Denominacions del penis

Genitals d'una estàtua grega, amb el penis

A l'hora d'enfrontar-nos a l'estudi lèxic d'un concepte com penis cal tenir ben presents totes les llenguatge connotacions extralingüístiques que comporta el fet que pertanyi al camp semàntic de la sexualitat. Això és així perquè la catalana ha conviscut (des que es va formar a partir del llatí) amb una societat que veia la sexualitat com un fet imprescindible, però alhora negatiu. Per motius religiosos i de costums, que encara perviuen parcialment, era vista com una activitat bruta i pecaminosa, i per això menyspreable. Aquest fenomen s'ha donat gairebé en tot el període històric d'existència de la nostra llengua i ha fet (i fa) que en un registre formal no es pugui parlar de res de relacionat amb la sexualitat sense fer servir eufemismes que evitin determinats mots que hi fan referència.

Al costat d'això, aquest esmentat menyspreu per la sexualitat va fer que els mots que s'hi refereixen passessin a utilitzar-se per a designar una persona totxa o babau, amb diferents matisos, i amb un caràcter més o menys insultant. Un sentit pejoratiu d'aquest caire han acabat tenint els mots "carallot" (penis) -usat al Principat de Catalunya i al País Valencià, aplicat a hòmens-, "colló" (testicle) -usat a Mallorca, aplicat a hòmens-, "virot" (penis), usat a tot al llarg del domini lingüístic, aplicat a hòmens, i "poma" (vulva) -usat a Mallorca i a Menorca, aplicat a dones.

Per tot això, en qualsevol terme d'aquest camp semàntic hem de distingir 5 tipus de denominacions: les històriques, les cultes, les populars, les infantils i les metafòriques. Abans de diferenciar-les hem d'advertir que la delimitació no sempre pot ser prou exacta, per dos motius. El primer és que els cinc usos que s'hi corresponen no tenen una delimitació precisa i exacta, i el segon és el fet que amb el pas del temps, els parlants poden anar percebent un determinat element lèxic com a pertanyent a un grup diferent d'aquell al qual pertanyia en un principi.

Denominacions històriques[modifica]

Són el carall i el vit, perquè provenen de mots que ja existien en llatí i que s'han fet servir al llarg de la tota la història de la catalana. El terme més usat és carall, que prové del vocable llatí CARACVLVS, un mot que en la llengua clàssica tenia el mateix significat i que -a banda de la catalana- ha originat els vocables tradicionals galaicoportuguès ('caralho') i espanyol ('carajo'). Tanmateix, aquest mot rarament s'usa en el català actual per a designar el penis (a diferència del que passa en galaicoportuguès i en espanyol, llengües en què encara manté aquest significat). Avui carall és només una interjecció, amb connotacions vulgars, per a denotar estranyesa, admiració o enuig, que ningú percep com un mot groller. Però no sempre s'ha percebut així, de tal manera que, temps enrere, els parlants el consideraven un vocable rude, i per això el substituïen per un eufemisme obtingut amb el canvi d'algun so: així van acabar sorgint les interjeccions carai, caram, carat, carallonses, etc.

En la forma despectiva, carallot, designa un home aturat, encantat, condescendent per badoqueria; i com a topònim, el Carallot és un dels Columbrets, nom que se li aplicà per la forma fàl·lica que té. Finalment, als Països Catalans hi ha una bona colla de turons rocosos, roques o illots que presenten una forma més o menys fàl·lica i que reben el nom de Cavall Bernat, que és una deformació eufemística de Carall Armat, que era la denominació que van rebre originalment.

Tot i que també és una denominació històrica del penis, el mot vit és molt menys usat, especialment per al penis humà, ja que s'aplica especialment al d'alguns animals, com el bou o l'ase. En determinats indrets, també s'usa com a interjecció, amb el mateix sentit que carall. Prové del mot llatí VITE, que significava "sarment" (també origina el mot espanyol VID, cep) i -per metàfora- passà a designar el penis. A vegades, hom el pot sentir emprat en diminutiu: vitet. [1]

Denominacions cultes[modifica]

Fresc de Príap, a la casa dels Vettii de Pompeia, Pompeia.

Són el penis, el fal·lus i el príap (de més a menys coneguda). Es tracta de termes que fins fa poques dècades eren absolutament desconeguts per la immensa majoria dels parlants i que òbviament no els usaven mai. Actualment són vocables coneguts (en un grau variable) perquè es van populariatzar en un deteminat moment de la nostra història recent, per motius que poden ser diferents per a cadascun dels mots. Són termes que no es consideren grollers i que per això són propis dels registres formals de la llengua. Tampoc cap d'aquests termes ha adoptat significats insultants per a aplicar-los a les persones. Tots tres són cultismes, és a dir, mots presos tal com eren en llatí, sense cap retoc el primer, amb una simple adaptació a l'ortografia catalana el segon (el punt volat de la ela geminada) i, el tercer, amb l'afegitó de l'accent i l'adaptació de la terminació.

El mot penis és d'origen mèdic i es va generalitzar al nostre país cap als anys 70 de segle XX, quan -tímidament- es van editar els primers llibres de sexualitat i es van començar a fer les primeres classes i xarrades d'educació sexual, amb la finalitat de disposar d'un mot neutre, sense connotacions pejoratives. PENIS en llatí significa "coa" o "cua".

La denominació fal·lus (en llatí FALLVS) es va fer coneguda sobretot a partir de l'adjectiu fàl·lic, molt emprat en Psicologia: s'aplica exclusivament al penis erecte i també a qualsevol element que el simbolitza.

Finalment, el mot príap designa també exclusivament el membre viril en erecció. Prové de Príap, una deïtat menor grega que estava en permanent erecció (d'aquí que s'anomeni "priapisme" aquesta afecció).

Denominacions populars[modifica]

Són la cigala,[2] el pardal,[3] la tita,[4] la titola[5] i el piu[6] i el virot.[7]

El dos primers, cigala i pardal, són d'ús general en tot el domini lingüístic; pardal és la denominació que més es fa servir a Mallorca, on, en canvi, es desconegut en aquest ús cigala, i a les Pitiüses. Cal assenyalar, però, que pardal a Mallorca sols s'utilitza en contextos vulgars, humorístics o com insult. El tercer, titola- és propi del Principat i de Menorca, tot i que també es fa servir força a la resta del domini. I finalment, piu, és una denominació exclusiva del País Valencià [8] i de Menorca (a la resta del domini lingüístic -significant penis- no s'hi sol fer servir, ni tan sols en sentit metafòric). A Mallorca té un cert ús el femení piva. En aquesta illa també tenen difusió les formes piula i tiula (derivat de tiu).

Per adonar-nos que aquests mots ja no funcionen actualment com a metàfores -allà on són usuals-, podem observar el cas de pardal, a Mallorca i a Eivissa. En aquestes illes, aquest moixó (Passer domesticus) es denomina amb el castellanisme gorrió; i com que aquesta denominació és d'ús general des d'antic, el diccionari de l'IEC accepta aquest segon mot per a designar el Passer domesticus. Òbviament, la substitució de pardal per gorrió es va esdevenir, en època reculada, per eufemisme. Val a dir que a Mallorca el mot gorrió també és utilitzat per a designar el penis.

Aquestes quatre denominacions haurien de ser les preferides en el registre col·loquial; tanmateix s'observa una minva en l'ús provocat pel fet que es tracta de mots que no apareixen en els textos mèdics o anatòmics ni en el registre formal: no apareixen a la literatura (excepció feta, és clar, de la literatura eròtica), els mestres no els ensenyen als nens a l'escola i rarament apareixen als mitjans de comunicació. Per tot això, la pressió de la llengua espanyola ha originat una nefasta tendència a substituir-los per les denominacions populars d'aquesta llengua, que resulten absurdament molt més conegudes al jovent (la més corrent -i alhora la que constitueix el disbarat més greu, des del punt de vista lingüístic- és "polla", perquè es tracta d'un vocable que en català té un significat ben diferent: 'gallina jove' i '(figuradament) xiqueta adolescent').

Denominacions metafòriques amb altres mots[modifica]

La gran majoria de les denominacions d'aquest apartat no es poden considerar vocables que designen el penis, sinó mots amb altres significats propis, però que alguns parlants habiliten per a tal designació. Són quatre els motius principals pels quals hom fa servir aquests mots (un, més d'un o tots 4 alhora): 1) el pudor (es tracta aleshores d'eufemismes), 2) per cercar un mot més "bonic" (sigui per a utilitzar-lo com a mot infantívol per a parlar amb nens, o bé per a fer-lo servir en la intimitat de la parella), 3) per motius humorístics o 4) per a fer al·lusió a determinades pràctiques sexuals. La gran majoria d'aquests usos són metàfores, però també hi ha algun ús del mot genèric o hiperònim (en comptes del concret o hipònim) i alguna escadussera metonímia; cal, doncs, tenir present que es tracta de mecanismes que els parlants tostemps poden fer servir per a inventar-ne de nous: per tant, el conjunt és, en principi, il·limitat; tanmateix, com en els altres apartats, el que caldria evitar és calcar els mateixos termes que usa el castellà, havent-n'hi tants de genuïns (un exemple d'això seria el mot "tranca", mot que no existeix en català: la traducció -que apareix més avall- és semaler).

Eufemismes[modifica]

Els eufemismes més usuals són el membre,[9] les parts,[10] les vergonyes.[11]

Excepte quan s'empren irònicament, amb un toc d'humor, es tracta de denominacions força coents i carrinclones, ja que tenen un clar sentit pejoratiu envers la sexualitat. Només les usen persones que necessiten un eufemisme per a fugir de l'ús dels mots populars.

Les parts pudendes equivalen a dir les "parts (del cos) vergonyants, de què hom s'ha d'avergonyir" i és una expressió que té, per tant, el mateix sentit pejoratiu que "les vergonyes"; val a dir que l'adjectiu "pudent" / "pudenta" també el trobem usat en la terminologia mèdica (artèria pudenta i vena pudenta).

Els atributs és una expressió, amb un fort regust masclista, sorgida del fet que el penis és allò que fa mascle una persona.

No cal insistir gens en el fet que les vergonyes és una metonímia que s'origina pel fet de considerar vergonyant el simple fet de tenir un cos amb un aparell reproductor.

Cal observar que les parts, els atributs i les vergonyes, més que no pas referir-se estrictament al penis, designen el conjunt dels genitals externs i -excepte els atributs- també s'apliquen als aparell reproductor femenins.

Referències[modifica]

  1. El DCVB recull que segons Joan Coromines i Vigneaux, la paraula vit va originar el mot bitxo. El nom de la parella de gegants més estimats de Reus, lo Vitxet i la Vitxeta, té el mateix origen
  2. «cigala». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. «pardal». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  4. «tita». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  5. «titola». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  6. «piu». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  7. Veny, Joan; Pujals, Joan M. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. penis&f=false Actes del setè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, 1985, p. 120. ISBN 9788472028173. 
  8. Aquest mot apareix en una dita popular atribuïda a sant Vicent Ferrer: "Dels pecats del piu, Déu se'n riu".
  9. «membre». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  10. «part». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  11. «vergonya». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.


Enllaços externs[modifica]