típics d'ultramar com ara les espècies (pebre, canyella, safrà, etc.) o el sucre. A l'Orient, recorda la historiadora medievalista francesa Claude Carrère (1929-2019), s'hi anava a buscar també cotó, sucre, esclaus, alum —sulfat de ferro— i s'hi venien teles de llana, mel, oli, coral.

Una nova ruta s'obrí a mitjan segle 14, amb la conquesta castellana d'Andalusia, que permeté d'ultrapassar l'estret de Gibraltar i d'establir intercanvis de forma regular amb els Països Baixos i Anglaterra, tot i que hom té notícia de presència catalana a Flandes —en l’actual Bèlgica— ja d'ençà de la segona meitat del segle 13. Els comerciants hi eren venedors d'espècies i de productes propis, com el safrà o les fruites seques, i compradors de teles luxoses de Flandes i Brabant, així com de llana anglesa.

La cruïlla de Mallorca

Jaume *el Conqueridor* conquereix Mallorca
La conquesta va ser prou ràpida; el primer de març de 1320, als dos dies d’haver pres la capital, Jaume I va atorgar la Carta de Franquesa de Mallorca, com a privilegi i garantia de les llibertats del regne, que més endavant es faria extensiva a Eivissa i a Menorca. Tal com s’havia pactat, es va donar compliment a un Repartiment en què terres i edificis eren concedits als participants en funció de la importància de la seva contribució a una conquesta en què la participació catalana havia estat dominant, per bé que hi havien intervingut també cavallers aragonesos, que inicialment s’havien mostrat poc interessats en aquesta empresa, i gent d’altres bandes, en especial marsellesos. Josep Fontana La formació d'una identitat, pàg. 36. Barcelona, 2016.

La situació de l'arxipèlag balear conferí a la seva illa major, Mallorca, una categoria estratègica en les xarxes comercials catalanes de la Mediterrània, tant en la diagonal mediterrània o ruta de les illes —que connectà Barcelona amb Sardenya, Sicília i l'Orient— com en la via de comunicació entre Barcelona i el Nord d'Àfrica. Simultàniament i per raó de la seva posició, l'illa es convertí en una cruïlla damunt la ruta que conduïa els genovesos —i, en menor grau, els venecians— cap a l'estret de Gibraltar i l'Atlàntic, cap a Flandes i Anglaterra.

Aquesta integració en els grans eixos del comerç de llarga distància possibilità que Mallorca exercís una doble funció comercial: d'una banda, com a dipòsit de productes nord-africans, orientals, atlàntics; d'altra banda, va poder desenvolupar un comerç propi molt actiu.

La seva funció de magatzem estalvià viatges secundaris a les naus de les ciutats d’Itàlia (Gènova o Venècia) i a les naus catalanes continentals. Els genovesos, com explica l’esmentat historiador Antoni Riera, no havien de tocar el nord d'Àfrica en llurs viatges d'anada a Flandes, perquè a Mallorca podien comprar els productes nord-africans. De tornada a l'illa venien part dels articles que havien comprat a les places de la mar del Nord, com ara draps flamencs, llana anglesa, adquirien un producte tradicionalment eivissenc com era la sal, i encara hi compraven novament productes nord-africans, ara destinats a la metròpoli. Els catalans del continent, en tots llurs desplaçaments cap a l'Àfrica o cap a l'Orient, feien escala a Mallorca per tal de completar el carregament; hi podien adquirir part dels articles orientals i flamencs deixats pels genovesos.

Mapa de les diverses unitats morfoestructurals de Catalunya:

**Depressió Central**

Com sia que l'agricultura illenca no era en condicions d'assegurar un abastament de productes bàsics, des de gairebé el primer moment calgué importar-ne: així els grans procediren de la depressió central (vegeu mapa) del Principat i de la vall de l'Ebre; més endavant, però, després de la conquesta de Sicília, arribaren cereals sicilians i també del nord d'Àfrica.

La importància extraordinària de Mallorca dins el complex comercial català comportà que el sector terciari —oferta de serveis com venda, distribució o restauració— es convertís en l'eix de tota l'economia balear. No ha de sobtar, doncs, que, com recorda el mateix Antoni Riera, «quan aquest eix féu fallida, cap a mitjan segle 15, se'n ressentís tota l'estructura econòmica illenca i arrossegués amb la seva caiguda la manufactura [sector secundari] i àdhuc l'agricultura [sector primari]».

El Consolat de Mar i les corporacions de mercaders

El Consolat de Mar fou la principal institució específicament mercantil de la baixa edat mitjana dels Països Catalans. Fou l'organisme del dret marítim, és a dir, la jurisdicció especial que entenia en matèria mercantil i en afers marítims i resolia els conflictes en aquests àmbits. Cal cercar els seus orígens en la corporació gremial dels homes de mar (mercaders, constructors navals o patrons de nau) anomenada Universitat de Prohoms de Ribera, legalitzada el 1258 per Jaume I el Conqueridor, la qual aprovà unes Ordinacions de la Ribera marítima de Barcelona per tal de regular la navegació comercial. D'ençà del 1282, hi ha constància, a Barcelona, de l'elecció de dos magistrats amb jurisdicció sobre determinades causes marítimes i mercantils. La seva funció fou la de jutjar i fer executar el que ha jutjat en les disputes marítimes i mercantils. L'any 1283, Pere el Gran donà als homes de la mar de València el privilegi de fer elegir dos cònsols —magistrats—, el dia de Nadal. El nom de cònsol, doncs, fou formalment aplicat per primera vegada a València. El Consolat de Mar, com ha indicat el repetidament esmentat historiador francès Pierre Vilar, naixia de les precisions progressives aportades al funcionament pràctic de regles adoptades entre comerciants i per a les quals obtenien jurisdicció. No ha de sobtar, per tant, el fet que els «privilegis» formals s'apliquessin primer a les ciutats que havien entrat més recentment dins els dominis de la corona, ja que les més antigues es trobaven de primer regides per llurs tradicions. Així, l'any 1343, Mallorca arran de la seva annexió a la corona, va rebre el privilegi d'instal·lar «cònsols de mar» segons el model valencià, mentre que Barcelona fins al 1347 no va aconseguir el dret d'instal·lar els seus segons el mateix model —si bé en el cas barceloní els cònsols depengueren de la corporació municipal. El 1363, la institució fou concedida a Tortosa; l'any 1385, a Girona; el 1388, a Perpinyà. D'ençà del 1380, fou ampliada la primitiva jurisdicció marítima fins a arribar a comprendre totes les causes marítimes i mercantils.

La recopilació de les ordinacions, usos i costums marítims i comercials que tingué autoritat de llei, coneguda amb el nom de Llibre del consolat de mar, no rebé la redacció definitiva fins al segle 14. Però ja del període 1260-1270 dataven unes Costumes de la Mar, col·lecció del dret comú dret comú consuetudinari —és a dir, basat en els usos i costums— de la Mediterrània, que havia rebut un caràcter oficial com a text legal, el 1283, arran de la creació del Consolat de Mar de València. El Llibre del consolat de mar arribà a adquirir tanta autoritat, que a tota la Mediterrània fou respectat com a font de dret marítim comercial fins a l'aparició dels codis moderns. Als Països Catalans, mantingué la seva vigència fins a la promulgació del codi de comerç espanyol, l'any 1829. Però en altres contrades i esporàdicament, la seva influència arribà fins a principis del segle 20. Així, per exemple, a principis del segle 20 un tribunal nord-americà va negar una acció per no estar fundada en el Consolat de Mar, i encara al març de 1937 el tribunal d'apel·lació d'Alexandria va citar un capítol del llibre per dictar una sentència.^[14]

Estretament vinculades al Consolat de Mar, sorgiren, durant els segles 14 i 15, les corporacions de mercaders, els consells de les quals eren presidits pels cònsols de mar. La vinculació fins i tot arribà a tenir una explicació arquitectònica, ja que les llotges —seu de l'òrgan del govern del col·legi de mercaders o consell de la mercaderia—, sovint, com en els casos de Barcelona, València, Perpinyà, tingueren com annex el Consolat de Mar. Malgrat tot, els cònsols no detenien la representació de les corporacions de mercaders, la qual fou exercida pels «defenedors de mercaderia», que, elegits entre els mercaders matriculats, tenien la missió de defensar els privilegis i les prerrogatives de la corporació i de recaptar rendes i drets. La funció dels consellers de la mercaderia fou defensar i fomentar el comerç, donar llicència per exercir-lo i tenir cura de les imposicions específicament mercantils.

La recerca d'or africà

La presència dels mercaders catalans a l'Àfrica Menor —el nord d'Àfrica— començà a fer-se sentir durant el segle 13 i aconseguí el seu màxim auge a la primeria del segle 14 en què va envoltar-se d'una complexa organització mercantil. Aquesta expansió catalana provocà complicacions de caràcter polític en el si de la cancelleria reial, car en aquella època les terres nord-africanes eren vistes per la corona i la noblesa com a països a conquerir. La interacció entre política i economia es manifestà, de maneres distintes, en el seguit dels contactes entre catalans i nord-africans: les relacions polítiques determinaren les relacions mercantils. Arran de la conquesta de Mallorca i a conseqüència de l'actitud de prevenció que despertà en l'emir de Tunis, seguiren —escriu l’historiador gironí Jaume Sobrequés (1943-) en comentari a l'aportació de l’historiador francès Charles Emmanuel Dufourcq (1914-1982) sobre l'expansió catalana a la Mediterrània occidental— uns anys d'hostilitats entre la Corona catalanoaragonesa i els estats del nord d'Àfrica. Però prompte els burgesos barcelonins pressionaren Jaume el Conqueridor per tal que adoptés un comportament més tolerant envers l'infidel a fi de no comprometre llurs interessos comercials. Aquesta interacció entre política i economia és exposada així per Dufourcq: «Les relacions polítiques, segons fossin bones o dolentes, determinaven així el tipus de relacions marítimes: comerç o cors».

Jaume I *el Conqueridor*
(Montpeller, 1208-València, 1276)
Aquest rei En Jacme d'Aragó fo lo pus bell hom del món: que ell era major que altre hom un pam, e era molt ben format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara e vermella e flamenca e el nas long e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents belles e blanques que semblaven perles, e els ulls vairs, e bells cabells rossos semblants a fils d'or, e grans espatlles, e longcos e delgat, e els braços grossos e ben feits, e belles mans, e longs dits, e les cuixes grosses, e les cames longues e dretes e grosses per llur mesura, e els peus longs e ben feits... E fo molt ardit, e prous de ses armes, e fort, e valent, e llarg de donar, e agradable a tota gent e molt misericordiós; e hac tot son cor e tota sa voluntat de guerrejar ab sarrains. Bernat Desclot (segle 13) Crònica (1283-1288), cap. XII, fragment.

Segons el mateix Dufourcq, els productes més sol·licitats pels catalans eren el cuir, les pells, la llana i els cereals; en contrapartida, els musulmans n'obtenien teixits, matèries primeres de tintoreria, oli, fruita seca i articles de quincalleria. Els mercaders catalans en treien monedes d'or: «Els dinars que batien [encunyaven] diversos sultans els enlluernaven», car el país català, en aquell segle 13, no coneixia gran cosa més que peces de plata i de billó —un aliatge d'argent (o, de vegades, or) amb un contingut elevat de metalls no preciosos com el coure o, fins i tot, estany i zinc.

Malgrat la intervenció de l'Església romana —que no veia amb bons ulls el comerç amb els musulmans i condemnava expressament el tràfic de diversos productes com ara esclaus cristians, vaixells i material nàutic o aliments de primera necessitat—, les relacions comercials amb el nord d'Àfrica no cessaren, mal fossin encobertes per una important i complexa xarxa de contraban.

Charles Emmanuel Dufourcq estableix envers l'edat daurada del gran comerç mediterrani català aquest arc cronològic: de la batalla de Las Navas de Tolosa (1212) —el punt en què l'hegemonia musulmana dona pas a l'hegemonia dels regnes cristians a la península Ibèrica— fins a la unificació política del Marroc sota el soldà marroquí Abu-l-Hàssan (1331). I recalca el fet que les relacions catalanoafricanes foren motivades més per la passió del negoci que no pas per l'esperit de croada i de reconquesta.

Sistemes de dominació

El cas de Sardenya

D'ençà del segle 12 hi ha notícies de presència catalana a l'illa de Sardenya. El matrimoni d'una neboda de Ramon Berenguer IV —comte de Barcelona 1131-1162—, Agalbursa de Cervera, de la casa vescomtat de Bas, amb el jutge de Sardenya Barisó d'Arborea —un dels quatre jutjats en què estava dividida l'illa de Sardenya—, l'any 1157, en comportà una primigènia penetració, en ésser repartits feus i càrrecs de l'administració entre els cavallers que formaven el seguici matrimonial de la núvia. La importància estratègica i comercial atribuïda pels catalans a l'illa, va créixer quan Pere el Gran (regna 1276-1285) prengué Sicília (1282). Aleshores, la dominació de les dues illes —és a dir, l'obertura de dues noves escales en les rutes marítimes catalanes cap a la ciutat egípcia d’Alexandria i cap a les ciutats de l’Orient Mitjà—, feia viable l'organització d'un circuit comercial autòcton rígidament controlat. L'existència d'aquest circuit, que suposava una forta patacada a la competència genovesa, havia de facilitar la defensa contra els corsaris^[15] hostils i permetre l'equipament d'un cors propi.

Les engrescadores expectatives estratègiques se sumaven a l'incentiu derivat del domini directe de l'illa: aprofitament dels recursos naturals —plata, sal, blat—, constitució d'un centre d'absorció de productes catalans o explotació de les terres de l'interior.

Aquest conjunt de mòbils feu que la idea de conquesta aglutinés, com assenyala Joaquim Nadal, entorn de Jaume II el Just (1291-1327) —que hi veia uns recursos complementaris a l'erari reial—, un complex d'interessos representatius dels sectors mercantils de Barcelona i també de la noblesa catalana, cobejosa d'ampliar els seus dominis.

Una expedició militar va partir del port Fangós, a les boques de l'Ebre, el 1323, i amb la connivència dels jutges sards d'Arborea, va aconseguir el domini insular, el juliol de 1324.

El domini mercantil català —a diferència del domini superficial que fins aleshores hi havien exercit els genovesos i pisans— es caracteritzà per la seva rigidesa: el comerç passà, de forma exclusiva, a mans de catalans, i foren desviats i transferits als Països Catalans els fluxos d'intercanvi abans dirigits cap a la mar Tirrena —el mar entre la península d’Itàlia i les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília—. La constricció comercial anà acompanyada d'un domini feudal intens que responia a les exigències de compensació dels nobles i militars que havien participat en la conquesta. A més a més, aquest doble domini es veié completat per una sistemàtica reconversió de les direccions dels convents que foren lliurades a religiosos d'origen català.

Adjacent a la dominació, persistí una dinàmica de rebel·lió indígena que obligava el nou poder establert a viure sobre les armes i a consumar una completa ocupació militar de l'illa. Aquesta situació insurreccional —de «rebel·lió permanent», com plau a Joaquim Nadal— assolí un grau tal d'enrariment, que empenyé, en 1372, «el rei Pere el Cerimoniós [regna 1336-1387] —ha escrit l’arxiver i historiador valencià J. Ernest Martínez-Ferrando— a prendre una decisió draconiana: expulsar tota la població de l'Alguer i substituir-la per gent catalana. Fou l'única manera de poder comptar a l'illa amb una plaça segura i fidel». Bona part de la població evacuada feu part del contingent d'esclaus sards venuts arreu de la Corona catalanoaragonesa, on eren ocupats en obres de construcció, treballs agrícoles i d'altres feines humils. L'esclavitud sarda, donat el seu caràcter de mesura repressiva contra l'endèmica rebel·lió, només finí a mitjan segle 15, quan sota Alfons el Magnànim (regna 1416-1458), fou operada la pacificació definitiva de l'illa. De la casa de Barcelona, Sardenya passà a l'Imperi austro-hispànic i a la Corona d'Espanya.

El cas de Gerba

L'illa de Gerba (o Djerba) és una petita illa (25 per 20 kilòmetres) del mar Mediterrani situada a costa sud-est de Tunísia i tocant al litoral (actualment es comunica amb el continent per un pont). La presència catalana a Gerba data del segle 13, quan l'almirall de l’armada Roger de Llúria, l'any 1284, per compte del rei Pere el Gran, s'apoderà de l'illa. Els mòbils de la conquesta estaven en l'estratègica posició de Gerba, situada al sud-est de Tunísia. Poblada de musulmans dissidents i prou allunyada de la capital tunisenca, la seva ocupació no havia d'inquietar el sultà, ni de repercutir negativament en les relacions comercials catalanes amb els berbers —la població autòctona del nord d'Àfrica—. El fet d'ésser una important escala en les rutes de cabotatge —la navegació que es fa de port a port al llarg de la costa— feia que hom hi pogués treure bons beneficis en taxes portuàries, mentre que la seva proximitat al continent la convertia en una base excel·lent d'operacions corsàries i de penetració cap a Àfrica. La conquesta de l'illa rematava el domini català de totes les illes de la Mediterrània central. Un cop annexionada, l'almirall es proclamà príncep de Gerba i de les illes dels Quèrquens —petit arxipèlag pròxim a l'illa, conquerit dos anys més tard—, i feu construir a Gerba la fortalesa anomenada Castelló —i més tard al-Qastil, Borj El Kashtil o Borj El Gastil—, on deixà una guarnició encarregada d'assegurar les recaptacions d'impostos.

A la seva mort, el 1305 es produïren diverses rebel·lions indígenes que no van ésser sufocades fins al 1313, pel militar i cronista Ramon Muntaner, que va assumir el càrrec de governador plenipotenciari de les illes fins a l'any 1316. D'ençà d'aquesta data i fins al 1335, en què esdevingué independent, fou regida per diferents governadors enviats per Sicília, la qual sempre havia considerat indispensable la possessió de l'illa per assegurar la percepció d'un tribut imposat al sultà de Tunis. L'any 1393, Martí el Jove, primer fill del rei de la Corona catalanoaragonesa Martí l'Humà i rei de Sicília, ocupà novament Gerba, que es perdé al cap de cinc anys. Fins al 1432, sota el regnat d'Alfons V el Magnànim —el segon rei de la Corona catalanoaragonesa de la dinastia castellana dels Trastàmara—, els catalans no tornaren a reclamar llurs drets sobre l'illa, però no arribaren a envair-la. En total hi exerciren cinquanta-set anys d'ocupació discontínua.

Malgrat unes primeres pretensions de la monarquia per repoblar el territori amb catalans, s'imposà, durant tot el període de dominació catalana, un plantejament estrictament militar. L'explotació de la colònia era realitzada a partir d'una fortificació ben dotada i fonamentada en la reducció de la població indígena a una mena de servitud que els obligava a pagar un fort tribut anual.

La colonització catalana de l'illa tunisiana de Gerba va ser, per tant, de caràcter intermitent i estrictament polític i militar. Això feu que l'estructura de la societat de l'illa restés pràcticament intacta. Es mantingueren la llengua berber, la dissidència religiosa i la dispersió de la població en llurs petites parcel·les, només concentrada entorn dels mercats i centres comercials del nord de l'illa; els conreus arborícoles —palmeres, oliveres, figueres i d'altres arbres fruiters—, de la vinya i del cotó; la persistència de la indústria tèxtil llanera i de l'explotació de la zona argilosa del sud per a material de construcció.

Sistemes de representació: les corts, els parlaments, les generalitats, els consells municipals

Al segle 11 apareix un moviment social assembleari anomenat la Pau i Treva de Déu, com a resposta de l'Església i de la pagesia a les violències perpetrades pels nobles feudals. Comptava amb el suport dels comtes, bisbes i camperols. Aquestes assemblees foren uns primers antecedents de les corts catalanes. La veritable fesomia de les corts es formà a l'assemblea de Lleida de l'any 1214. Fou convocada pel legat pontifici, el cardenal Pere de Benevent, al castell de la Suda de Lleida, per la necessitat d'arranjar la confusa situació del país després de la mort del rei Pere el Catòlic (regna 1196-1213) a la batalla de Muret (1213). L'infant Jaume (el futur Jaume I el Conqueridor), de sis anys, hi feu el seu jurament davant dels prelats i magnats de la cúria reial, dels representants de les ciutats i de les viles. Durant el regnat de Jaume el Conqueridor (1218-1276) es reunien assemblees convocades pel rei com a representatives dels estaments socials de l'època, però encara sense caràcter legislatiu reconegut més enllà del que atorgava el costum. Aquestes assemblees començaren a prendre una importància considerable en 1283, amb la celebració de les primeres regulades a Barcelona, sota el govern de Pere el Gran (1276-1285), que en decretà una periodicitat anual. D'aquesta època data la constitució Una vegada l'any, on les corts eren definides com una reunió del rei amb els seus «prelats, religiosos, barons, cavallers, ciutadans i homes de viles, per tractar de l'estat i reformació de la terra».

Cada regne de la Corona catalanoaragonesa tenia les seves pròpies corts. A la mort de Jaume el Conqueridor (1276), el regne de Mallorca, esdevingut feudatari de Barcelona, sota Jaume II el Just (1291-1327), fou sotmès al règim de corts del Principat de Catalunya.

Debilitat i pactisme
En el terreny de la política, si alguna cosa caracteritza la Catalunya d’aquests temps és la debilitat dels diversos poders que s’hi enfronten. Si el comte rei es va veure limitat per la rebel·lia de la noblesa, de manera que no aconseguiria mai establir una monarquia absoluta –mai no seria rei de Catalunya–, la noblesa no aconseguiria tampoc d’imposar-se al sobirà, que tindria el suport de la burgesia urbana com a element d’equilibri. Aquesta burgesia, per la seva banda, no va assolir tampoc, diu Bensch, «el desenvolupament d’una aristocràcia urbana, sovint considerada el tret definitori de les ciutats mediterrànies»; res que s’assembli al paper de les grans famílies a les ciutats italianes. [...] El més important, de cara al futur, era que la debilitat relativa de cada un dels elements essencials d’aquesta competició pel poder –sobirà, aristocràcia i burgesia urbana– seria finalment el que els obligués a tots plegats a uns pactes que acabarien portant a un sistema de llibertats que s’avençaria als de la major part d’Europa. Paradoxalment, seria «l’avara povertà di Catalogna», denunciada pel Dant, la que fonamentaria les bases de les seves llibertats. Josep Fontana La formació d'una identitat, pàg. 31-32. Barcelona, 2016.

Les corts dels Països Catalans es formaven per tres braços —a diferència de les d'Aragó que en tenien quatre—: el braç eclesiàstic, integrat pels bisbes, abats i representants dels capítols catedralicis i abacials dels ordes militars; el braç militar o nobiliari, anomenat també cambra senyorívola, constituït per comtes, vescomtes, cavallers i homes de paratge^[16] que exercien drets jurisdiccionals; i el braç popular o cambra reial, format per síndics (representants) de les ciutats i viles reials —les poblacions que tenien el dret a vot a les Corts—. Els pagesos, tant els remences —els que no podien abandonar el mas sense pagar una taxa al seu senyor— com els lliures, no hi eren representants. La representació ciutadana era limitada a les oligarquies urbanes, per la qual cosa el poble menut urbà —les classes humils— també en restava marginat.

El rei convocava a corts per escrit, escollia el lloc on calia celebrar-les i en detenia la presidència. La reunió començava amb una sessió plenària on era llegida la «proposició» reial o discurs de la Corona, que, tot seguit, era resposta per un o més representants dels braços. Els braços o cambres actuaven per separat, nomenaven llurs comissions, llur secretari, llur «promovedor» —que servia d'enllaç amb les altres dues cambres— i llurs «tractadors», que, dos per cambra, constituïen, amb dos més de nomenament reial, una comissió mixta, la qual era encarregada d'harmonitzar les possibles diferències entre les cambres i el rei. Les propostes de llei elaborades per aquesta comissió mixta passaven a la discussió dels braços i, un cop aprovades, eren llegides en sessió plenària. La votació es produïa quan el rei era d'acord amb la proposta; en cas contrari, mostrava la seva disconformitat i aleshores era necessària una nova reunió de la comissió de tractadors per a formular una resposta. Un cop arribats a l'acord final sobre totes les qüestions, era fixat el «donatiu» o quantitat atorgada per les corts a la corona per al sosteniment de les despeses públiques. Ultra llur missió de legislar i votar subsidis, les corts resolien també sobre els capítols de greuges o reclamacions contra infraccions de lleis i altres abusos comesos pels funcionaris reials.

La celebració de corts conjuntes dels regnes de la corona rebé el nom de corts generals del regne d'Aragó. Sis anys després de la celebració de les primeres Corts Catalanes regulades a Barcelona, l’any 1289, Alfons el Franc convoca les primeres Corts Generals de la Corona catalanoaragonesa, les de Montsó. En les Corts Generals es convocaven a reunir-se a la mateixa ciutat i al mateix temps les Corts del Regne d'Aragó, les Corts del Principat de Catalunya i les Corts del Regne de València. Les sessions se celebraven en un lloc de reunió que fos tingut com a propi tant pels catalans com pels aragonesos, ja que no es podien convocar fora del Principat ni fora d'Aragó. Per això, normalment se celebraven a Montsó o a Fraga, localitats situades a la frontera d'ambdós territoris. La reunió de tots els representants dels regnes aplegats es limitava a l'acte d'obertura i a la lectura de la proposició reial; després les corts de cada regne funcionaven separadament.

En la vida constitucional de l'Estat catalanoaragonès, d'ençà del segle 14, aparegueren els parlaments, que foren una assemblea del rei i els braços que aquell convocava per tal de tractar afers especials. L'assistència, altrament que a les corts, hi era considerada voluntària i tan sols obligava els qui acudien.

L'òrgan permanent de les corts de cadascun dels regnes fou la «generalitat», coneguda també com a diputació del general o diputació del regne, a València i a l'Aragó. En un principi, era un organisme recaptador delegat de les corts. Amb el temps, anà adquirint, ultra les atribucions econòmiques, funcions polítiques, un aparell administratiu propi i la comesa de vetllar pel respecte a les constitucions i les lleis.

Pel que fa a l'administració local, els primers rudiments de govern municipal foren les assemblees formades pels veïns notables —prohoms—, presidits pel batlle, representant del rei o del senyor. D'ençà del segle 13 i per concessió reial, es constituí un consell restringit integrat pels consellers o jurats, els quals eren elegits pels mateixos prohoms. El règim municipal fou semblant a totes les ciutats dels regnes de la Corona: batlle o justícia, magistrats locals i Consell. A Barcelona, el govern municipal era constituït per dos organismes: el trentenari, un consell reduït encarregat de les funcions executives, i el Consell de Cent que progressivament esdevingué merament consultiu. A Ciutat de Mallorca, existí també un organisme doble de govern: el Gran i General Consell i un Consell Menor o Consell de Trenta, que actuava com a diputació permanent.

L'ensenyament medieval

La transmissió del saber com a necessitat social ha estat un guany tardà en la civilització occidental, que en conservà, en el seguit de moltes centúries, l'empremta elitista, per motius diversos. Per una banda, el saber va ésser una comesa dels monestirs i dels centres episcopals, per més que la monarquia —sobretot durant el període carolingi (segle 9)— tractés d'incorporar-lo en el registre de recursos de l'exercici del poder. Per una altra banda, les condicions per poder participar en món intel·lectual —per exemple, domini de l'escriptura o accés a les institucions culturals— eren sols a l'abast d'un cercle reduït de persones, especialment fins a la primeria del segle 12. L'extensió del saber dels segles 12 i 13 donà naixença, afaiçonat com era en el sistema corporatiu, a les universitats, on el saber fou sotmès a minuciosa avaluació. L'adquisició, la transmissió, l'ostentació del saber esdevingueren objecte de regles, estatuts, disputes interminables. També fou objecte d'especialització, d'acord amb les exigències dels diversos cossos de la societats medieval. Aquestes especificitats es revelaren, de vegades, innovadores i comportaren progressos d'importància, com succeí a propòsit dels estudis de física, que feren possible la mesura de les forces; dels de lògica, superadors del pur practicisme i base del mètode científic; àdhuc de les facultats de dret, on hom contemplava els conflictes de competència. En altres casos, però, el saber no era gaire més que el vehicle d'una tradició determinada. El segle 13 fou alhora innovador i tradicionalista.

Aquesta pluralitat del saber comptava poc, tanmateix, per a l'home comú medieval. L'ensenyament «primari» —lectura, llatí i els comptes considerats com a tractat dels nombres i del calendari— era prou general, però sols introductori. L'ensenyament «superior» —les «arts», la teologia, el dret, la medicina— era molt considerable per la profunditat dels temes i pel nombre d'estudiants, però gairebé reservat al món eclesiàstic. L'ensenyament «privat», localitzat en les corts i centrat en els nobles, poc profund i moralista, hereter dels specula principum —tractats d'ètica, de bona conducta, de preceptes morals específicament destinats als Caps d'Estat. Hi havia també el saber dels artesans, la medicina compresa, i el saber «marginal» generalment per la força de l'estil, de les narracions, de la poesia.

Però totes aquestes formes de saber tenien un tret comú: llur transmissió mai arbitrària. Hom havia guanyat, és cert, un pluralisme de sabers, però amb una via específica per a cada cas. I caldria encara observar que hi havia, ultra l'ensenyament pròpiament dit, una transmissió de l'«esperit» de grup social. És versemblant que en una societat tan ritual com la medieval no fos precisament l'ensenyança, en efecte, el vehicle més idoni per a la transmissió de l'esperit de grup, sobretot en els estaments superiors. Les regles de les armes i de la litúrgia devien ésser allò que, en l'aprenentatge de cavallers i monjos, exigia una dedicació més gran.

Les universitats de Montpeller (1222), Lleida (1300) i Perpinyà (1350)

La ciutat Montpeller, situada al sud de l’actual França, fou cèlebre a tot Europa com a ciutat universitària, sentida com a pròpia pels homes d'estudi catalans. La senyoria de Montpeller, fundada vers l'any 1000, havia entrat, a la primeria del segle 12, a l'òrbita dels sobirans de Barcelona. A més a més, en virtut del matrimoni el 1204 de Maria de Montpeller (1182-1213) i el sobirà de la Corona catalanoaragonesa Pere el Catòlic, havia arribat a fer part de llur heretatge. L'historial docent de la ciutat tenia origen en la seva escola de medicina, de vida florent en el decurs del segle 12, convertida en centre multidisciplinari i en universitat, l'any 1222, el privilegi de la qual fou refermat pel papa Gregori IX, en 1289. Entre els universitaris catalans de formació montpellerina, figurà el metge i alquimista valencià Arnau de Vilanova, que hi exercí, a més, la docència mèdica durant deu anys (1289-1299). Àdhuc en època moderna, sobretot arran de la suspensió el 1717 de la Universitat de Barcelona pel rei Felip V de Castella (vegeu Repressió i represa), hi hagué presències catalanes.

La primera universitat en els Països Catalans va ser la de Lleida (l’Estudi General de Lleida). L'any 1300, Jaume II el Just atorgà la carta universitària de Lleida, ciutat per a la qual instituí el privilegi exclusiu de les disciplines universitàries dins els seus dominis patrimonials, el conjunt dels quals no comprenia pas, cal dir-ho, la senyoria de Montpeller —integrada aleshores, amb els comtats de Rosselló i Cerdanya, en el regne de Mallorca. L'Estudi General de Lleida, sota patrocini municipal i eclesiàstic, comprengué les facultats de lleis civils, lleis canòniques, filosofia, teologia, arts i medicina, autoritzada aquesta darrera per Joan el Caçador (regna 1387-1396), en 1391, a fer disseccions en cadàvers per a la recerca anatòmica.

La reincorporació del regne de Mallorca a la Corona catalanoaragonesa el 1344, per una banda, i la venda de la senyoria de Montpeller a la Corona francesa el 1349, per una altra, determinaren la creació, regnant Pere III el Cerimoniós, el 1350, d'una universitat a Perpinyà. Va ser constituïda amb idèntiques prerrogatives que la de Lleida i dotada de les facultats de lleis civils, lleis canòniques, teologia i arts. En 1379, hom va integrar-hi una facultat de medicina per omplir, probablement, el buit que en aquesta disciplina havia originat la pèrdua de Montpeller.

La universitat lleidatana existí fins a l'any 1717, en què fou abolida per Felip V de Castella en conquerir el Principat de Catalunya (vegeu Repressió i represa). La de Perpinyà va esllanguir-se vers la fi de l'Antic Règim —l’absolutista anterior a la Revolució Francesa (1789)—, rere un període de progressiva francesització.

Els escolàstics catalans

L'escolàstica va ser un moviment teològic i filosòfic que va intentar utilitzar la filosofia grecollatina clàssica per comprendre les creences del cristianisme. Unint teologia i filosofia, intentava conciliar la revelació —en les religions, els missatges de Déu— i la raó. Va ser una tradició intel·lectual que va dominar les universitats medievals des de la fi del segle 12 al segle 17. Caracteritzada pel seu esforç de sistematització dels coneixements existents i la seva pràctica del raonament dialèctic, pretenia sintetitzar el pensament científic grec —sobretot l'ensenyament del filòsof grec Aristòtil (384 ane-322 ane) i de la seva escola peripatètica— amb les creences cristianes.

Les escoles i escriptoris dels monestirs de la Catalunya Vella, entre els quals Ripoll, Girona i Vic, havien participat d'un mode fonamental, especialment durant els segles 10 i 11, en la formació de l'escolàstica i àdhuc hi prengueren una dimensió d'avantguarda. I en les centúries següents, durant el període d'expansió de l'Estat catalanoaragonès, quan els grans monestirs de la Catalunya Nova i les universitats de Montpeller i de Lleida continuaren l'obra docent de les primeres escoles comtals, mestres catalans intervingueren en la creixença del moviment escolàstic. Com a tot arreu, vetllaren pel respecte a l'autoritat dels mestres, pel caràcter col·legial de tota recerca i de la transmissió de les coneixences, sempre amatents a revocar les posicions individualistes que podien corrompre la universalitat del saber cristià.

Dins el període anomenat «d'alta escolàstica», que comprengué el segle 13 i es caracteritzà per la integració de l'obra d'Aristòtil, així com dels estudis sobre filosofia grega dels autors àrabs i hebreus, excel·liren el dominic i inquisidor Ferrer de Vilallonga, probablement rossellonès, que ensenyà a París (1272-1278); el teòleg Ramon Martí (Subirats, 1230-Barcelona, vers 1284), un dels millors coneixedors dels grans pensadors àrabs i hebreus, primordialment el teòleg, filòsof i jurista iranià Algatzell (1058-1111), el filòsof i erudit àrab andalusí Averrois (1126-1198), el filòsof i metge i també àrab andalusí Maimònides (1138-1204); sobretot, excel·lí l’escriptor i filòsof mallorquí Ramon Llull, «doctor il·luminat», figura discordant amb el rigorisme escolàstic i autor d'un sistema propi, el «lul·lisme», que persistí fins al segle 18. Dins el segle 14, a l'inici de la «darrera escolàstica», cal destacar Nicolau Eimeric (Girona, 1320-1399), teòleg oficial de la seu papal de la ciutat d'Avinyó —que es va convertir en la residència dels papes el 1309— a l’actual França, inquisidor general de Catalunya-Aragó, polemista contra lul·listes, astròlegs, alquimistes, joaquimistes, nigromàntics; el bisbe Guiu de Terrena (Perpinyà, vers 1270-Avinyó, 1342), autor d'una summa contra heretges; Guillem Rubió (1275-1350), nat a Vilafranca del Penedès, mestre de teologia a París; el bisbe Bernat Oliver (València, 2-Tortosa, 1348), comentarista de Pere Llombard, mestre de teologia a diversos indrets; el filòsof Francesc Eiximenis (Girona, vers 1327-Perpinyà, 1409), escotista, membre d'una junta de teòlegs encarregada de cercar la fi del Cisma d'Occident —el període de crisi de l’Església catòlica viscut entre 1378 i 1417 durant el qual dos papes rivals, l'un establert a Roma i l'altre a Avinyó—, autor de Lo Crestià i, segons la historiadora anglo-canadenca catalanòfila Jill R. Webster (1931-2025), «el darrer gran escriptor català de l'època medieval», interessant, sobretot, pel coneixement que ens aporta de la seva època.

Més cap a la centúria següent, el dominic i predicador sant Vicent Ferrer (València, 1350-1419), tomista —és a dir, seguidor del corrent filosòfic endegat per sant Tomàs d'Aquino—, fou un predicador celebèrrim, del qual ens ha arribat un conjunt de «sermons», peces d'oratòria popular, de gran vivacitat i bell estil. En el vessant escolàstic crític i obert a l'humanisme, cal destacar el filòsof barceloní Ramon Sibiuda (1385-1436), que pretengué formular una síntesi del pensament medieval amb una nova pedagogia antropocentrista i adreçada a un ampli públic. Llegit pel pensador francès de Renaixement Montaigne i pel matemàtic i filòsof francès Pascal, la seva influència persistí fins al segle 17.

La recerca científica medieval: de l'alquímia a la cartografia

La «teoria alquímica», basada en una concepció unitària de la matèria, ha estat present durant moltes centúries en la història del pensament humà. La creença en l'existència d'una única matèria de la qual derivaven totes les altres tingué una àmplia vigència a l'Europa cristiana, des del segle 12 fins a les tesis químiques de l’anglès Robert Boyle (1627-1691), que introdueix la noció d'element químic recolzant la visió dels elements com a constituents indescomponibles dels cossos materials. Abans, però, hi hagué la tradició alquímica xinesa dels segles 4 i 3 ane i la de Grècia. L'alquímia aràbiga fou l'hereva de l'alquímia grega i en transmeté els elements als primers alquimistes europeus. El coneixement d'instruments com ara balances, alambins, retortes, així com el de certes pràctiques fonamentals —com l'acció del foc, la destil·lació fraccionada per separar mitjançant la calor líquids barrejats o l'execució diferenciada de mescles i de combinacions— foren el llegat dels alquimistes àrabs.

Alguns instruments utilitzats pels alquimistes
Imatge d'un alambí d'un manuscrit medieval. L'aparell s’utilitza per a destil·lació de líquids mitjançant un procés d'evaporació per escalfament i posterior condensació per refredament.	Una retorta que s'usa en la destil·lació de substàncies.	Destil·lació utilitzant una retorta.

A mig camí de l'especulació esotèrica i mística —recordem, si més no, la recerca de la «pedra filosofal», que havia de trasmudar els metalls «baixos» en argent i or— i de l'experimentalisme empíric, el conreu i la difusió de l'alquímia tingueren a llur capdamunt, catalans com el metge valencià de la Corona catalanoaragonesa Arnau de Vilanova (1240-1311) i l'escriptor i filòsof mallorquí Ramon Llull (1232-1316), tots dos coneixedors, també, de l'àrab i l'hebreu. Bé que presidida per un caire especulatiu o quimèric, la investigació medieval, no sols en alquímia, ans també en les altres branques del saber, de la física a l'astronomia, desenvolupà, tanmateix, els seus aspectes experimentals —palesos en la producció de, per exemple, d’instruments de mesura i observació, de taules aritmètiques, nàutiques o astronòmiques— d'un mode prou ampli per constituir el llindar precientífic de la recerca moderna. Entre els alquimistes mateixos, del metge, científic i filòsof persa Avicenna a Ramon Llull, havia prosperat una consideració més crítica de la «pedra filosofal», segons la qual aquesta no comportava la transmutació dels metalls baixos en or i argent, car només podia donar lloc a una aparença de metall preciós.

En aquesta línia de progressió de la recerca, cal situar un avanç decisiu en la difusió del sistema numèric posicional —l’utilitzat actualment i inventat entre els segles 1 i 4 per matemàtics indis, però que no va generalitzar-se per l’Europa medieval fins a la fi de l'edat mitjana. Catalunya refermà la seva posició de cruïlla de les grans correnties culturals, que propiciava, posem per cas, l'aparició de textos com El Llibre de la intercalació del calendari, que comparava els calendaris àrab, hebreu i cristià, del jueu barceloní Abraham Bar Hiyya, matemàtic i astrònom del segle 12, així mateix autor d'una Geometria pràctica (1116), en hebreu i traduïda al llatí en 1145, que feu escola.

Durant el segle 13, en matemàtica, hom obrí una discussió sobre la successió de nombres (progressions aritmètiques i geomètriques); Ramon Llull ideà la seva ars magna, mena de precedent de la combinatòria i que bé podia entroncar-se, en opinió de l'historiador i arabista colomenc Millàs i Vallicrosa (1897-1970), amb el moviment cabalístic^[20], de gran volada dins el segle 13 català, en què refulgiren escoles de càbala com la de Girona, d'abast universal, i figures com Bonastruc ça Porta (Girona, 1194-Palestina, 1270), metge, teòsof i poeta. La petjada dels hebreus catalans fou pregona no sols en la càbala, sinó en totes les branques del saber.

Alguns instrument astronòmic de mesura i càlcul
Astrolabi nàutic per mesurar l'altura d'un astre sobre l'horitzó i calcular la latitud.	El grecoegipci Ptolemeu utilitzant un quadrant per mesurar angles.	Nocturlabi fet a Viena. S'utilitzava per a determinar el temps en funció de la posició d'una determinada estrella en el cel nocturn.

Contemporàniament, els coneixements de geometria i astronomia, per més que entrellaçats amb figuracions astrològiques i filosòfiques, havien fet avançar l'art de navegar i posat les premisses d'una «navegació astronòmica». Els mariners catalans ja sabien utilitzar un mapa i una brúixola per orientar-se, manejaven l'astrolabi, el quadrant i el nocturlabi —el darrer, instrument nàutic per determinar l'hora durant la nit i conegut de temps, si bé la seva primera descripció no aparegué sinó en la Nova Geometria, de Ramon Llull. Podem dir, doncs, que la cartografia nàutica europea era un fet en el segle 13, encara que les cartes més antigues conservades siguin del segle 14. Hom sol esmentar l'Atlas català, del 1375, del cartògraf mallorquí Cresques Abraham, com l'obra mestra de la cartografia medieval. Les cartes nàutiques medievals eren catalanes o bé genoveses. Les primeres, la producció de les quals tingué com a centre principal la Ciutat de Mallorca, es distingiren per llur major coneixement de les costes atlàntiques i europees del nord i de les àrees continentals interiors —aquestes ignorades per les cartes itàliques—, per llur informació política més detallada i geogràfica; així mateix, per la seva coneixença més pregona de les illes i les costes africanes occidentals, a causa, sens dubte, que havien estat navegants catalans els primers a fer l'explotació de l'Àfrica, des de mitjan segle 14, en recerca de «l'or africà» per la ruta atlàntica. Vegeu l'annex La cartografia de l'edat mitjana.

Les cartes nàutiques medievals, per més que saberen reproduir amb una precisió admirable el dibuix de les costes i els continents, i que permetien de trobar rumbs i distàncies, veieren llur eficàcia limitada a l'antic continent, a la Mediterrània. No van poder comprendre les grans distàncies de les noves descobertes geogràfiques, per tal com desconeixeran elements com la declinació magnètica. Aquesta apareix perquè el nord magnètic (l'indicat per una brúixola) no coincideix del geogràfic i no tenir-ho en compte provocava errades de desenes de kilòmetres en les rutes marítimes. Endemés, no tenien en compte l’esfericitat de la terra, a diferència de les antigues oblidades cartes de l’egipci i ciutadà de l’Imperi romà Ptolemeu (segle 2) (vegeu a l'annex La cartografia de l'edat mitjana).

Entre els segles 13 i 14, excel·lí l'obra del rabí occità Leví ben Gersom (Bagnols-sur-Cèze, 1288 - Perpinyà, 1344), metge, matemàtic i astrònom, el primer tractadista europeu de trigonometria plana. Astrònoms cèlebres pels seus almanacs i taules astronòmiques foren l’astrònom i metge Pere Gilbert (Barcelona, segle 14), constructor així mateix d'una esfera celeste en relleu, de set pams de diàmetre, un encàrrec de Pere el Cerimoniós i inicià (1360) el Tractat d’astrologia o ciència de les esteles, que acabà el seu deixeble i no menys notable astrònom i astròleg Dalmau Sesplanes (Perpinyà, ?-Barcelona, vers 1383); o l’astrònom Bonet Bonjorn, jueu perpinyanès del segle 14. Les grans obres dels jueus catalans solien aparèixer en català, hebreu i llatí.

Etapa florent de les arts i de la recerca medievals fou el llarg regnat de Pere el Cerimoniós, protector de la cultura, literat ell mateix i prologuista d'obres científiques, com ara unes Taules astronòmiques, del 1381, en què intervingué Jacob Corsino, jueu andalús establert a Barcelona a instància del mateix rei.

Sovint, els astròlegs i astrònoms eren alhora metges, dits físics altrament —en l'anglès americà, als medical doctor encara també se'ls anomenen physician. La medicina, de bella tradició enaltida per figures com Arnau de Vilanova (1240-1311), fou objecte, sota Pere el Cerimoniós, d'una intensa i àmplia dedicació, sempre dins un galenisme —és a dir, seguint les teories del metge de l’antiga Grècia Galè (segle 2) que explica la salut i la malaltia per la balança de quatre humors: sang, bilis groga, bilis negra i flegma— de connotació aràbiga, glossat i enriquit per conceptes i pràctiques autòctones. Metges cèlebres foren Jaume d'Agramunt (m. 1350), mestre de la Universitat de Lleida i autor d'un Regiment de preservació a epidèmia e pestilència e mortaldats, escrit arran de la Pesta Negra del 1349 i que se'l considera la primera obra mèdica en català i una mostra primerenca de l'ús del català en les obres científiques; Abraham ben David Caslar (m. 1377), jueu de Besalú, tractadista així mateix sobre pestilència; Joan Jacme, de Lleida (m. vers 1384), canceller de l'escola mèdica de Montpeller, metge de Pere el Cerimoniós i dels papes d'Avinyó, etc. Durant el regnat de Joan el Caçador (1387-1396), primer fill de Pere el Cerimoniós, en un clima prerenaixentista, l'escola de medicina de Lleida rebé el permis de disseccionar un cadàver humà cada tres anys.

El desvetllament de més consciència científica fou progressiu. Si la substitució de l'alquímia per la química va ser un fet irreversible a partir dels estudis del ja esmenat químic anglès Robert Boyle, autor de The Sceptical Chemist (1661), on qüestiona la naturalesa i el nombre de les substàncies químiques reconegudes aleshores com a elements químics; és considerat com l'obra fundacional de la química moderna. Amb el també químic anglès John Dalton (1766-1844) renasqué la teoria atòmica, gràcies a la qual es passà de la tesi unitària de la matèria a una altra que cercà la seva multiplicitat.

La cultura literària

En paral·lel a l’expansió del feudalisme català, va florir una cultura literària laica i secular, en català —neollatí—, sota la protecció dels comtes-reis i la nova societat urbana, que va imposar-se durant el segle 14, sobretot sota Pere III el Cerimoniós, en què la cancelleria reial —l'organisme administratiu dels reis de la Corona catalanoaragonesa— i el mateix monarca en constituïren el focus principal. Hi prengueren importància singular les traduccions del llatí, la prosa burocràtica, la narrativa cavalleresca o les cròniques històriques. Pere el Cerimoniós va envoltar-se d'homes d'ampli abast cultural, de protonotaris i d'escrivans, bons coneixedors de la literatura llatina, com ara Mateu Adrià (m. vers 1364), Tomàs Canyelles, Jaume Conesa (Montblanc, vers 1320-Barcelona, vers 1390), Ferrer Saiol (segle 14), Bernat Descoll (m. Vers 1390) —un dels principals escriptors de la Crònica de Pere el Cerimoniós sota la direcció i inspecció del mateix rei Pere— i altres. Hom traduí a la llengua autòctona un nombre notable d'autors llatins, com, per exemple, Boeci, Guido delle Colonne o Pal·ladi i mostrà un interès ben primerenc pels autors clàssics.

El romanç pla —terme utilitzat per les classes populars per anomenar el català—, convertit en llengua de cultura per obra d'Arnau de Vilanova, Ramon Llull, Jaume el Conqueridor, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, guanyà, vers la segona meitat del segle 14, un espai decisiu a la llengua llatina no sols com a mitjà d'expressió literària i científica, ans com a llengua diplomàtica i d'expressió mercantil i política. En l'últim terç del segle, a la cancelleria, predominaven els documents en català. L'estil de la cancelleria reial esdevingué un factor unitari, codificador i depurador lingüístic. El seu catalanesc —terme emprat per les classes il·lustrades per anomenar el català— esdevingué llengua acadèmica: era la llengua dels documents, de prestigi i acceptada incondicionalment a tot el domini lingüístic.

El pas del llatí al català es produí en dues etapes diferents. Una primera de traduccions directes del llatí fetes verbum verbo, «mot per mot», d'aprenentatge difícil de redacció, de treball contra la rigidesa expressiva de recerca del geni de la mateixa llengua. Una segona de superació dels condicionaments llatins i consecució d'un català flexible, capaç de precisió i elegància, que fruità a la darreria del regnat de Pere el Gran (regna 1276-1285), sota Joan el Caçador (regna 1387-1396) i sota Martí l'Humà (regna 1396-1410). El 1383, hom traduïa l’historiador romà Tit Livi (59 ane-17 ne). Vers 1390, Guillem Nicolau traduïa al català les Heroides del poeta en llengua llatina Ovidi; Antoni Vilaregut, les tragèdies del dramaturg romà Sèneca (~8 ane-65 ne). El polític i orador de l’antiga Roma Ciceró (106 ane-43 ane) era també molt valorat. L’humanista i escriptor català Bernat Metge (1346-1413) considerà especialment el poeta romà Virgili (70 ane-19 ane), però també el líric i humanista italià del Renaixement Petrarca (1304-1374), com a classicista, del qual fou traductor. El frare dominic i escriptor valencià Antoni Canals (1352-1419) traduí al català Sèneca i l’historiador romà Valeri Màxim. Plutarc, conegut des del regnat de Jaume el Just (regna 1291-1327), fou així mateix objecte d'interès. Un grup d’escriptors i d'homes de lletres va crear un nou estil d’escriptura inspirat pels clàssics antics, principalment en Ciceró, que refusava les imposicions estètiques llatino-eclesiàstiques i optava per un innegable humanisme.

Annexos

La cartografia de l'edat mitjana

Vers l’any 150 ane l’egipci i ciutadà de l’Imperi romà Ptolemeu va escriure la seva segona obra més coneguda, la Geografia, reprenent el concepte inicial, segons que l'objecte de la geografia és la redacció d'un mapa del món. No disposem de l'obra original de Ptolemeu, però ens n'han arribat diverses redaccions posteriors de molts de segles. Conté un manual sobre com dibuixar mapes i com representar sobre una superfície plana una representació de la superfície terrestre corbada utilitzant uns determinats sistemes de projecció cartogràfica. També conté milers de referències a diferents parts del vell món i fins i tot coordenades de gran quantitat de poblacions. Aquest fet va permetre, quan el manuscrit va ser redescobert als voltants de l'any 1300, que els cartògrafs reconstruïssin la visió del món de Ptolemeu, a partir de les coordenades de les ciutats, unint amb una línia, les ciutats costaneres. Ptolemeu dona a la terra una forma esfèrica amb una circumferència estimada d’uns 33.345 km (els reals és 40.008 km) que divideix en meridians i paral·lels.

Els ecumenes circulars i la cartografia docta

Després de la mort de Claudi Ptolemeu seguí un període particularment negatiu per a la cartografia: més que d'una aturada, cal parlar d'una regressió. Entre les seves causes, la més determinant fou la caiguda de l'Imperi romà. No és pas que les coneixences geogràfiques minvessin, ben al contrari. Els àrabs feren grans progressos viatjant intensament per l'oceà Índic, que seria més just d'anomenar oceà Àrab i no pas referir-lo a l'exponent d'una civilització gens marinera. Per occident, arribaren de Gibraltar fins al golf de Guinea —a la costa oest de l’Àfrica—, alhora que establiren centres comercials a la costa africana molt al sud de l'equador.

Al nord, diversos pobles escandinaus completaren la coneixença de llurs regions, i els vikings assoliren successivament Islàndia, Groenlàndia i, ben segur, Amèrica.

Però la manca d'un centre coordinador feu que ningú a Occident no se sentís estimulat a aplegar totes aquestes noves coneixences ni a dotar-les d'una correcta redacció cartogràfica. Palesa aquesta situació el fet que els vikings arribaren a tocar les costes americanes i no se n'adonaren; se n'oblidaren i no se'n parlà més fins al cap de 1.000 anys.

En tot cas, no mancaren pas representacions de totes les terres conegudes, però es tractava d'obres que no s'ajustaven gens ni mica a la realitat. Si examinem, amb ulls tan benèvols com vulguem, el mapamundi medieval, veiem com no té cap possibilitat d'ús pràctic i, encara menys, fonament científic. Els Evangelis esdevenen la font més autoritzada de coneixença, emperò, malgrat el que s’ha afirmat sovint, no es va perdre la noció de l'esfericitat terrestre^[21]. Pares de l'Església cristiana com Orígenes (segle 3), Ambròs de Milà (segle 4) o sant Agustí (segle 5) van adoptar el model esfèric igual que en el segle 8 Virgili de Salzburg, clergue irlandès, astrònom i bisbe de Salzburg. Més endavant, el monjo i astrònom anglès del segle 13, Johannes de Sacrobosco, publicà Tractatus de Sphaera o De sphaera mundi, un llibre d'astronomia en quatre capítols molt emprat per tot Europa. La primera edició va aparèixer el 1472 en Ferrara (Itàlia), i es van fer nombroses edicions i traduccions en els dos segles següents.

L’esfericitat de la terra durant l'edat mitjana
"[...] desfem l’equívoc que a l’edat mitjana es creia que la Terra era plana: no és cert. Des de Pitàgores i durant tota l’edat mitjana, no tan endarrerida, ja se sabia que era una esfera, igual que Demòcrit la va concebre també com tota matèria formada per un conjunt d’esferes: àtoms." Montserrat Villar Martí La Vanguardia, 29 desembre 2025, pàg. 48.

Però la Geografia i els mètodes de Ptolemeu per fer mapes d’una Terra esfèrica s'havia oblidat del tot; probablement fora més just de dir que l'ambient d’extrema religiositat de l'època només es podia desenvolupar, entre altres coses, després d'oblidar l'obra ptolemaica que qüestionava la visió del Món de la Bíblia. El problema de saber si convenia localitzar punts basant-se en un sistema de coordenades geogràfiques absolutes o basant-se en observacions relatives no hauria estat gens incomprensible per als cosmògrafs medievals, sobretot altomedievals (és a dir, segle 5 al 10). Els dibuixants de l'època, en el món occidental, van ésser quasi exclusivament monjos, cosa comprensible pel fet que els monestirs eren certament els principals centres culturals. En conseqüència, era natural que tota la producció es referís a l'Evangeli per resoldre qualsevol punt dubtós.

	A l'edat mitjana, les representacions de l'univers varen perdre tot contacte amb la realitat i tendiren, cada vegada més, a contenir inequívocament el sentit del «creat». Al segle VI, Cosme l'Indicopleustes, «el navegant de l'Índia», representà les terres conegudes en un rectangle que constituïa la base d'un univers-tabernacle, dins l'àmbit del qual el Sol voltava i s'amagava cada nit darrera una muntanya altíssima. La representació de les terres encara és força realista si tenim en compte l'època. Més endavant s'elaboraren cartes geogràfiques de les quals podem dubtar, amb tota raó, que es proposessin de representar la realitat. Ben diferent era l'objectiu de les cartes nàutiques: de llur precisió depenia la vida dels navegants, i els topònims costaners hi eren tan atapeïts que ells mateixos arribaven a perfilar la costa. Reproducció de la il·lustració 'The Universe according to Cosmas Indicopleustes, Sixth Century' extret del llibre 'Terrestrial and celestial Globes' de Edward Luther Stevenson.

Element comú en tots els mapes referits a l'ecumene —és a dir, el conjunt del món conegut— és l'oceà que circumda les terres habitades. Un esquema que conegué fortuna particular fou el dibuixat, a la primeria del segle 7, per Sant Isidor, bisbe de Sevilla, en les seves Etymologiae: un cercle que té per vora exterior l'oceà i enclou les terres emergides, en forma de disc dividit en tres sectors; el diàmetre horitzontal representa els rius riu Don —a l’actual Rússia— i Nil, a una banda dels quals es troba l'Àsia; a l'altre costat, resten Europa i l'Àfrica, dividides per la Mediterrània, que figura com a radi del disc; el centre del disc és el punt on el Don i el Nil desguassen a la Mediterrània, tot formant una T inclosa dins la O de l'oceà. Isidor es basava en un passatge bíblic en què es parla de Déu seient sobre el cercle de les terres. Aquestes representacions s'anomenen «ecumenes circulars» o ecumenes en T.

Altres mapes, en canvi, representen les terres emergides amb un contorn rectangular, sempre encerclades per l'oceà. Se'n pot considerar prototipus l'esquema del monjo egipci i expert mariner Cosme l'Indicopleustes, del segle 6, solcat per corrents d'aigua que brollen del paradís i alimenten la mar. La forma rectangular es basava en un altre passatge bíblic que parla de la reunió dels descendents de Judà dels quatre angles del món.

Mapa de les terres conegudes segons Cosme l'Indicopleustes (535). El mapa està orientat amb el nord cap a dalt. Mostra una massa terrestre rectangular al centre de l’Oceà del món, reflecteix el que Cosmas creia que era el “sòl” de l’univers en forma de tabernacle. El Golfe Romà (és a dir, el Mediterrani) es mostra a la meitat oest, amb indentacions per al Mar Adriàtic i el Mar Egeu/Negre no assenyalats. S’hi mostren tres altres golfes: el Mar Caspi al nord-est i els golfs Àrab (és a dir, el Mar Vermell) i Pèrsic al sud. El Paradís es mostra a l’est oriental llunyà, més enllà de l’Oceà. Quatre rius surten d’ell i creuen sota o a través de l’Oceà per arribar a Àsia i Àfrica.

En nombrosos mapes se sol indicar un altre continent, al sud d'Àsia i Àfrica unides, la terra incògnita. No desvetllava gaire interès, perquè es tractava de territoris despoblats. El despoblament de les terres a sud de l'equador era per a la cultura medieval una certesa basada en dues nocions adquirides de temps, a saber, que la zona tòrrida no permetia la vida humana o el trànsit humà i que els eventuals habitants de la zona temperada meridional havien mort arran del diluvi universal. Àdhuc els infants sabien que els únics supervivents, a l'arca de Noè, havien desembarcat al cim de l'Ararat —a l’actual Turquia—, O sia, dins la zona temperada de l'hemisferi nord.

Un altre punt que ningú no discutia era la localització del paradís terrenal —l'Edèn—, a la part més oriental de l'Àsia. També sobre aquesta qüestió, efectivament, la Bíblia no deixava dubte possible: «Déu plantà un jardí a l'Edèn, vers Orient». Avui dia pot parèixer absurd que un creient assenyales sobre un mapa l'indret del paradís terrenal i no se n'hi anés tot seguit. Però el dibuixant medieval creia amb la mateixa convicció en els àngels d'espases flamejants que muntaven la guàrdia de l'Edèn.

Arribat a l'Amèrica del Sud, Cristòfor Colom va prendre terra a la gola del riu Orinoco —a l’actual Veneçuela; la massa d'aigua dolça del riu era tan imponent que es convencé que no podia venir sinó del paradís. Avui això ens fa somriure, però per a ell era una prova que, en efecte, havia assolit la part extrema de l'Àsia.

Dins el món àrab la situació era millor, en part perquè el text de Ptolemeu s'hi havia traduït i conservat. El viatger i geògraf andalusí, al-Idrīsī, que el segle 12 feu un llarg sojorn a Sicília, a la cort normanda de Roger II (1095-1154), deixà una ressenya de les coneixences geogràfiques dels àrabs. Efectivament, va escriure per a Roger II un Nuzhat al-mushtāq fī ikhtirāq al-āfāq «Solaç dels viatgers», conegut igualment per Kitāb Rūŷar, «Llibre de Roger», acompanyat d'un mapa o, més ben dit, d'un gravat sobre argent del món conegut. Respecte a l'època de Ptolemeu, els àrabs havien millorat les coneixences de les costes africanes i de la part oriental de l'oceà Índic. Naturalment, no havien fet gaires progressos per les regions de l'Europa septentrional, però sabien que l'Àfrica era circumnavegable, encara que la imaginaven estesa cap al sud-est. En comú amb els occidentals, els àrabs sentien feredat de tot allò que l'Atlàntic pogués amagar.

La cartografia nàutica

Tanmateix, durant l'alta edat mitjana, a frec de la cartografia docta oficial, inservible per a usos pràctics, començà a sorgir-ne una altra precisament amb aquest fi, destinada als navegants. Aquests treballaven per a ells mateixos o bé per altri, i un cop en mar necessitaven saber quina direcció seguir per arribar com més aviat millor. No obstant la seva fe religiosa, el capità sabia que dels mapes aleshores existents, per molt que s'ajustessin als textos bíblics, no se'n podia fiar de debò. Ultra que sobre els cossos celestes, els navegants havien après d'orientar-se seguint els vents, de mode que aquesta nova cartografia es va basar en la rosa dels vents —un cercle que té marcats els 16 rumbs de procedència del vent en què convencionalment es divideix la circumferència de l'horitzó. Llegint el mapa, el navegant que volia anar, per exemple, de Barcelona a la Ciutat de Mallorca, sabia que havia de seguir un cert vent —avui en diríem prendre una certa direcció— i recórrer una distància fàcilment mesurable. Aquestes cartes nàutiques començaren a fer un servei real quan un nou instrument feu possible de seguir una direcció com fins aleshores no s'havia pogut fer mai: l'instrument era la «brúixola». Extremament essencials, les cartes nàutiques reporten solament noms d'indrets costaners, més amb una tal profusió per bastar gairebé a descriure ells sols la línia de costa, que en cada cas es reporta amb molta evidència. L'interior de les terres, per contra, hi és totalment ignorat. Aquesta cartografia fa notar, tanmateix, un cop oblidada la lliçó del geògraf grec d’Hiparc de Nicea —el primer que es coneix que va dividir la Terra amb meridians i paral·lels— i de l’esmentat Ptolemeu, com la ubicació dels punts sobre els mapes tornava a fer-se a base de mesures relatives.

La carta nàutica era pràcticament inseparable d'un text escrit anomenat «portolà». Es tractava d'una descripció detallada de tot allò que d'una tirada de costa fos visible des del mar, per tal de poder reconèixer els indrets sense haver-se d'acostar massa a la ribera; a més, incloïa quadres de distància entre els diversos ports i de les direccions a seguir, observacions sobre els baixos fondals, característiques dels ports amb advertiments sobre les maniobres necessàries per entrar i sortir, en una paraula, qualsevol notícia útil per a qui hagués de dirigir una nau.

Dins l'ambient marítim, més aliè per a l'home que el medi terrestre i, per tant, més dominat per la necessitat, el ventall de les possibilitats no era gaire ample i, efectivament, quelcom anàleg a un portolà existia ja en plena antiguitat clàssica: els «periples». Però cal atribuir als navegants medievals el mèrit d'haver estat els primers a adoptar l'associació «carta nàutica-portolà», que és el sistema emprat encara ara pels navegants de les marines de tot el món.

No cal dir que s'ha millorat extraordinàriament el sistema d'identificació dels punts sobre la costa, sobretot d'ençà que amb la radionavegació hom s'ha independitzat de les condicions atmosfèriques i de llum, per no parlar de l'entitat del progrés que suposa el radar. Però si els quadres que complementen el portolà actual són completament diferents dels que acompanyaven el portolà medieval, els textos són substancialment similars.

Les cartes de navegar tenen sempre les mateixes característiques, amb el màxim detall sobre la línia de costa i oblidant l’interior no visible des de mar. Naturalment, les cartes nàutiques han conegut grans progressos; llurs inexactituds eventuals són tan petites que no poden ésser detectades per precisos que siguin els instruments de bord. La diferència substancial consisteix en el fet que la carta d'avui dia reporta la morfologia del fons marí, detalladament per als primers metres i a grans línies allà on les profunditats són tals que no han de preocupar ni tal sols les naus de major calat.

La cartografia nàutica medieval mereix d'ésser recordada amb gratitud, per tal com els seus cultivadors foren els primers a recuperar per a la cultura occidental el sentit de la realitat, encara que es limités a la relació terra-mar. Però durant el segle 16, les necessitats de la navegació transoceànica li va fer perdre vigència essent substituïda per una nova cartografia hereva de la ptolemaica. Tanmateix, la gran difusió que tingueren les cartes de Ptolemeu, un cop redescobertes pel monjo constantinopolità de l'època romana d'Orient Planudes Màxim el segle 14, no hauria estat tal si no haguessin existit, a més de la cartografia oficial, les cartes nàutiques. En efecte, les representacions dels ecumenes circulars no pogueren sostenir la confrontació simultània dels mapes basats sobre l'experiència dels llops de mar i dels mapes ptolemaics, en els quals la ubicació de cada lloc es complementava amb les dades de longitud i latitud. Endemés, segons que es podia comprovar, les coordenades ptolemaiques eren precises i l'acord amb les cartes nàutiques notable. En tal situació, els ecumenes circulars es pogueren continuar produint solament a condició d'adequar-se de debò i en un grau màxim a la realitat.

L'altre element fonamental de contrast entre la cartografia nàutica i la nova cartografia desenvolupada arran de la redescoberta de Ptolemeu, a punt d'esdevenir científica, estava en el fet que la primera es basava sobre les coordenades «azimutals», relatives a cada port determinat, i no pas sobre les coordenades «absolutes», és a dir, relatives a un origen fix i global, com el meridià de París o Greenwich. A més a més, la nova cartografia hereva de la ptolemaica va ser millorada per sistemes de projecció que reduïen la forta distorsió est-oest d'aquesta. Però les cartes basades sobre la rosa dels vents no aconseguiren d'adequar-se —sobretot en els viatges més llargs— a un fenomen natural que hom començava d'advertir i mesurar, la causa real del qual, tanmateix, no es podia ni tan sols suposar: la declinació magnètica. Les diverses línies, dites «curses», que damunt la carta nàutica assenyalaven les direccions a seguir amb l'ajut de la brúixola, només tenien valor per alguns anys. Sobre grans distàncies, una desviació angular petita determinava errades de desenes de kilòmetres. Aquestes cartes nàutiques, però, ja havien acomplert la seva comesa, donat que la cartografia teòrica científica —després de segles d'estagnació en què havia alenat reclosa i conservada primordialment dins els monestirs, segurament sense que se sabés— tornava a florir. Recuperada sortosament la lliçó ptolemaica, en el gir de pocs decennis, els cartògrafs començaren a realitzar projeccions avinents de representar en un pla l'extraordinària expansió del món conegut.

No cal dir que allà on els trajectes eren més breus, l'exigència era menor i els mètodes tradicionals d’orientar-se en la navegació van persistir més temps. Mentre el científic florentí Galileu (1564-1642) començava a observar el cel, el també italià matemàtic, enginyer i cartògraf Bartolomeo Crescenzio (1565–1605) produïa per al Vaticà les darreres cartes azimutals de la Mediterrània, òptimes en llur gènere, però irremeiablement superades: l'edat mitjana havia finit.

L'orientació i la rosa dels vents

La rosa dels vents, també coneguda com a rosa nàutica, és un diagrama circular que indica les direccions cardinals (nord, sud, est, oest) i les intermèdies (per exemple, nord-est, sud-est, sud-oest i nord-oest). S’utilitza en navegació per orientar-se i determinar el rumb. Simplificant i a grans trets, s’usa col·locant la rosa sobre la carta nàutica alineada amb la mateixa orientació que la carta. Després es marca en el mapa el lloc on es vol anar i la rosa indica la direcció que s’ha de seguir per arribar-hi. Si, per exemple, el rumb que s’ha de seguir segons la rosa dels vents és el del nord-est (45 graus cap a la dreta de l’eix nord-sud), ara només cal identificar on està l’eix nord-sud en relació amb el vaixell i seguir el rumb de 45 graus.

Per tant, per poder fer servir la rosa dels vents per trobar i seguir el rumb quan encara la brúixola —un invent xinès— no havia arribat al Mediterrani, els mariners primer havien de poder determinar la direcció del vaixell respecte, per exemple, a l’eix nord-sud o est-oest o una altra referència absoluta per poder seguir el rumb suggerit per la rosa dels vents.

Determinar l'orientació

Així com el costat superior dels mapes dibuixats en el món cristià era, normalment, l'orient —l’est— o el nord, els mapes executats pels àrabs tenien sempre per costat superior el sud o migjorn. No podem dir que fos il·lògic d'assignar el lloc més elevat del mapa al sud, car aquest era un punt cardinal més fàcilment determinable que el nord o l’est.

Quan es tracta d'aquestes qüestions, sempre convé de situar-se mentalment a l'època en què, mancant els instruments que avui dia considerem elementals, en mar oberta o al desert, hom no tenia punts de referència per saber vers on fer cap. El terme «orientar-se» vol dir evidentment trobar l'orient, és a dir, una referència absoluta per poder fer camí àdhuc sense veure terres o d'altres elements coneguts.

El Sol ha estat molt de temps l'element de referència per orientar-se i subdividir, amb direccions determinades i de forma absoluta, el pla de l'horitzó. Així, en mar oberta i sense albirar res, aquest pla de l'horitzó és delimitat per un cercle, el radi del qual augmenta amb l'altitud de l'observador, més o menys segons la proporció r = 3,54 √h, on r és el radi del cercle de l'horitzó en kilòmetres i h l’altitud del punt de l'observador en metres.

No cal dir que el Sol s'alça a orient i que es pon a occident. Però el cas és que, d'un dia a l'altre, el punt de l'horitzó d'on sembla que surt canvia, per poc que sigui, i també el punt per on sembla que es pon (vegeu la figura «Recorregut del Sol en els solsticis d'estiu i hivern i en l'equinocci»). Vist això, no es pot dividir correctament el pla de l'horitzó, ja que el diàmetre est-oest així observat no és fix (és més gran al mes de juny i més petit el de desembre).

A les latituds mediterrànies, el Sol no passa mai al nord d'un observador, en qualsevol posició que aquest se situï; però en el moment de la seva culminació quotidiana, és a dir, el migdia astronòmic, indica el sud amb precisió absoluta. I per bé que a l'estiu el Sol apareix més alt en el cel que no pas a l'hivern, la direcció en què, des d'un punt qualsevol, es vegi quan està més alt serà sempre la mateixa indicant el sud.

Naturalment, el punt de l'horitzó exactament oposat ens donarà la direcció nord, i pel mateix procediment s'establirà el diàmetre est-oest. Precisament de la precisió amb què cada dia es podia determinar la direcció sud que hom tragué la prova que l'estel polar no indica exactament al nord, ans una direcció molt propera que, un altre element negatiu, varia imperceptiblement dins el temps.

N'hi havia prou perquè els àrabs posessin en llurs mapes el sud a dalt, o sigui, en una posició d'un cert prestigi.

Pel que fa al diàmetre de l'horitzó en sentit est-oest, cal precisar que també aquest és determinable segons observacions basades en el Sol, però no quotidianes com en el cas del diàmetre nord-sud. En efecte, el Sol surt exactament per la direcció est i es pon per l'oest només dues vegades l'any, els dos dies dels equinoccis de primavera i de tardor.

A la primavera, el punt d'on sembla sortir es desplaça gradualment cap ai nord, fins a guanyar el màxim el dia del solstici d'estiu. D'ençà de tal dia, el Sol sembla sortir cada dia més cap al sud; per l'equinocci de tardor assoleix el mateix punt d'on havia semblat sorgir per l'equinocci de primavera, i prossegueix encara cap al sud. Aconseguirà la distància màxima el solstici d'hivern i després recomençarà el camí cap al nord. La divergència del punt est exacte pren el nom d'«angle d'amplitud ortiva» o oriental.

En direcció oest el fenomen és idèntic i es constata un «angle d'amplitud occídua» o occidental cap al nord, a la primavera i a l'estiu, i cap al sud a les altres estacions. Naturalment, si es coneix bé el fenomen, se sap, per un dia qualsevol, el nombre de graus al nord o al sud del diàmetre est-oest on el Sol surt o es pon, i se'n pot determinar la direcció exacta.

La rosa dels vents

Els mariners que navegaven seguint el vent, quan n'hi havia, anomenaven els vents que bufen entorn dels dos diàmetres fonamentals de l'horitzó (nord-sud, est-oest) amb noms que sols els que seguien la direcció est-oest es referien palmàriament a la cursa del Sol. I poc costa de veure la raó per què es diu llevant el vent de l'est i ponent el de l'oest.

Les denominacions dels vents segons l'eix nord-sud no solen ésser tan clares. Austre —d'on prové l'adjectiu «austral»— és un nom del vent del sud, que també s'anomena migdia o migjorn i sud; tramuntana, nom del vent del nord, prové del verb «tramuntar» —passar a l’altre costat de, per exemple, una muntanya o una serra—, és a dir, vent de l'altra banda de les muntanyes, i també s'anomena cerç, bòrees —d'on prové l'adjectiu «boreal».

La subdivisió del pla de l'horitzó en quatre quadrants de 90° resulta massa esquemàtica des del punt de vista pràctic. Els mariners subdivideixen el pla de l’horitzó amb altres dos diàmetres o, per dir-ho amb llur terme, amb altres quatre vents, intermedis dels precedents: gregal entre tramuntana i llevant; xaloc, entre llevant i migjorn; garbí o llebeig entre migjorn i ponent, i mestral entre ponent i tramuntana. El pla de l'horitzó resultava així dividit entre vuit vents diferents, a 45° l'un de l'altre. Aquesta representació, que data de l'edat mitjana, va prendre el nom de rosa dels vents i generà un lèxic particular. Les direccions intermèdies entre els vuit vents esmentats prengueren el nom de vents mitjans, dividits, a son torn, en «quarta» de vent, «mitja quarta» i, finalment, «quart de quarta» (envers l'angle 22° 48′ 45″).

Sembla segura la provinença d'alguns noms de vents: gregal, de Grècia; xaloc, mot d'origen àrab, de Síria; llebeig de Líbia. Però sembla que cap punt sigui la base central de la rosa dels vents, si més no cap punt de terra ferma. Si ens situem a l'illa de Xipre, el mestral ve de la banda de Venècia, la «mestra» de les repúbliques; però també indica la direcció de Grècia. Algunes raons de diversa entitat, situarien el centre de la rosa dels vents a la mar Jònica —entre el sud d’Itàlia i la costa occidental de Grècia— o, més concretament al golf de Tàrent —al sud d’Itàlia—, però cap d’elles té un pes suficient.

Amb les denominacions nord, sud, est i oest, introduïdes pels àrabs, el pla de l'horitzó és, a la pràctica, igualment divisible. Per exemple, Tramuntana equival a nord; gregal, a nord-est o el vent mitjà intermedi, nord-nord o nord-nordest.

Mentre que el terme «horitzontar-se» manté el significat originari, és a dir, identificar les direccions en el mateix horitzó, el terme «orientar-se» en un cert sentit l'ha perdut. Efectivament, sol ésser entès com a trobar un punt cardinal qualsevol i, d'ençà de la generalització de la brúixola, la direcció de referència comuna és el nord.

Anotacions

S’han extret frases literals (o gairebé literals) dels corresponents articles de la Viquipèdia.

Notes i referències

↑ Nom de la Corona d’Aragó utilitzat pels historiadors catalans (vegeu la nota 64 de Corona d'Aragó).
↑ Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 53.
↑ Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 35.
↑ https://www.vilaweb.cat/noticies/com-a-casa-grecia-desgreuge-almogavers-mont-athos-josep-tero/, (consultat 06-11-2025).
↑ Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 58.
↑ Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 33.
↑ Quan morí Pere el Catòlic l'any 1213, el seu fill i successor, el futur Jaume el Conqueridor, era encara un infant i la regència fou encomanada al seu besoncle Sanç, comte regent de Provença.
↑ Els que vivien de rendes, és a dir, d’ingressos passius provinents de propietats o inversions, no del treball. Els ingressos passius són diners que rep una persona sense que aquesta hagi de treballar per obtenir-los. Exemples d’ingressos passius són els lloguers d’immobles o terres o els interessos de préstecs. Es diferencien dels ingressos actius, que provenen de fer una determinada feina (salaris, honoraris).
↑ Els menestrals eren els artesans urbans i que tenien un ofici com, per exemple, fuster o sabater.
↑ Una condició legal dels pagesos segons la qual no podien abandonar el mas sense haver de pagar una taxa al seu senyor. En ser «propietats de la terra» del senyor, aquests pagesos estaven sotmesos a tota mena d’abusos o «mals usos».
↑ Institució juridicomercantil en què els jutges o els cònsols de comerç celebraven sessions sobre assumptes marítims i mercantils. Eren similars als actuals tribunals mercantils.
↑ https://valenciaactua.es/consolat-del-mar/ consultat 2-12-2025.
↑ Capital de l'illa grega de Creta.
↑ Chiner Gimeno JJ, Galiana Chacón JP. «Del 'Consolat de Mar' al 'Llibre anomenat Consolat de Mar', aproximació històrica». A: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de València. Llibre anomenat Consolat de mar (València, 1539), 2003, p. 7-42. (https://web.archive.org/web/20110925015135/http://bv2.gva.es/catalogo_imagenes/grupo.cmd, consultat 3-12-2025)
↑ Mariners als quals un estat havia concedit una patent de cors. Aquest document els autoritzava a atacar els vaixells de països enemics i apoderar-se de la nau i de la seva càrrega.
↑ Home que sense ser noble ni cavaller, procedia d’un llinatge conegut i tenia una casa pairal i un patrimoni que li permetia no haver-se de dedicar als treballs manuals.
↑ Gildemeister, E.; translated by. The Volatile Oils. New York: Wiley, 1913.
↑ Bryan H. Bunch; Alexander Hellemans. The History of Science and Technology. Houghton Mifflin Harcourt, 2004. ISBN 978-0-618-22123-3.
↑ Berthelot, Marcelin (1887–1888) Colección des anciens alchimistes grecs [1] . 3 vol., París, p. 161
↑ La càbala és una tradició mística jueva que busca comprendre la natura de Déu, l’univers i l’ànima a través d’interpretacions ocultes o simbolistes de la Bíblia i texts sagrats.
↑ Nony, Sylvie. «La fable de la croyance médiévale en la Terre plate». La Recherche, 571, Oct 2022, pàg. 59-61.

[ftna1-1] Nom de la Corona d’Aragó utilitzat pels historiadors catalans (vegeu la nota 64 de Corona d'Aragó).

[ftna2-2] Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 53.

[ftna3-3] Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 35.

[ftna4-4] ttps://www.vilaweb.cat/noticies/com-a-casa-grecia-desgreuge-almogavers-mont-athos-josep-tero/, (consultat 06-11-2025).

[5] Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 58.

[6] Fontana, Josep La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014. pàg. 33.

[ftn1-7] Quan morí Pere el Catòlic l'any 1213, el seu fill i successor, el futur Jaume el Conqueridor, era encara un infant i la regència fou encomanada al seu besoncle Sanç, comte regent de Provença.

[ftn2-8] Els que vivien de rendes, és a dir, d’ingressos passius provinents de propietats o inversions, no del treball. Els ingressos passius són diners que rep una persona sense que aquesta hagi de treballar per obtenir-los. Exemples d’ingressos passius són els lloguers d’immobles o terres o els interessos de préstecs. Es diferencien dels ingressos actius, que provenen de fer una determinada feina (salaris, honoraris).

[ftn3-9] Els menestrals eren els artesans urbans i que tenien un ofici com, per exemple, fuster o sabater.

[ftn4-10] Una condició legal dels pagesos segons la qual no podien abandonar el mas sense haver de pagar una taxa al seu senyor. En ser «propietats de la terra» del senyor, aquests pagesos estaven sotmesos a tota mena d’abusos o «mals usos».

[ftn5-11] Institució juridicomercantil en què els jutges o els cònsols de comerç celebraven sessions sobre assumptes marítims i mercantils. Eren similars als actuals tribunals mercantils.

[12] ttps://valenciaactua.es/consolat-del-mar/ consultat 2-12-2025.

[ftn6-13] Capital de l'illa grega de Creta.

[chacon-14] Chiner Gimeno JJ, Galiana Chacón JP. «Del 'Consolat de Mar' al 'Llibre anomenat Consolat de Mar', aproximació històrica». A: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de València. Llibre anomenat Consolat de mar (València, 1539), 2003, p. 7-42. (https://web.archive.org/web/20110925015135/http://bv2.gva.es/catalogo_imagenes/grupo.cmd, consultat 3-12-2025)

[ftn7-15] Mariners als quals un estat havia concedit una patent de cors. Aquest document els autoritzava a atacar els vaixells de països enemics i apoderar-se de la nau i de la seva càrrega.

[ftn8-16] Home que sense ser noble ni cavaller, procedia d’un llinatge conegut i tenia una casa pairal i un patrimoni que li permetia no haver-se de dedicar als treballs manuals.

[17] Gildemeister, E.; translated by. The Volatile Oils. New York: Wiley, 1913.

[18] Bryan H. Bunch; Alexander Hellemans. The History of Science and Technology. Houghton Mifflin Harcourt, 2004. ISBN 978-0-618-22123-3.

[19] Berthelot, Marcelin (1887–1888) Colección des anciens alchimistes grecs [1] . 3 vol., París, p. 161

[ftn9-20] La càbala és una tradició mística jueva que busca comprendre la natura de Déu, l’univers i l’ànima a través d’interpretacions ocultes o simbolistes de la Bíblia i texts sagrats.

[ftnb1-21] Nony, Sylvie. «La fable de la croyance médiévale en la Terre plate». La Recherche, 571, Oct 2022, pàg. 59-61.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

[21]